22.11.2025 - 21:40
A mitjan segle XX, les botes d’aigua van substituir en gran part les sabates de l’època. Així, en pocs anys, els esclops van passar a ser una indumentària del passat i, com a conseqüència, molts esclopers van perdre la feina.
Tot i que no s’hi ha dedicat de sempre, a Taradell (Osona) encara perdura un escloper en actiu, Josep Pratdesaba. En una entrevista a l’ACN, explica que el seu objectiu és que el patrimoni que representa l’ofici d’escloper pervisqui i no quedi en l’oblit. Encara hi ha qui li’n compra un parell en alguna de les fires on va per tot Catalunya, i també en fa per a esbarts, però fa temps que l’activitat va deixar de ser un negoci. Cent anys enrere, un parell d’esclops valia 2 pessetes, ara val uns 65 euros.
Que no quedi en l’oblit. Amb aquesta premissa, Josep Pratdesaba treballa incansablement per fer difusió del que per ell és un passatemps bonic. S’hi va començar a dedicar quan es va pre-jubilar, però ja de ben petit, quan vivia a pagès, aquest món li cridava l’atenció. A més, a Taradell hi havia l’escloper Jordi Coll, que va morir el 2009, de qui destaca que era un gran mestre, el mirava sempre a les fires, l’escoltava i en seguia els passos.
Trobar totes les eines per a esdevenir escloper no li va ser fàcil. “Avui ho podem comprar tot per Amazon, però d’eines d’esclops no n’hi ha, per internet”, assegura. Així que va haver de recórrer mercats antics de trastos vells per poder-ne comprar, i n’hi va haver d’altres que les va construir ell mateix.
En el petit taller que té a casa, Pratdesaba mostra amb orgull les destrals d’escalabornar, l’aixol i les diferents tribes d’ala de mosca, i en dóna tota mena de detalls. Un patrimoni ric, també lingüístic, de què fa gala quan explica tot el procés de creació. Entre les seves eines, també hi té culleres, botavants i cantells. Tot plegat, li serveix per a elaborar un calçat que surt d’una peça que ha anat a buscar prèviament al bosc.
Una de les coses que més li agrada, explica, és l’olor que desprèn la fusta quan la comença a treballar. “La fusta és una matèria viva i el tacte que té és molt agradable”, destaca. Josep Pratdesaba fa servir les eines amb delicadesa i destresa per anar desmuntant el tronc de fusta i convertir-lo en una sabata funcional. Pot semblar fàcil, però explica que tots els moviments estan calculats al detall.
Una de les coses que més li agrada quan fa un esclop és el temps que requereix. Ho contraposa amb el món “ràpid” en el qual viu la societat. “Avui tot és de plàstic, i correm molt per tot”, reflexiona. Però els esclops “necessiten” fer-se a poc a poc. “Cada vegada que faig uns esclops recordo aquella gent que ens van deixar el seu mestratge, que durant tota una vida van fer un ofici i que estimaven la natura i treballaven els seus materials”, diu.
Per acabar els esclops, l’artesà explica que els “fuma”, com es feia antigament amb les bigues de les cases de pagès, per protegir-les de les arnes. Amb tot, això ara mateix s’ha convertit en una tasca complicada per les restriccions de les cremes a causa dels riscs d’incendis i la contaminació.
Esclops no tan sols per als pagesos
A començament de segle, els esclops els feien servir els pagesos, però també tota mena d’artesans i treballadors a les fàbriques. A Osona, els pellaires n’utilitzaven a la indústria hegemònica de l’època, però també a la mar els pescadors feien servir els esclops quan sortien a pescar. Evitaven la humitat, i també que es fessin talls als peus, per exemple. Hi havia qui hi posava palla dins, “perquè feia com de coixí, o com si fos una plantilla”. “Ara hi ha qui es canvia els mitjons quan es mullen, perquè abans es canviava la palla de l’interior dels esclops”, explica Josep Pratdesaba. Els feien servir “fins que els sortia la punta del peu”, però per norma general els podien arribar a durar mig any, “poc més”, explica l’escloper.
Els esclops formaven part del dia a dia d’un gruix molt gran de la població treballadora fins que, entre el 1949 i el 1951, van arribar les botes d’aigua, de plàstic o de cautxú, les anomenades katiuskes, i l’ofici va entrar en declivi molt ràpidament. Molts d’aquests esclopers, explica Pratdesaba, van haver d’anar a treballar al tèxtil o a la construcció.
Els esclops a Europa
Els veïns europeus també feien servir esclops. Durant la Primera Guerra Mundial, els soldats alemanys tiraven àcid a terra perquè els soldats francesos no poguessin avançar, recorda Josep Pratdesaba. Així, l’única manera d’avançar era caminar amb esclops (sabot, en francès), i els esclopers francesos “no donaven l’abast”. “Fins i tot els esclopers de l’Alt Empordà feien esclops per als soldats francesos”, explica.
Però si hi ha un país que popularment s’associa amb els esclops és Holanda. L’escloper de Taradell admet que això li fa “una mica de ràbia”. “Aquí a Catalunya hem portat tants esclops com s’han portat a Holanda”, destaca. El problema va ser que, amb l’arribada de les botes d’aigua, el govern holandès va decidir de protegir l’ofici i permetre que els artesans s’hi poguessin continuar guanyant la vida, de manera que també va protegir el patrimoni i la tradició. “A Catalunya ens van fer quatre pantans i prou”, lamenta.
El futur de l’ofici
L’escloper de Taradell recorre fires per tot Catalunya i explica històries i el seu ofici. Assenyala que el satisfà molt poder fer la transmissió oral de tot aquest coneixement, sobretot als més petits, que no en saben res. També li agrada molt parlar amb gent gran, perquè ell pot aprendre’n coses noves.
Explica que li faria il·lusió veure un relleu, però també és conscient del context actual i del fet que no es pugui viure exclusivament d’un ofici gairebé desaparegut. “Hauria de ser una persona que li agradés molt, però no s’ha donat el cas encara”, lamenta.
