El govern espanyol va decidir ahir, unilateralment, d’aparcar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Igual com havia decidit unilateralment d’ampliar-lo. Però ho féu amb molt mala intenció política, tot assenyalant directament el president Aragonès per les seues declaracions i ERC per haver anunciat que aniria a la manifestació. Va atribuir al govern català la culpa que no es duga a terme un projecte que, malgrat totes les crítiques raonables que rep, el govern espanyol continua defensant com a òptima. 

Històries de VilaWeb: Les tres claus de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

Hi ha, sens dubte, una derivació política en tot l’afer, que té a veure amb la relació entre el PSOE i Esquerra Republicana. I, en relació amb això, resulta ben curiós que la ministra no es referís gairebé a l’oposició del seu soci de govern i, en canvi, furgàs d’una manera tan evident en la divisió dins el govern català.

Això pot respondre a interessos diversos que anirem veient, de segur, amb el pas del temps –potser  relacionats amb la taula de diàleg. Però, ara com ara, ja es comença a veure clar que l’estratègia del PSOE a Catalunya és molt ben estudiada i els funciona. Ells volen menjar-se tants espais polítics com puguen per a recuperar l’hegemonia perduda. I, quant a això, no tenen cap problema moral ni cap límit, tampoc. S’han menjat Ciutadans, es van menjar ja fa temps les restes d’allò que havia estat Convergència, es van menjant els comuns i ara posen l’ull a Esquerra, també per a menjar-se-la –cosa que és possible solament gràcies al gran error d’aquest partit de difuminar la barrera que separa l’independentisme de l’espanyolisme. L’objectiu són les municipals i les eleccions espanyoles d’ací a dos anys i els socialistes volen guanyar a Barcelona, volen guanyar a Catalunya i volen guanyar a Espanya. I durant aquests dos anys que queden ho aprofitaran tot.

Va haver-hi un temps que algun sector minoritari però influent d’Esquerra somniava un projecte en el qual el PSOE manava a Espanya i Catalunya era un territori monocolor d’ERC, tot lligat amb un gran acord “fraternal” dels dos partits. La “via Baviera”, en deien, pel model CDU-CSU. A mi sempre em va semblar una hipòtesi impossible perquè el primer objectiu del PSOE tota la vida ha estat el PSOE. I en tot cas Espanya. A les autonòmiques passades alguns encara es pensaven que el PSOE es deixaria guanyar perquè ara convenia un president d’ERC, i es van sorprendre i fins i tot queixar quan Illa va substituir Iceta, perquè allò demostrava que el PSOE anava a totes. I els socialistes no solament no es van deixar guanyar sinó que van guanyar. I a l’Ajuntament de Barcelona, igual. El gran beneficiari del pacte entre Colau i Valls contra ERC és el PSC, que ja somnia de tornar a la batllia. Per això, per aquests precedents, la maniobra d’ahir cal emmarcar-la en aquesta tendència.

Fent això, el PSC furga en la divisió del govern –el pacte per l’aeroport el va fer Junts, el vice-president Puigneró -que ahir no va tenir cap vergonya de respodre al govern espanyol des d’un faristol amb el logo de partit i no del govern! Però sobretot furga en la poca capacitat, en la baixa qualitat, d’aquest govern, que no sap què vol fer pràcticament en res. Anul·lant la inversió, el PSOE s’estalvia un problema, però en crea dos al president Aragonès. L’un, fer créixer la guerra interna amb Junts; i l’altre, enfrontar Aragonès a aquells sectors rellevants del poder econòmic de la ciutat, als mateixos capitosts que tant havien alabat la moderació del dirigent d’Esquerra contraposant-la a la rauxa de Puigdemont. Els socialistes ara han vingut a dir que la culpa de perdre una inversió tan grossa la té el president Aragonès, que no sap manar, que no és capaç ni de tenir un govern cohesionat i que no sap ni què vol fer. De manera que si voleu res, voteu PSOE, directament…

La cosa és una befa completa. Però ho és, sobretot, perquè l’independentisme, immergit en les estúpides batalles partidistes per l’hegemonia interna, cau de quatre potes en els paranys del PSOE. Constantment. Vejam: l’únic debat realment important en el cas de l’aeroport de Barcelona és el debat sobre el control. Qui hi mana. Tota la resta és borumballa. Amb la generalització dels vols intercontinentals amb avions més petits, l’ampliació de la pista ja no és necessària per a fer de l’aeroport un hub intercontinental. La gestió de l’aeroport: això sí que és necessari. Poder decidir. Poder donar slots. Poder rebaixar els preus. Poder concedir beneficis a qui interesse de concedir-los. Poder estimular els vols d’una manera autònoma. Poder decidir quines companyies poden ser sòcies preferents del projecte.

Allò que compta és tenir el poder de decidir. En tot. També a l’aeroport. I haver oblidat això tan simple, haver reculat tant en l’ambició nacional o haver-se espantat tant per la repressió fins al punt de no voler ni intentar-ho, té un preu molt car. I encara serà més car si això no canvia radicalment.

PS. Avui a les dos quarts de vuit de la vesprada farem un acte amb subscriptors al CCCB de Barcelona, amb la participació d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC. Estic il·lusionat perquè serà el primer gran acte postcovid de VilaWeb i les prop de tres-centes places de què disposem ja han estat confirmades. Serà un goig reprendre el contacte directe amb tants subscriptors. L’acte l’oferirem en vídeo ací mateix, en directe, i en acabant el podreu recuperar a la carta.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.