Josep Maria Espinàs, el periodista que mirava la gent

  • “Jo miro la gent”: aquesta forma senzilla i consistent d’entendre el periodisme que tenia Espinàs és una lliçó que tots hauríem d’aprendre i respectar

Vicent Partal
05.02.2023 - 21:40
Actualització: 06.02.2023 - 11:05
VilaWeb

Ahir va faltar Josep Maria Espinàs, un dels noms clau del periodisme català del segle XX, un gran escriptor i cronista, un home d’una fidelitat absoluta a l’ofici i als seus lectors, un exemple per a tots els qui ens dediquem a aquesta professió.

Dissortadament, ara és massa fàcil oblidar o menystenir com era de difícil aquesta tasca quan ell la va començar a fer. Mancats de referents per la llarga nit franquista, Josep Maria Espinàs, entre més, va haver de reinventar aquest ofici de la crònica, del relat, del contacte diari amb el lector, de fer-se part de la societat parlant i escrivint a partir de la quotidianitat, amb un llenguatge tan ric com planer i comprensible, però sempre transcendint-la, sempre anant més enllà amb la voluntat de dignificar-la.

Des que Josep Faulí li va oferir fer una crònica diària a l’Avui, Espinàs va començar a crear milers i milers d’articles que ens van anar acompanyant en el curs dels anys, durant quatre llargues dècades, fins que es va jubilar. És un autèntic tresor literari que el va fer formar part de la nostra quotidianitat amb aquell seu estil calmat, encuriosit, sempre atent, que marcava d’una manera tan consistent tota la seua obra. Ramon Barnils deia que un diari havia de ser com casa, un lloc on entres tranquil a les fosques perquè saps perfectament on hi ha l’interruptor de la llum, i Espinàs, durant quaranta anys i de manera metòdica, primer a l’Avui i després a El Periódico, va fer aquesta feina perfectament. Sempre sabies que podies començar el diari llegint-lo a ell i assaborint aquella escriptura de catedral gòtica que tenia, com deia Patrícia Gabancho: “Molt austera i depurada per fora i molt rica per dintre.”

Espinàs va fer moltes coses en la seua vida, això ho sabem tots. El seu paper en l’impuls de la música en català és decisiu. Molts recordem els seus programes de televisió. La lletra de l’himne del Barça és seua. Va caminar per tot el país fent uns llibres que retraten la nostra societat com poca gent ho ha sabut fer. Es va implicar sempre en la defensa de la democràcia i les llibertats nacionals. Va arrencar l’editorial la Campana. Va publicar noranta llibres… Però permeteu-me que avui en destaque, per damunt de tot, aquesta faceta de periodista, agraït pel mestratge, però també perquè estic convençut que gràcies a la seua tenacitat Espinàs féu acostumar a llegir molta gent que s’hi sentia còmoda, retratada en aquella mirada tranquil·la sobre el món; i féu que molta gent, a més, llegís en català.

Ell tenia una clau per a fer-ho tan bé. En aquesta extraordinària conversa que va tenir el 2018 per a VilaWeb amb Tina Vallès, Espinàs fa lluir en directe la seua destresa en l’ofici quan observa l’abric de l’entrevistadora i d’allò en fa un article sobre la marxa, improvisat. Cal un talent extraordinari per a fer una cosa com aquesta, però ell mateix n’explica la clau, allò que li permet de fer-ho: “És que m’interessa l’observació, la petita observació quotidiana. Jo miro la gent.” Mirar la gent, d’això tracta, o d’això hauria de tractar, el periodisme. Tan simple com és i alhora tan difícil com massa sovint ho fem. En pau descanse, Josep Maria Espinàs, i que tots n’aprenguem les lliçons.

