08.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 09.11.2021 - 11:43
Una de les maneres com s’expliquen les grans tragèdies del segle XX és amb els noms: homes i dones que, incapaços d’apartar la mirada, van decidir de plantar cara a la barbàrie al cost que fos. Però la història en té molts, de noms, i per cada figura que es consigna al panteó de la memòria, n’hi ha almenys una altra que resta relegada a l’obscuritat. És precisament aquest el cas de Josep Maria Trias i Peitx, conegut per “Schindler català” i sobre el qual tracta el Sense ficció que s’emetrà a TV3 aquest vespre.
De la cúpula d’Unió a l’exili
Una “joia de la cultura catalana“: en aquests termes es refereix a Trias i Peitx Gemma Caballer, historiadora i bibliotecària de la Universitat de Barcelona, i la resta del documentari no fa sinó justificar el to contundent de l’experta. Nascut a Barcelona en una família burgesa i carlista, Trias i Peitx va començar la trajectòria política a la Unió Democràtica de Catalunya dels anys vint, que aleshores representava –diu Caballer– una opció socialment avançada, més acostada al centre-esquerra que no al conservadorisme amb què avui l’associaríem. Fins a l’adveniment de la guerra del 1936-1939, Trias i Peitx va exercir un paper essencial, però tanmateix discret, en l’organigrama d’Unió: “Mai no n’he estat el president –diu en un enregistrament d’arxiu–, sempre el secretari general, el qui rep les cartes.” Però l’esclat del conflicte el va obligar a assumir més responsabilitats dins la formació, sobretot de portes enfora. És en aquest context que Trias i Peitx es va iniciar en les tasques de salvament, acollint personal religiós amenaçat pels anarcosindicalistes i ajudant a evacuar cap a l’estranger més de vuit-centes persones perseguides per les forces franquistes. L’avanç dels rebels no cessava, i el gener del 1939 va arribar-li el torn d’exiliar-se: primer es va traslladar a Portvendres i més tard a París.
La sensació immediata de Trias i Peitx, recollida en els seus documents personals, quan va travessar la frontera va ser que ningú no es preparava per a una onada de refugiats espanyols que, del Principat estant, es preveia immensa. No anava pas mal encaminat: els mesos següents, a mesura que la desfeta republicana s’acostava, unes 500.000 persones van travessar el Pirineu de sud a nord. Amb l’ajuda indispensable de la seva promesa, la periodista parisenca Clara Candiani, Trias i Peitx va fundar el Comitè Nacional Catòlic de Socors als Refugiats de l’estat espanyol, juntament amb els seus companys d’Unió Maurici Serrahima i Ferran Ruiz. El comitè es va marcar dos grans objectius d’ençà de la seva gènesi: primer, reagrupar les famílies que les autoritats franceses havien separat a la frontera i dispersat en camps diversos; segon, treure dels camps el màxim d’internats possible tot integrant-los al mercat laboral de l’estat francès, perquè trobar feina era l’únic supòsit amb què era permès d’abandonar el camp.
Segons Francesc Vilanova, professor d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, els objectius marcats pel comitè ràpidament esdevingueren la gran obsessió de Trias i Peitx. Pel seu gran humanisme, trobava inexcusable la crueltat amb què l’estat francès havia despatxat l’emergència humanitària a la seva frontera meridional. L’esforç de Trias i Peitx i els seus socis del comitè es fa difícil de concebre: per al reagrupament, s’elaboraren unes cinquanta mil targetes en què es consignava la situació de cada refugiat i la informació personal d’aquells que cercava; per a les evacuacions dels camps, s’establí un servei de mà d’obra mitjançant el qual Trias i Peitx vehiculava les ofertes de feina que rebia amb l’historial professional de cadascun dels internats, que ell mateix havia tingut cura de recollir.
Trasllat a la França lliure
L’armistici del juny del 1940 entre l’Alemanya nazi i la França de Vichy va posar fi a la tasca del Comitè Nacional Catòlic, i va forçar els seus membres a abandonar París i traslladar-se a la França lliure. L’ocupació va liquidar l’organització, però no les activitats humanitàries de Trias i Peitx, que amb el suport financer dels quàquers nord-americans va encapçalar una iniciativa de repoblament de dues viles occitanes en estat de semiabandonament, Puègcèlsi i Pena, amb famílies de refugiats. Moltes d’aquestes famílies eren franceses i fugien de l’ocupació nazi del nord de l’estat, però a Puègcèlsi també se n’hi van traslladar de catalanes i d’espanyoles, evacuades dels camps per treballar en una indústria que s’hi va establir, dedicada a la fusta. Segons Caballer, els documents del fons personal de Trias i Peitx recullen 26.300 noms de refugiats rescatats dels camps de concentracció de la Catalunya Nord i Occitània. Oskar Schindler, personatge que inspira el cèlebre film de Steven Spielberg, va evitar la deportació als camps d’extermini d’uns 1.200 jueus.
Els darrers anys
Malgrat la importància de Trias i Peitx en la Unió de la dècada dels trenta i la col·laboració amb els companys de partit al capdavant del Comitè Nacional Catòlic, la postguerra va implicar el seu allunyament definitiu de la formació política. La cúpula del partit, que durant el franquisme va virar cap a les posicions més conservadores amb què avui és associat, no aprovava “la nova vida” d’un Trias i Peitx que, segons Vilanova, va anar-se decantant ideològicament cap a l’esquerra amb el pas dels anys. Un altre punt de discòrdia va ser la seva relació amb la periodista Clara Candiani, mare soltera de gran èxit professional i conviccions progressistes; tampoc el seu perfil no acabava d’encaixar amb els ideals conservadors d’Unió.
Decennis més tard, poc abans de la mort de Trias i Peitx el 1979, Unió va fer passos per reconduir la relació amb qui havia estat una de les seves grans figures històriques. Li van trametre una carta en reconeixement de la seva tasca durant la guerra del 1936-1939. “Almenys als darrers moments de la seva vida va tancar el cercle amb Unió i amb Catalunya”, reflexiona Caballer. Ara falta que els catalans tanquin –o, potser més ben dit, obrin– el seu cercle amb Trias i Peitx.
