Josep Zulueta, el visionari que va pensar de fer mantega a la falda del Cadí

Hi ha paisatges que ens creiem que sempre han estat igual. Activitats econòmiques que considerem immemorials, o bé pobles que tenim la certesa que sempre han tingut la mateixa fesomia, d’una història inalterable. El cas és que quan pensem en la serra del Cadí, reproduïda en la capseta de la mantega homònima, pensem en un paisatge idíl·lic, prats verds on pasturen vaques lleteres des de l’època en què Anníbal va travessar els Pirineus a llom d’elefants. Però, res més lluny de la realitat, en el cas de les comarques pirinenques de l’Alt Urgell i la Cerdanya, que fins el segle XIX eren plantades de vinya i d’una agricultura de subsistència. Fou un home providencial, un personatge sense cap vincle inicial amb el món agrícola ni ramader, ni tampoc fill d’aquelles comarques, qui va deixar un llegat de transformació i una marca comercial que encara avui acompanya els esmorzars de bona part del país. Parlem de Josep Zulueta i Gomis, la mort del qual fa cent anys justos ha estat commemorada per la Cooperativa Cadí –que ell va fundar– amb una esplèndida biografia a càrrec de l’historiador alt-urgellenc Carles Gascón Chopo.

Un barceloní arrelat a l’Alt Urgell

Barceloní de soca-rel de llunyans orígens bascs per part de pare, va néixer el 16 de juny de 1858 al carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona, fill del metge Frederic Zulueta i Guasch i la seva esposa, Josepa de Gomis i de Ros, que va morir just després del naixement del primogènit i únic plançó de la parella. Tant per part de pare com de mare, venia de llinatges antics i pròspers, de tradició d’implicació ciutadana i d’idees liberals i, fins i tot, progressistes. D’estudiant ja va destacar per la seva brillantor, com testimonià el seu gran amic, l’economista cadaquesenc Frederic Rahola i Trèmols, amb qui compartí estudis de dret. Doctorat en dret a Madrid, les seves ambicions jurídiques i acadèmiques es van veure estroncades per l’aparició d’uns problemes de salut pulmonar que el van fer cercar repòs a les muntanyes cerdanes on estiuejava des de petit. Va ser de la Cerdanya estant que els elements liberals de la Seu d’Urgell, seu episcopal amb fama de capital carlina, li van oferir una candidatura a diputat a les eleccions a Corts de 1886. Un repte que va acceptar, amb vint-i-vuit anys, acabat de casar i tot just fent-se un nom com a jurista i home pròxim al republicanisme possibilista… La derrota va ser incontestable en un sistema marcat pel caciquisme i la corrupció, però va vincular per sempre més Zulueta amb la Seu d’Urgell, on l’any 1872 va comprar la Torre del Peu, una propietat que havia pertanyut a Guillem Plandolit d’Areny, baró de Senallers i Gramenet, el pare de la Nova Reforma andorrana.

L’Urgellet que es va trobar Zulueta, com dèiem, era ben diferent del que avui imaginem. Inaccessibles i llunyanes, inhòspites i abandonades, les comarques de muntanya quedaven aïllades de la modernitat i, alhora, resultaven empobrides per algunes de les reformes que l’estat liberal havia volgut imposar d’ençà de començament del segle XIX, i que havia fet créixer la causa carlina entre els pagesos modests. Sense bones carreteres per a arribar-hi, les carlinades espantaven fins i tot els excursionistes, erudits i artistes romàntics que idealitzaven el Pirineu com a origen mític del país. Per acabar-ho d’adobar, la plaga de la fil·loxera va arrasar el cultiu de la vinya, que produïa un vi de poca qualitat, però que era el motor d’una economia autosuficient i de pura supervivència. Aquell paisatge desolador va acollir Zulueta, que va emprar la ploma per denunciar l’estat de misèria i abandó al qual havia condemnat l’estat aquelles “comarques oblidades”, tal com va escriure en una sèrie d’articles publicats a La Vanguardia.