 

PS. Continuen les repercussions de la sentència del TJUE de dimarts. Avui us oferim un article molt aclaridor signat per Neus Torbisco i Nico Krisch, que us recomane molt que llegiu. Hi diuen que l’actuació del tribunal és un gran pas en l’ordenació constitucional de la Unió Europea, un punt de vista que atorga encara més importància a tot això que ha passat. També critiquen la defensa dels presoners polítics per haver menystingut les possibilitats del litigi estratègic a l’estranger, una qüestió sobre la qual un dia miraré de tornar.

 

La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
05.02.2023  ·  22:02

Una gran pèrdua. Que la terra li siga lleu.

Rubén Cruz
Rubén Cruz
05.02.2023  ·  22:55
PERE HOMS
PERE HOMS
05.02.2023  ·  23:00

Un bon homenatge a un gran, director.

Miquel Isern
Miquel Isern
05.02.2023  ·  23:21

Una grandíssima pèrdua humana, intel·lectual i cultural. No n’anem pas sobrats. Descansi en pau.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
05.02.2023  ·  23:36

Els seus articles a l’Avui feien de bon llegir i les entrevistes sempre eren interessants. Tenia una actitud polida i elegant, gairebé anglesa, amb tocs d’impaciència mediterrània que ens el feien proper.
El recordaré amb gratitud per tot el que ens va oferir.

Jaume Riu
Jaume Riu
05.02.2023  ·  23:42

LA POESIA
Ilià Ehrenburg (1891-1967), va ser un periodista soviètic de família jueva. Naturalment no va conèixer mai l’Espinàs “que mirava la gent”, però va intuir la importància de les seves cròniques diàries ben escrites durant quaranta anys, i ho va expressar així:
 “No crec que el futur historiador sigui capaç d’entendre l’època que ens ha toca viure fent servir només els diaris, les actes de les sessions, i els arxius de les acadèmies i tribunals. Haurà de recórrer a la poesia”

Carles Matute
Carles Matute
05.02.2023  ·  23:58

Ens deixa un gran periodista, escriptor, músic i viatger. Però, per damunt de tot un gran català.
Que la terra li sigui lleu.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
06.02.2023  ·  01:24

Moltes gràcies, Josep Maria Espinàs, per la companyia que ens heu fet durant tants i tants anys, i per tot el que de passada ens heu ensenyat sense que ens en adonéssim, ni nosaltres ni potser vós.

Descanseu en pau.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
06.02.2023  ·  08:23

Me n’he assabentat fa uns minuts i em sap molt greu. Sé que era molt gran, però per mi era d’aquestes persones que sembla que sempre hi han sigut i sempre hi seran.
El llegíem a la meva classe de català al Canadà i agradava força als estudiants canadencs, la qual cosa és prou sorprenent. És trist que s’hagi mort.

Victor Serra
Victor Serra
06.02.2023  ·  08:44

Un dels més grans. Un exemple per a tots. Sempre positiu i fent moltes coses per anar endavant.

jaume alcacer
jaume alcacer
06.02.2023  ·  08:45

Hem sigut afortunats en poder acompanyar-lo en molts dels seus viatges a peu.
El trobarem a faltar.

Carles Serra
Carles Serra
06.02.2023  ·  08:55

Gràcies Josep Maria, gràcies per tant; per desgràcia no anem sobrats de persones amb valors com el Josep Maria; ja veus Vicent quina generació dels anys 80 ens ha sortit, com aquesta Vilalta, ja que dir de la Rovira, així com també aquesta Gabriel i així Vicent la llista és llarguíssima; no tinc un anàlisi per definir tant de cinisme, tanta mentida.

