José Téllez (Badalona, 1984) es va negar a declarar dijous davant la fiscalia, que l’acusa de desobediència i obstrucció a la justícia. Els fets es remunten a la campanya del referèndum, quan va recuperar uns cartells que la Guàrdia Urbana de Badalona havia segrestat a membres d’Òmnium. Téllez defensa que l’actuació dels agents va coartar la llibertat d’expressió dels activistes i creu que, com a càrrec electe, tenia el deure d’actuar davant una vulneració dels drets fonamentals.

Aquest no és el primer encausament de Téllez d’ençà que és regidor. El 12 d’octubre de l’any passat va estripar davant els mitjans de comunicació la interlocutòria judicial que prohibia al consistori d’obrir les instal·lacions com si fos un dia laboral. Va definir la interlocutòria de cop d’estat contra la sobirania local i va exclamar ‘vinga, a treballar’ abans d’obrir les portes. La causa es va acabar arxivant.

Per les seves accions, Téllez s’ha guanyat la fama de ‘regidor rebel’ entre els badalonins. Amb ell parlem sobre els fets del 25 de setembre, les eleccions del 21 de desembre, la posició dels comuns i del regidor ‘simbòlic’ Garcia Albiol.

—Què va passar la nit del 25 de setembre?
—Tornava a casa després d’una reunió i vaig veure un cotxe de la Guàrdia Urbana. Hi havia una vintena de persones i una mica de rebombori. La gent em va reconèixer i em van comentar que els dos agents els havien requisat cartells. Amb els dos agents, ens vam allunyar de l’operatiu i els vaig demanar què passava. ‘Estem requisant material del referèndum per ordre de la fiscalia’, em van dir. Vam parlar una estona i els vaig dir que la batllessa havia presentat un recurs perquè la fiscalia no tenia competències per a convertir les policies locals en policies judicials. I em van respondre que fins que no es resolgués el recurs ells podien actuar com a policia judicial. Tanmateix, vaig insistir que en feien un gra massa, considerant els cartells d’Òmnium material del referèndum, perquè no era propaganda del govern i estava emparada per la llibertat d’expressió.

A la interlocutòria que envia a presó Sànchez i Cuixart apareix aquest incident i diu: ‘Assisteixen al lloc una vintena de persones amb actitud cada vegada més hostil’. És així?
—Mentre discutíem, els ciutadans van fer una convocatòria per les xarxes i cada vegada s’hi van anar acumulant més persones. La situació es va complicar una mica i llavors, perquè el tema no s’escapés de les mans i perquè els agents no haguessin de continuar coartant la llibertat d’expressió dels presents, vaig agafar els cartells assumint-ne tota la responsabilitat i els vaig lliurar als activistes amb la promesa que desconvoquessin la concentració. I així va ser. A la concentració hi havia Jordi Cuixart des del principi i va tenir sempre una actitud conciliadora i mediadora.

Què va passar quan la gent se’n va anar?
—Jo em vaig quedar amb els agents per col·laborar-hi. Em vaig identificar perquè poguessin tancar correctament l’atestat. L’endemà vaig anar voluntàriament a comissaria a testificar perquè constés la meva versió dels fets.

Gairebé un mes i mig després, us cita la fiscalia i us acusa de desobediència i obstrucció a la justícia. Per què no declareu?
—Primer de tot, perquè és un dret i perquè considero que davant la fiscalia no haig de dir res. Ja vaig donar la meva versió a la policia local i he pogut comprovar que consta en les diligències de la policia fiscal.

I com continua el procediment?
—La policia fiscal ja m’ha dit que la investigació està tancada i que ho remeten a una autoritat judicial. Si la causa arriba on hauria d’arribar, que és al jutjat de Badalona, el més normal és que s’arxivi. Ara bé, si acaba en una instància superior i, per tant, més controlada per l’estat, com ara l’Audiència Nacional, hauré de sospitar el pitjor.

Què voleu dir?
—Que es vol criminalitzar encara més una persona que està empresonada, que és Jordi Cuixart, o que se cerca depurar responsabilitats polítiques contra un membre del govern de Badalona.

Què us sembla que un incident gairebé anecdòtic formi part de l’argumentació per a enviar Jordi Cuixart a la presó?
—És la demostració que és una causa general contra els drets civils i democràtics de Catalunya arran del referèndum. Cada cop que s’ha incriminat una persona, començant pels Jordis, s’han deixat plecs a les interlocutòries per a poder perseguir més gent. Primer, van ser els dirigents de les principals entitats sobiranistes que han mobilitzat milions de persones de manera pacífica, i després, han perseguit els consellers i el govern. Arribaran al món local amb regidors, policies locals, i després obriran la porta a perseguir activistes i ciutadans.

Les pàgines de la interlocutòria de la jutgessa Lamela en què se citen els fets de Badalona

No ho considereu un fet aïllat?
—No ho és. El meu cas forma part d’aquesta gran causa general. De fet, em considero víctima d’un muntatge policíac.

Per què?
—En la interlocutòria de Cuixart i Sànchez, el fet s’esmenta a partir d’un informe de la Guàrdia Civil que jo no he pogut consultar mai. Aquella nit, al carrer érem jo i la Guàrdia Urbana.

La batllessa Sabater, com heu comentat, va ser una de les més bel·ligerants amb les ordres de la fiscalia contra el referèndum. Creieu que això va influir d’alguna manera perquè la policia espanyola no ataqués la ciutat durant l’1-O?
—S’han dit moltes coses, però crec que no sabrem mai del cert per què vam tenir el dubtós honor de no tenir intervencions dures de la policia l’1-O. Badalona era la principal ciutat de Catalunya que col·laborava amb el referèndum. L’ajuntament va cedir tots els locals i això va representar un repte logístic enorme. Prefereixo pensar que no hi va haver repressió arran de la gran organització popular per a defensar els col·legis. Tenim sospites que els serveis secrets van vigilar-ne els preparatius. Suposo que l’alt nivell d’autoorganització els va fer desdir-se d’actuar. Crec que és més això que no pas elements externs.

El referèndum va ser vinculant. Quin sentit doneu a les eleccions del 21-D?
—És una estratègia de l’estat espanyol. Ens volen portar a unes eleccions autonòmiques per veure quina capacitat tenim les forces independentistes i democràtiques de resistir el seu embat repressiu. Hem de ser capaços de mantenir la unitat i revalidar majories, malgrat el desgast de les represàlies. Són unes eleccions imposades pel nostre enemic, l’estat espanyol, però crec que no les podem defugir. No podem renunciar a jugar en camp contrari i guanyar. Hem de revalidar les majories que defensen una altra manera d’entendre el país davant el bloc del 155.

I la CUP, concretament, què creieu que ha de fer?
—Ha de construir una majoria d’esquerres que traspassi les fronteres ideològiques de la mateixa CUP.

Això inclou ERC?
—Jo aposto per un front que inclogui ERC i altres forces esquerres. Em refereixo a Albano-Dante Fachin o certs sectors dels comuns que tenen una estratègia diferent d’Iniciativa. Un front que reflecteixi, en certa manera, la unitat popular que hem construït a Badalona, que és una miqueta diferent d’altres confluències. Hem estat capaços de construir una majoria que integra independentistes i federalistes de debò.

Què us uneix?
—La nostra consigna és la República Catalana. Per als independentistes és l’estat final. Per als federalistes de debò és un estat intermedi per a aconseguir una confederació de repúbliques.

Votareu la CUP encara que no participi en un front comú d’esquerres?
—Cal veure com s’acaba concretant tot abans del 21 de desembre, però jo votaré qui estigui en millor posició per a aconseguir una majoria d’esquerres conseqüent amb la República Catalana.

Què cal fer després del 21-D?
—La República Catalana serà popular o no serà. Crec que ha quedat clar que no podem mantenir la via del xoc de trens i de la doble legalitat. No hi ha marge, perquè l’estat espanyol és molt fort. Ara bé, el govern que surti del 21-D, si vol tirar endavant la República Catalana, haurà de donar el màxim poder al poble perquè sigui la gent qui la construeixi. Fer-ho des de l’encotillament de les institucions és molt difícil. La República es guanyarà al carrer.

Parleu d’aquest ‘consens Badalona’ per a construir un front d’esquerres. Tanmateix, el vot del PDECat va ser clau perquè Guanyem Badalona en Comú governés. S‘hi pot adherir, a aquest consens?
—Més enllà de parlar d’esquerres i dretes, tot i que estic d’acord a fer aquest mena d’anàlisi, hi ha gent a qui aquestes etiquetes ideològiques els fan por. Vull dir que estic a favor d’un front que doni resposta democràtica al conflicte català, però que també pugui aglutinar majories per a aplicar un programa d’emergència social. Això, les esquerres ho porten a l’ADN i poden respondre millor que el PDECat. De totes maneres, no parlaria del PDECat com un conjunt, perquè hi ha sectors del partit que podrien estar d’acord amb un programa de mínims d’emergència social.

Catalunya en Comú sembla que s’ha desvinculat de qualsevol ‘front electoral’?
—Crec que s’equivoquen interpretant el 21-D com unes eleccions autonòmiques. Crec que aquestes eleccions es vertebren sobre l’eix de la democràcia. Evidentment que haurem de donar una resposta a l’emergència social, perquè les urgències no les podem deixar a la sala d’espera, però impera una sortida democràtica al conflicte. El parlament que surti del 21-D ho ha de tenir molt clar. Tancar els ulls i pretendre que són unes eleccions normals és una gran errada.

Els comuns haurien d’escoltar Albano-Dante Fachin?
—L’haurien d’escoltar molt. Ha comprès l’embat repressiu que pateix Catalunya i la seva posició ha estat democràtica i molt honesta.

Què en penseu, del Lluís Rabell parlamentari, tenint en compte que va ser el vostre referent?
—Per a mi és un desconegut. És un Lluís Rabell molt diferent del que jo vaig conèixer. Ell era el meu referent durant la meva formació ideològica sobre la qüestió nacional. A Revolta Global em va ensenyar coses molt diferents de les que ha defensat al parlament aquesta legislatura. És com si fossin persones diferents. No només ho penso jo, ho pensa molta gent.

Què defensava quan el vau conèixer?
—Les posicions de l’independentisme més social, molt properes a l’esquerra independentista i cercant fronts més amplis al voltant del dret d’autodeterminació. Però el Lluís Rabell que descarta la via unilateral i que opta per pactar amb l’estat del règim del 78 és un Rabell irreconeixible. Ell defensava el poder popular i una república de les classes treballadores, encara que fos amb l’oposició frontal de l’estat.

A què es deu el canvi?
—L’aprecio moltíssim, malgrat que pensem diametralment diferent en aquest tema, i per tant, no diré res.

Tornem a Badalona. Recentment hi ha hagut molta polèmica amb Xavier García Albiol, qui va assegurar a TV3 que era un regidor simbòlic a l’Ajuntament de Badalona. Com és el regidor Albiol?
—Assisteix a molt pocs plens i comissions informatives. La relació amb el govern és inexistent. Està completament fora de la vida política de Badalona. A les reunions a què assisteix, s’hi està molt poca estona. I gran part del temps, mirant el telèfon.

De debò?
—Sí, es pot comprovar en els vídeos dels plens. A les reunions informatives, quan ve, sempre rep una trucada al cap de cinc minuts que l’obliga a sortir de la sala i no torna. Suposo que es presenta perquè li fan falta els diners de les dietes.

Ell assegura que no cobra.
—Entre les meves responsabilitats com a regidor hi ha Hisenda i Recursos Humans. Jo signo cada mes les nòmines del senyor Albiol quan ve a les reunions. Cobra 1.700 euros si assisteix a una comissió informativa i a un ple. Encara que només hi sigui present cinc minuts. Si en falta a una, cobra menys. A mi no em pot enganyar perquè jo li signo la nòmina. Tot queda reflectit al portal de transparència.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]