El resultat de les eleccions espanyoles al Principat té diverses interpretacions possibles. És cert, per exemple, que només al Principat els partits nacionalistes resisteixen l’impuls de Podem –compareu-ho amb Euskal Herria, Galícia i Mallorca. I és cert, com comentava a l’editorial d’ahir, que amb aquest resultat s’obre una oportunitat única a Madrid. Difícil, però única. Però això només és una part del que ha passat.

D’entrada el resultat podria haver estat millor, molt millor. Si Democràcia i Llibertat i ERC haguessen anat junts a les eleccions avui el relat seria que l’independentisme revalida la victòria del 27-S. I no ha estat el cas. És cert que ni tan sols així no hauríem pogut esquivar la realitat, és a dir, que l’independentisme ha estat superat en vots per l’unionisme.; com tampoc l’evidència que en termes electorals aquesta vegada la independència no ha estat el relat il·lusionador de la campanya, sinó que ho ha estat el referèndum. Però poder proclamar l’independentisme guanyador de les eleccions hauria estat tota una altra cosa.

És cert que el referèndum és el referèndum per la independència, això no ho oblidem. I és cert també que la proposta que en fa Podem arriba perquè l’independentisme va guanyar amb rotunditat el 27-S. Però el conjunt de les dades no es pot negligir. Respecte de les eleccions del 27-S, els partits que formaven Junts pel Sí han perdut més de 465.000 vots i la CUP –òbviament perquè no es presentava– ha deixat de representar-ne 300.000 més. Ja ho sé, que no es poden comparar unes eleccions amb unes altres així com així, però prop de 800.000 vots són molts vots. I crec que això reclama una autocrítica i és, alhora, una prova que els independentistes estan, estem, desconcertats i molt trists.

Perquè no pot ser que tres mesos després de guanyar una votació plebiscitària que havia de capgirar el país ara anem a unes eleccions espanyoles i, hi anem amb un partit que no compareix i els altres dos que s’hi presenten separats. Perquè no pot ser que, mentrestant, Junts pel Sí i la CUP no aconseguesquen formar govern, per més que molts assenyalem la intransigència de la CUP com la causa bàsica del distanciament. I perquè no pot ser anar a unes eleccions amb unes campanyes, especialment la de Democràcia i Llibertat, tan poc encertades.

Però és que no és únicament això. Tenim l’obligació de preguntar-nos quin paper han fet l’ANC i Òmnium en aquestes eleccions. I em fa l’efecte que l’única resposta possible és que cap. El potent moviment de masses independentista n’ha estat absent, d’aquestes eleccions, dividit entre els qui consideren que a Madrid ja no cal anar-hi a fer res i els qui, pensant que fóra necessari, encara no saben en quin bàndol jugar o s’ho miren tot amb desconcert.

A mi em sembla clar que l’evident pèrdua de relat amb què ens trobem ara és la conseqüència lògica de tots aquests problemes, no d’una reculada en el nombre d’independentistes. Bona part dels votants independentistes estan desorientats enmig de tanta ziga-zaga, de tanta tàctica i de tant partidisme.

Ho vaig explicar ahir: el 20-D, malgrat tot això que dic, té molts punts positius, sobretot en veient com es complicarà la política espanyola aquestes setmanes vinents. El que vindrà acabarà de demostrar que la reforma de la constitució espanyola és impossible: el PP té la minoria de blocatge necessària al congrés i al senat i només anant junts PP i PSOE podria emprendre’s. Serà una demostració empírica que clarificarà el panorama i podria servir de nova empenta. Sobretot perquè els dos milions de vots independentistes del 27-S crec que no s’han evaporat ni s’ha evaporat la majoria social favorable a la independència. Simplement no s’ha treballat com calia.

Tot això és cert. Però supose que avui molts convindreu amb mi que els nostres polítics no poden perdre pistonada com ho han fet en aquestes eleccions ni poden cometre tants errors innecessaris. Perquè la gent no els seguirem a ulls clucs, facen què facen, només perquè representen l’independentisme polític, ni reconeixent com és d’important això. La batalla de la independència és una batalla que reclama el rigor i la persistència de tots. I per això crec que hi ha dies com avui que cal que alcem la veu per deixar constància clara del nostre desencís.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb