Jordi Lara: “L’art i la creació ens defineixen i ens protegeixen d’una distopia totalitària que ens ve a sobre”

L’escriptor Jordi Lara (Vic, 1968) acaba de publicar una nova novel·la, El gat i les estrelles (Edicions Proa). Sempre cal aturar-se a cada novetat que proposa aquest escriptor, perquè la seva trajectòria és plena de llibres consistents, d’ençà que en un llunyà 2008 va publicar l’aplaudida i premiada Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), sobre un jove que es posava a tocar en una cobla sardanista de vells músics, que li feien descobrir, entre més, la figura de Juli Garreta. Després, el 2016, va convèncer amb els contes llargs de Mística conilla  (Edicions de 1984). I fa sis anys va tornar a impactar amb la novel·la Sis nits d’agost  (Edicions de 1984), dedicada a rememorar i entendre els darrers dies de la vida de Lluís Maria Xirinacs.

Coincidint amb l’arribada a les llibreries aquesta setmana d’El gat i les estrelles, Jordi Lara també proposa una acció de llengua i música dedicada a Àngel Guimerà. Ambdós projectes tenen una mateixa arrel: la temporada 2024-2025, Jordi Lara ha estat l’escriptor resident del Palau de la Música Catalana. Aquesta condició l’ha portat a organitzar i participar en petits actes i activitats al Palau de la Música. Una possibilitat que té l’escriptor resident és quedar-se a dormir una nit dins el palau, tot sol, per inspirar-se. Inspirar-se, per què? Perquè de la residència n’ha de sortir un conte, que el Palau de la Música publica en format de plaqueta, dins del projecte “Altres veus”.

Però a Jordi Lara el conte se li va convertir en la novel·la que ara ha presentat. I respecte de la nit sencera dins el Palau de la Música, aquesta oportunitat la farà realitat la nit de dissabte a diumenge, després de convidar tothom a celebrar els 130 anys del discurs “La llengua catalana” d’Àngel Guimerà. Lara s’ha empescat l’acte “Som fets dels somnis dels que ens han precedit”, on llegirà el discurs i el compositor Joan Magrané estrenarà la peça per a piano “Sí a Guimerà” que interpretarà Magrané mateix. Tot això passarà a partir de la mitjanit del 29 de novembre.

Però anem a la novel·la El gat i les estrelles. El llibre planteja un món en què els efectes del canvi climàtic ja són ben visibles i devastadors, en què hi ha una societat controlada per un sistema totalitari, de pensament únic. Més enllà hi ha un altre territori, que és desèrtic, on van a parar persones que es troben fora del sistema. Aquestes persones no tenen la capacitat de construir una comunitat, tot i que s’ajuden, i malviuen d’una manera extrema. Però es troben en aquesta mena de reserva perquè o bé han estat expulsats del sistema o bé han triat viure fora del sistema, perquè conté un espai de llibertat que el sistema no els permet. I això es focalitza en un personatge que es diu Santos Hadduche, un gran compositor, d’un talent fora de sèrie, que abans de desaparèixer i anar a viure al desert ha creat músiques extraordinàries. I hi ha una noia que busca Santos per fer-li moltes preguntes, perquè busca respostes. De fet, el llibre és ple de preguntes que no tenen resposta.

—L’editor, Josep Lluch, diu que el llibre és una faula visionària. Segons qui hi trobarà aires de distopia; fins i tot, segons com te’l miris, podria semblar una road movie. Per a vós, quin és el punt de partida i com n’hi diríeu?
—Jo d’entrada no em plantejo cap gènere. El punt de partida sempre té una part conscient i una part inconscient. En la part inconscient tenia una imatge al cap, que era la d’un compositor de prestigi, gran d’edat, caminant pel desert. I la pregunta que em vaig fer, que és la part conscient, era: de què fuig? La primera idea que em va venir va ser que fugia de la música, però potser no fugia de la música per raons personals (“n’estic tip; ja he escrit tot el que volia escriure; se m’ha acabat la veu, no tinc res més a dir…”), sinó per una raó que ens implicava a tots. I d’aquí neix aquesta indagació sobre el paper de l’art en la societat que ens ve a sobre.

—La distopia, doncs, ja no hi treu el cap.
—Ja vivim en una distopia. Però el fet de situar la història en un futur indeterminat fa que pugui fer més evident els efectes d’allò que vivim en el present. No és un llibre distòpic, en el sentit de la indagació científica sobre la violència. En el relat hi ha el totalitarisme, però no és el marc principal. Em miro un futur de ficció (perquè jo jugo a la literatura, no faig assaig), però un futur que ens pot posar en relleu on ens pot portar aquest totalitarisme que vivim, aquesta extrema dreta de pensament únic; de la relació que hem d’establir amb la tecnologia; de la por de la intel·ligència artificial que ens superarà com a humans… Tot això ens obliga a reformular-nos com a humans. A reformular què vol dir ser humà.

—Reformular què vol dir ser humà?
—A l’hora de reformular-nos aquesta pregunta, què vol dir ser humans, penso que l’art hi té un paper fonamental. D’alguna manera el llibre es fa aquesta pregunta: què pot aportar de manera específica l’art a la nova condició d’humans que necessitem ser. Per exemple, amb el tema de la IA ens diuen que nosaltres no tindrem la capacitat que té la IA per a fer càlculs o per a crear. Però, atenció, perquè nosaltres tenim coses que la IA no podrà tenir. Com, per exemple, la creativitat, que heretem pels gens, la creativitat que ens ve per fets que no es troben a les xarxes, a internet. I tot el saber que no és a internet no es troba a l’abast de la IA. El sentit crític, la comunicació amb la naturalesa… Hi ha tota una sèrie de coses, que a més s’identifiquen molt amb l’art i la creació artística i el consum artístic, que d’alguna manera ens defineixen i ens protegeixen d’una distopia totalitària. Jo considero que l’art, l’espiritualitat, la natura, són peces fonamentals que necessitem per a fer front a aquesta distopia que tenim a sobre. I és la pregunta que es fa la narradora respecte del compositor, en Santos.

—La noia es pregunta per què un home amb un talent tan extraordinari com el d’en Santos és capaç de bandejar i abandonar aquest talent. Ella creu que un talent excepcional depassa l’individu i que es deu a la humanitat.
—Hi ha un concepte que el pensament capitalista i postcapitalista ha bandejat d’alguna manera. Les etiquetes tan perverses de guanyador, perdedor, què vol dir tenir èxit en el sistema capitalista i aquestes coses, els artistes també podem jugar a aquest joc. Ens interessa ser visibles, ens interessa vendre, i és molt legítim. Però això ha fet que es deixés de banda una mica el concepte de vocació. A mi el concepte de vocació m’interessa molt. Ara que en el món occidental ens trobem amb una regressió de les religions i que busquem respostes en teràpies diverses d’autoconeixement, és un primer pas per a mi per arribar a la vocació. Allò de buscar dins teu el que portes. Però un cop ho has trobat, què en fas?

—I?
—No és l’autoconeixement i prou, sinó l’autoconeixement posat al servei d’una cosa. I aquí és on crec que la paraula vocació adquireix tot el seu sentit. La vocació és un talent que tu tens que per alguna raó i desraó vols compartir. I el vols posar, ja no dic ni tan sols al servei de la comunitat, sinó al servei de la condició humana, per anar definint allò que vol dir ser humà. Per això, crec que ens trobem en un moment, davant d’una tecnologia que ens aclofarà, i davant l’extrema dreta que vol un pensament únic, que necessitem redefinir què és ser humà. I l’art, des de la vocació de l’artista, hi pot fer una gran aportació. En Santos deixa el món on havia triomfat perquè la música ja no li fa cap servei. Perquè crec que els artistes ens hem de preguntar ara què aportem. I això passa per la vocació.