La Cooperativa Cadí, el llegat de Zulueta

Tal com descobrim llegint Josep Zulueta i Gomis (1858-1925). L’home que va canviar el Pirineu (Ed. Salòria), aquella crisi de la fil·loxera que s’havia abatut sobre Catalunya, va acabar esdevenint un revulsiu, un catalitzador de la seva vida. Com a propietari agrícola, Zulueta es va convertir en una referència en les qüestions del camp, tant a l’Alt Urgell com al Penedès, on el letal insecte havia fet autèntics estralls, i fou elegit diputat –ara sí– pel districte de Vilafranca del Penedès durant vint anys. Tant al congrés espanyol com en l’associacionisme agrícola, va destacar per les seves iniciatives en favor del camp, com ara, l’impuls del cooperativisme agrari. Fins i tot, va impulsar un nou tipus d’arada, malfiat com era del futur dels tractors. Però la seva gran troballa va ser emmirallar-se en el que passava a l’altra banda del Pirineu, on els pagesos estaven organitzats i produïen llet, mantega i formatges, i imaginar que aquelles terres pirinenques podien ser una mena de Suïssa, amb les vaques com a motor econòmic.

Es tractava no tan sols de dedicar els camps de cultiu a prats verds d’on obtenir l’herba per a alimentar uns animals que fins llavors només es dedicaven al treball del camp, sinó aconseguir de canviar els usos i costums de la societat del seu temps, molt poc habituada a prendre llet. La moda del seu consum per a esmorzar havia arribat del nord d’Europa, i Barcelona s’havia anat omplint de lleteries que servien la llet a la nova clientela, ben a prop de l’estable de les vaques. L’objectiu era aconseguir de criar, alimentar i fer produir les vaques a les muntanyes, i aprofitar l’excedent de llet per a fabricar productes que es poguessin comercialitzar més enllà de la Seu d’Urgell. Treure un profit i rendiment de la llet, “la llana de les vaques”, com Zulueta l’anomenava. Tot va començar a la granja experimental de la Torre del Peu, on el jurista i polític hi va fer arribar dos braus suïssos de la raça Schwitz amb l’objectiu de creuar-los amb la vaca bruna del país, i on, a més, va experimentar amb la fabricació de la mantega. A partir d’aquí, tot era qüestió de temps –i de burocràcia–, que un grup d’alt-urgellencs, amb el seu impuls iniciàtic, constituís el Sindicat Agrícola de la Seu d’Urgell – Societat Cooperativa de Lleteria, la Cooperativa Lletera del Cadí, que enguany celebra cent deu anys essent la primera indústria de la ciutat, formada actualment per seixanta-tres famílies ramaderes que aporten prop de 170.000 litres diaris de llet, amb la qual s’elaboren la mantega –amb Denominació d’Origen Protegida–, formatges —entre els quals l’Urgèlia, l’únic formatge català amb DOP– i el mató.

De salut fràgil malgrat la seva infatigable pluriactivitat, Josep Zulueta i Gomis va morir el 20 d’abril de 1925 a casa seva, a Sant Gervasi. Feia temps que estava retirat de la política, a la qual havia dedicat els millors anys de la seva vida, com a catalanista, republicà i reformista. De fet, havia perdut l’escó de diputat l’any 1923 poc abans del cop d’estat del dictador Primo de Rivera, que va tancar de cop les Corts i el sistema constitucional de la Restauració. El seu fill, Ferran Zulueta i Giberga, en va continuar les passes, tant a la cooperativa com a la política, cosa que el va portar a ser elegit diputat d’ERC per Lleida i a l’exili, després de la desfeta de 1939. A l’Alt Urgell, Zulueta sempre ha estat recordat –fins i tot, venerat– com el benefactor genial i visionari que va transformar per sempre més la comarca. Fins i tot el franquisme, malgrat els antecedents polítics del primer president honorari de la cooperativa, va respectar el seu nom, que avui és el del carrer on es troba la seu de l’empresa cooperativa que va somniar. Amb la biografia de Carles Gascón, es tanca el deute de la ciutat i la comarca amb aquell barceloní que va acabar essent un urgellenc més.