Pep Agulló
Pep Agulló
06.02.2023  ·  08:58

SAVIESA ANTI-SUPERBA

Podríem dir que era l’observador perfecte. Intel·ligent, humil, s’objectivava per allò de pertorbar el mínim l’objecte observat, i de ploma senzilla a l’hora d’escriure les experiències…

Agnès Buscart
Agnès Buscart
06.02.2023  ·  09:06

Josep Maria Espinàs gràcies per deixar-nos les teves petjades.
Vicent…”Ahir va faltar en…” Què vol dir això? Ell no falta a res… Va traspassar ? ens ha deixat? UI, com em costa tot això…
La paraula morir la reivindico, tinc dret a morir, jo em vull morir quan sigui el meu moment.

joan rovira
joan rovira
06.02.2023  ·  09:13

Persona de presència senzilla, pacient i estimulant.
La importància que tot comença i passa per poc.
Un diapasó ciutadà català permanent.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
06.02.2023  ·  09:22

Us imagineu una societat en la que naturalment individus com el Josep Maria Espinàs tinguessin una centralitat com a referència col·lectiva (amb un grau de protagonisme no imposat) i que els personatges tòxics (com l’Oriol Junqueras, per fer una tria fàcil entre milers d’exemples actuals) fossin espontàniament arraconats a l’ombra de la irrellevància?

Potser és utòpica aquesta visió, però persones com el Josep Maria Espinàs fan que la vegis a tocar dels dits, a sentir que el potencial hi és: que sí és possible… gràcies estimat Josep Maria pels teus desinteressats estímuls per veure el bon camí !!!

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
06.02.2023  ·  10:01

Un català universal, humil, senzill, discret, però un homenot immens.
Gràcies per tot el què has fet i per tot el què ens deixés

Tomas Pérez
Tomas Pérez
06.02.2023  ·  10:52

S’ha marxat en J. M. Espinàs creador del “presentisme” : viure del present i crear l’hàbit d’ignorar tot allò que no cal, que et molesta, que no et serveix de res ni pot servir als altres. Ens deixa qui va aprendre i ensenyar-nos que només som “un moment de la vida i del món” . Descansi en pau a l’eternitat.

Josep Soler
Josep Soler
06.02.2023  ·  11:03

Un pencaire de pedra picada. Un senyor de les lletres. Un home de grans qualitats.
El recordo especialment per ser de les essenciak en la creacio dels “Setze Jutges”.
Pels que vam neixer inmediatament acabada la guerra civil, viure i sentir que amb la teva llengua tambe es podien contruir cançons, que tambe hi havia qui les construia i interpretava i que dia a dia aquest moviment creixia i es normalitzava.
Raimon, Serrat, Maria del Mar, Pi de la Serra, Motta ….i tambe Feliu, Llach….tot va venir dels Setze Jutges.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
06.02.2023  ·  11:07

Sra. Agnès Buscart. SEMPRE, SEMPRE, Abans d’amollar una impertinència, cerque al Diccionari Català-Valencià-Balear, per tal de concebre que el català és molt més gran del que tenim cadascun de llur parlants.
AIXÍ, EL FEM MÉS FERM I RIC.

FALTAR v. intr.: cast. faltar.
|| 1. Esser de menys en algú, en alguna cosa; esser-ne absent. D’aquelles X galees armades… de les quals falta la galea d’en Tries, doc. a. 1393 (Ardits, i, 41). Faltant-me mon pare, me fall tot plaer, Viudes donz. 286. Grans sumes falten en los cofres reals, Lacavalleria Gazoph. Què li falta a aquexa flor | per esser-ne la regina?, Verdaguer Idilis. Mentres me crega, no li faltarà res, Ignor. 3.
|| 2. Deixar d’assistir; no trobar-se allà on caldria; no actuar en allò que era d’esperar. Si alcun hom li falta de ajuda que li puscha fer, Usatges, trad. segle XIII (Anuari IEC, i, 293). Per anar a la batalla… a la cual nós no faltaríem que aquell jorn no fóssem dins lo camp, Muntaner Cròn., c. 76. Si dons ja los qui faltaran no tenen escusa, doc. a. 1627 (Hist. Sóller, ii, 16). Si ell té de menester ajuda, jo no faltaré de fer lo que dech, Lacavalleria Gazoph. a) usat com a tr.: Ni un n’he faltat en ma vida, Margaridona, Cerdà Angeleta.
|| 3. Morir; deixar d’existir. Y ‘l més trist és que’l dia que jo falti aniran a captar, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 257).
|| 4. Estar encara sense fer-se, sense ocórrer (una cosa que pot ocórrer o no). Y faltan a celebrar 1664 missas, doc. a. 1713 (Hist. Sóller, ii, 903). Falta que sa senyora vulga firmar, Roq. 6. Faltar (o faltar-se’n) poc: estar a punt de fer, de sofrir una cosa, d’arribar a certa quantitat, etc. Si tota la suma no hi és, poch se’n faltarà, Lacavalleria Gazoph. No se’n faltà un no res que no’l matassen; poch se’n faltà que no’l matassen, ibid. Li falta poch per tornar loco d’alegria, Ignor. 13.
|| 5. Fluixejar; deixar d’obrar, o no obrar amb el vigor o precisió que caldria. a) nàut. Deixar-se anar, cedir o rompre’s un cap de corda, un aparell, una àncora, etc.; cast. ceder, faltar, fallar.
|| 6. Obrar conta alguna cosa (obligació, llei, manament, etc.). Haguessen faltat e fossen culpables, doc. a. 1392 (Hist. Sóller, i, 435). Jo falto al que tinch promès, perque han faltat al llur, Lacavalleria Gazoph. Encara que faltassin an es devers de tot bon pare, Ignor. 14. Faltau a sa veritat de sa manera més indigna, Aurora 228. Perque faltaria an es seus principis, Ignor. 3.
|| 7. Mancar a la consideració deguda, fer alguna falta envers algú; no tenir-li el respecte, la protecció, etc., que caldrien. Donchs jo no li he faltat en res, Vilanova Obres, xi, 29. A l’home que no t’ha faltat mai, tens obligació de creure’l, Pons Com an., 23.
Loc.—a) No faltar (alguna cosa o persona): haver-n’hi, no deixar d’haver-n’hi. Ara no faltaran males llengos que l’acusaran, Ignor. 30. No falta qui ha vist el broll de la sanch, Picó Engl. 52.—b) Trobar a faltar una cosa, una persona: notar la seva absència, sentir-se’n; enyorar-la. Ja suposareu piadosament que lo que trobava jo a faltar era sa dona, Roq. 44.—c) Faltar un badall de griva (Ripoll), o Faltar un pèl: faltar-hi molt poc a una cosa o per a arribar a una cosa.—d) No faltar cap gra a sa dobla: no faltar a una cosa res del que pertoca haver-hi (Mall.).—e) Faltar a qualcú un bull, o Faltar-li una aigua, o Faltar-li una brusca, o Faltar-li una saó: mancar-li un poc d’enteniment, no tenir el seny complet. «Li falta una aigua, com als blats tardans».—f) No faltaria més!: es diu exclamativament per indicar rebutjament d’una suposició.—g) No faltar a qualcú més que ronya per gratar: no faltar-li res per a estar bé, per a esser feliç (Mall., Men.). Es diu sovint irònicament.—h) Falta gent: fórmula que es postposa a locucions indicadores de direcció cap a un lloc, per intensificar-ne l’expressió; v. gr.: «A jeure falta gent!»; «A estudiar falta gent!»; «Cap a casa falta gent!»
Refr.—a) «Ni en faltà, ni en sobrà, ni n’hi hagué prou»: es diu d’una cosa que ve molt justa, que gairebé escasseja (Val.).—b) «No faltarà qui toc matines»: es diu per significar que sempre hi haurà algú que xerri o manifesti allò que caldria tenir amagat (Mall.).—c) «Qui a dos amos vol servir, a un o l’altre ha de faltar» (Cat.).—d) «Bons siam noltros, que Déu mai falta» (Mallorca).—e) «De lo que tenim, no mos falta res»: es diu irònicament per manifestar l’escassesa que es pateix d’una cosa (Men.).
Fon.: fəɫtá (pir-or., or., bal.); faɫtá (occ., Maestr.); faɫtáɾ (Cast., Val., Al.).
Sinòn.: mancar.
Etim.: del llatí vulgar fallĭtare, mat. sign. || 1.

