Josep Nadal: “Volem ser en la guerra cultural contra l’extrema dreta”

En un moment en què veiem que molts dels grups referents de la nostra música s’acomiaden, la Gossa Sorda ha decidit de tornar “a la batalla”. El 2026 farà deu anys de l’últim concert a Pego (Marina Alta), el seu poble, i ara es retrobaran amb el públic en una minironda que aplegarà cinc dates en tres llocs: dues a Picassent (Horta Sud), els dies 24 i 25 d’abril; una a Palma, el 2 de maig; i dues a Cunit (Baix Penedès), 22 i 23 de maig. L’anunci de la tornada va córrer com la pólvora per les xarxes, i van exhaurir en poques hores les més de cinquanta mil entrades que es van posar a la venda.

Visitem Pego per parlar amb el cantant del grup, Josep Nadal, que ens conta que estan contents de tornar a assajar, i que hi haurà sorpreses als concerts que encara no pot desvelar. Parlem amb ell d’aquest retorn, però també de la situació política i de com s’ha de mantenir la lluita des de la cultura.

—Per què torneu ara?
—Vam pensar que si no tornàvem ara, potser ja no tornàvem, perquè el 2026 farà deu anys que vam fer l’últim concert. Hem tingut relació tots aquests anys i al principi ho comentàvem de broma i com una cosa molt llunyana: “Algun dia tornarem.” Però en algun moment algú va dir: “Si l’any que en fa deu no tornem, potser ja no tornem.” Eixa és la principal raó, en el sentit que la vida va passant i estem tots bé, però no sabem d’ací uns anys com estarem. També tenim moltes ganes de tocar i de donar canya, de dir la nostra sobre la situació social i política actual.

—Us esperàveu la bogeria que hi va haver amb les entrades?
—La veritat és que no. Esperàvem que la gent tingués ganes de veure’ns i per això apostàvem per fer un concert gran a prop de la ciutat de València, però no pensàvem que les coses anirien com han anat, ni que poguérem fer el segon sold out ací, ni que obriríem una segona data a Catalunya, ni tan sols que ompliríem Palma. Ha estat força inesperat. Teníem molt bones vibracions, però ens ha superat tot açò.

—Per què aquests tres llocs?
—Ho fem en cadascun dels Països Catalans i, més que una reivindicació, és una realitat, que ha estat la nostra durant tots els anys que hem tocat. Som un grup de Pego que cantem en la nostra llengua i on ens han cridat ha estat als Països Catalans.

—Entenc que la data dels primers concerts a Picassent no ha estat triada a l’atzar, el 25 d’abril…
—Volíem fer el 25 d’abril pel simbolisme que té perquè és la Diada Nacional. Però també perquè ha estat la data que ens hem marcat tota la vida per a traure els discs –i que no hem complert quasi mai. Damunt, cau en dissabte i volíem animar a la mobilització ciutadana. Que fóra el 25 d’abril amb la manifestació, és interessant.

—No us preocupa que el concert puga desmobilitzar i fer que la gent no vaja a la manifestació perquè les hores són molt ajustades?
—Creiem que això farà perquè la gent puga fer-ho tot. Intentarem arribar a acords sobre l’hora del concert i també parlam amb les associacions perquè es puga fer tot.

—Quan vau anunciar la tornada, vau dir que havíeu vingut a lluitar. Contra què o contra qui?
—La nostra lluita com a grup de música sempre és una guerra cultural. Ara hi ha un marc de fons en què l’extrema dreta té molta força i volem estar en la guerra cultural contra tot això, pel nostre país, per la nostra llengua i pels drets socials. La gent com nosaltres, fa vint anys o trenta, érem els qui donàvem canya i els qui estàvem contra el sistema, i avui dia continua essent així. A vegades l’extrema dreta es posa la medalla que ells són els canyers, els antisistema, però realment darrere d’ells hi ha la gent de pasta, que volen que la majoria visquem pitjor. Aquestes coses s’han de dir, i s’han de dir a viva veu, donant la cara, i sense tenir por.

—En la nova cançó que heu fet, “A tornallom”, feu referència a la col·lectivitat i també parleu de Mazón. Com valoreu aquestes mobilitzacions que s’han fet contra ell, que s’han mantingut durant tot un any?
—Cal mirar-ho de manera optimista, perquè som un país molt pessimista a voltes, i pensem que el que ens passa, ens passarà sempre. És el rotllo fatalista de “ja veuràs com ara tornen a guanyar els mateixos…” Sense una miqueta d’optimisme és impossible encarar les lluites que tenim davant i la situació és dura, però hi ha hagut centenars de milers de persones que han eixit al carrer de manera continuada per fer fora Mazón i per dir que això que va passar, no pot tornar a passar.

—…
Per a ells la prioritat era preservar el pont per al turisme. Si mires els diaris i les televisions de Madrid del dia 29, l’únic que els preocupava era que no funcionava l’AVE i no podrien venir de Madrid a València a passar el pont. Les mobilitzacions ens diuen que la gent no es conforma a ser la platja de Madrid, que som un país i que per damunt de tot està la dignitat. Després de la caiguda de Mazón ha de caure més gent i han de traure més coses del Partit Popular a la palestra, de Vox i també de com va funcionar el govern central eixos dies. El poble valencià ha de continuar eixint al carrer perquè, caiga qui caiga, aquestes coses queden clares.

—Aquests dies veiem molts comiats dels nostres grups, molts dels quals es trobaven en el millor moment. Per què creieu que ara els grups ho deixen tan prompte?
—S’hauria de mirar cas per cas, però em fa l’efecte que el fet que siguem països amb llengües minoritzades potser té alguna cosa a veure, el fet que no tingues una indústria cultural molt consolidada –sobretot al País Valencià, perquè Catalunya sí que en té– que et faça pensar que tu podràs viure d’açò des que comences a treballar fins que et jubiles.

—Queda espai per a la batalla cultural amb missatges més explícitament polítics?
—Nosaltres ja tenim una edat i hi ha moltes coses que se’ns escapen. Però si una cosa tinc clara, és que el compromís social en la música, en la cultura, és una cosa que no té edat. Em molesta molt això de “el compromís social és una cosa de boomers, o és una cosa de fa vint anys”. És perillós que hi haja gent jove que pense que el que es porta ara és no preocupar-te del teu entorn. Eixa també és una de les coses per les quals ens abellia tornar i pegar una punyada damunt la taula.

—Tot i que hi ha projectes nous en la nostra llengua, sembla que eixa batalla cultural està més difuminada…
—Han passat coses al nostre país que fan que això siga així. Al País Valencià, els vuit anys del Botànic es va tornar a veure que era important d’ampliar l’espectre de la música en valencià. Això donava l’oportunitat a molta gent de professionalitzar-se, llavors es pensava més d’una altra manera, com si fórem un país normal. Després, el resultat electoral ens ha fet pegar de cara contra la realitat. Que realment tampoc no érem un país normal a l’època del Botànic, i ara encara és pitjor. A Catalunya, tot això del procés ha portat moltes externalitats. Fins i tot els partits independentistes es van espantar i moltes de les coses que tenien clares les van tirar enrere. Hi ha un boom molt important de la cultura blanca i això ha estat promocionat per les productores que van als pobles controlats per partits independentistes i per TV3 quan estaven aquests partits al poder. Fa una mica l’efecte que, tant Junts com Esquerra Republicana, en un moment van dir: “Això cal aturar-ho i ara el que cal fer és música en català, però que no parle massa de coses socials, perquè ens fa por on ha arribat la gent jove.” I això també ha tingut translació al País Valencià perquè som el germà xicotet, i tot el que passa a Catalunya ens arriba de manera inevitable.

—Hi ha qui diu que el fet de cantar en català ja és polític…
—Evidentment. Tot és polític. Cantar en català és polític. I és beneficiós per a la nostra cultura que hi haja expressions culturals en català de qualsevol forma, classe, color, i fins i tot ideologia. Això és positiu. Però hem de tenir en compte que en una cultura minoritzada com la nostra, més important que no que la gent cante en català, és fer pensar la gent. La llengua no se salvarà només a base de cançons en català o campanyes de promoció lingüística. Tenim un problema greu, que és un problema social, i és que els llocs on fa vint anys la llengua era forta, a les zones litorals, al centre de les ciutats, l’agricultura, les zones rurals, el xicotet comerç, són els que desapareixen. Cal tenir consciència política per a defensar la llengua. No es pot defensar la llengua sense eixa consciència política. Fer pensar la gent és important, més enllà de fer-ho en valencià, però si el model socioeconòmic en el qual el valencià ha viscut durant segles desapareix, també desapareixerà la llengua.

—Heu autoproduït els concerts i això us ha permès de col·laborar amb entitats com ara Famílies pel Valencià. El fet que existisquen col·lectius com aquest evidencia el perill en què es troba la llengua.
—És un perill polític, per això cal organitzar-se políticament. El govern del Partit Popular i Vox no pararan, perquè a més els funciona molt bé políticament. El referèndum que van fer era una manera d’humiliar la llengua a l’ensenyament, però no els va eixir bé i, per sort, va haver-hi gent que es va posar en contra, com ara Famílies pel Valencià. També treballarem amb Joves de Mallorca per la llengua. En les Illes és una situació força semblant, PP i Vox tenen l’extermini de la llengua com un dels pilars bàsics a l’hora de governar i cal organitzar-se i fer-hi front.

—Voleu afegir res?
—He fet una col·laboració amb el grup de rap Sociologia Animal, que parla de la dana. És un dels grups, i no és l’únic, que dóna batalla cultural. Tenim el costum de dir que no hi ha grups que facen això, però sí que n’hi ha. Passa que ja no els donen les oportunitats que tenien abans, de tocar davant molta gent i fer concerts als pobles. Les productores i els ajuntaments prioritzen una altra mena de música i cal reivindicar la gent que fa música més compromesa perquè, com a cultura minoritària, si no és amb aquesta mena de grups serà difícil que puguem aguantar la batalla cultural.