Josep Blesa (València)

Aleix Gaus
Aleix Gaus
06.02.2023  ·  14:28

Moltes gràcies Josep Maria Espinás per la gran lliço que ens ha donat i també una gran persona

Jordi Estany
Jordi Estany
06.02.2023  ·  15:45

Em sap greu la seva falta. Durant anys el meu pare llegí les seves aportacions periodístiques, les retallava i les guardava. Jo també les vaig llegir així com algun llibre. A més, viatjant tant per Breda com per Horta de Sant Joan, la gent confonia el meu pare amb l’Espinàs. Fins i tot, llegint jo un dels seus articles comentava que li havien parlat d’un “doble”. Un dia de Sant Jordi passant pel carrer davant d’una llibreria vaig veure l’Espinàs signant llibre i és veritat que semblava el meu pare. Bé, és la meva anècdota personal i la mena de vincle que hi vaig tenir.

Margarida Sellarès
Margarida Sellarès
06.02.2023  ·  15:51

Josep Blesa, crec que la senyora Buscart no feia referència a una qüestió lingüística sinó filosòfica i de la por que ens fa utilitzar el verb morir, més enllà de les múltiples formes normatives de fer referència a la mort.

La nostra llengua és molt rica i té moltes maneres de dir les coses, estic completament d’acord. I que els principatins del nord som els més ignorants en aquest camp, també hi estic d’acord.

Però aquí, m’agradaria no equivocar-me, si dic que el tema era filosòfic i no lingüístic.

De totes maneres, gràcies Josep per vetllar per la diversitat tant important de la nostra estimada llengua!!

Anna Maria Benaiges
Anna Maria Benaiges
06.02.2023  ·  16:23

Una gran pèrdua per al periodisme i la literatura catalana per la seva defensa de la llengua i del país, per la seva mirada atenta i curiosa a la realitat, per les seves anàlisis precises i encertades. Ahir van passar dues entrevistes seves del programa Identitats al Salvador Espriu i a na Montserrat Roig i són dues autèntiques meravelles. Un nivell, una polidesa, un respecte, impossibles de trobar en l’actualitat. DEP.

Marià Pou
Marià Pou
06.02.2023  ·  20:36

Permeteu que expressi també el meu condol. Vaig ser lector assidu dels seus articles diaris durant molts anys. Que descansi en pau.

A mi també m’ha sobtat la fórmula “ahir va faltar”. Intuïtivament em grinyola, no forma part del meu repertori. Puc dir “el dia que jo falti”, “si mai falta en Joan” o “fa dos anys que ens falta la Maria”, però no “ahir va faltar”. Per això no m’estranya que l’Agnès hi doni voltes. És cert, cal obrir el diccionari per confirmar o refutar qualsevol sospita, per sortir de dubtes. Però els exemples del DIEC i del DCVB no contradiuen la intuïció que tinc sobre el tema. Tota una altra cosa és el “Diccionari Normatiu Valencià”, amb un exemple que confirma plenament l’ús que s’ha posat en qüestió.

En fi, suposo que el senyor Espinàs s’hauria pres amb humor que s’hagi suscitat aquest petit debat .

LLUÍS MAS
LLUÍS MAS
06.02.2023  ·  22:38

Ahir al vespre al reproduir les reaccions i condols al Telenotícies Vespre de TV3, van emetre les dels partits ERC, Junts i CUP, però cap dels partits estatals.
Situació que em sembla que es repeteix en la desaparició de qualsevol altre personalitat catalana.
Fidel reflex colonial, que els importa un rave la nostra cultura.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any