—La manera que ha trobat Santos Haddush de ser coherent ha estat abandonant la música i abandonant el seu talent. Amb raó la noia, que s’ha dedicat a la música gràcies a la música d’en Santos, li pregunta per aquest abandó. Perquè aquest abandó la porta al buit absolut.
—Això és el que ens permet la ficció. És necessària una ficció que no sigui només evasió o alienació. Necessitem un art que estigui compromès amb la condició humana. Ja no dic socialment. Jo he volgut fer, des de la vocació, aquesta aportació amb una pregunta, perquè ja saps que la literatura fa preguntes, sobre quina és la humanitat que volem ser i quines eines tenim per a ser aquesta humanitat que volem ser. Crec que l’art i la natura i una certa espiritualitat, i d’altres que no només passen pel pensament, que passen per les mans, són algunes d’aquestes eines. És esfereïdor pensar que anem cap al no-res. Jo tinc confiança amb la condició humana.

—Però desfer-se d’allò més valuós que un té no implica que guanyi el totalitarisme?
—Sense desvelar el final, sí que puc dir que al final de la novel·la hi ha un punt d’esperança que no sabem com és. La capacitat de reinvenció de l’ésser humà és meravellosa i Santos, tot i aquesta renúncia que fa, acaba donant-nos un missatge d’esperança del qual és testimoni la narradora.

—Una narradora de qui sabem ben poques coses, no en sabem ni el nom.
—De la narradora, en sabem ben poques coses. No tenim tampoc clar que el persegueixi només per l’admiració que li tenia. Potser era una agent del govern enviada per eliminar els artistes perquè els artistes són una despesa pública innecessària. No ho sabem. Sí que sabem que aquesta noia es converteix en testimoni d’un fet esperançador. Ho deia també perquè hi ha un moment que ella li diu: “M’importa una merda les raons per les quals vas deixar la música, perquè sé que això no va de música, això va d’una cosa més gran.” I aquest és un moment important. I aleshores ells dos es converteixen en dos éssers que intenten de retornar la dignitat a la humanitat mitjançant un últim acte artístic. Però no des d’un punt de vista messiànic, sinó amb la idea de Hesse, que cada persona és també tota la humanitat d’alguna manera. Tots tenim aquest privilegi de ser humans i alhora aquest compromís amb el fet de ser humans. Santos i aquesta noia, des de la seva petitesa, perduts en el no-res, en un lloc devastat, volen fer la seva petita aportació a la condició humana. Que no sigui convenció humana sinó condició humana, perquè anem cap a la convenció humana.

—Aquesta mirada és molt contemporània. D’un temps ençà, la cultura ha perdut la centralitat que tenia en la nostra societat. Aquest desert on van a parar els artistes és una metàfora del que passa amb l’art en la societat actual.
—Tot això parteix també del compromís que un té amb la seva pròpia feina. Jo em pregunto per què faig el que faig. Jo m’ho passo molt bé jugant amb les meves filles, des d’aquest punt de vista no em caldria escriure novel·les. Tanmateix, persisteixo, perquè hi ha una vocació. I això, si ho traslladem als escriptors catalans, que tenim un ecosistema tan limitat de lectors, per molt que diguin, és clar, et preguntes per què fas el que fas. I, a més, s’hi suma això que apuntes del desprestigi, perquè es pot viure sense consumir cultura. És més, l’art (que jo considero que és la cultura posada en crisi, perquè és la discussió sobre el fet cultural, sobre el fet que ens fa humans) es degrada al nivell de la pura evasió, el lleure, la publicitat. És d’això, que fuig en Santos. Per això està situat en un futur, per fer més evident cap on anem. Anem cap aquí encara que sembli que no passa res.

—I què hi fan tretze obres de Paula Bonet dins el llibre i que el lector es va trobant quan no se les espera? El relat situa el lector en un estat emocional que les pintures reforcen.
—Amb la Paula en dèiem paisatges anímics. L’editor, en Josep Lluch, em deia que el llibre era molt visual i es va engrescar a posar-hi unes imatges. Amb la Paula ens coneixem (havíem fet alguna gamberrada televisiva) i li vaig proposar que es llegís el llibre i a veure què li suggeria. El llibre li va entrar i s’hi va apuntar de seguida. I ella ha trobat uns paisatges anímics que la novel·la evoca i ha fet una aposta molt radical sense figuració per anar cap a la textura i el color.

—És una manera de sumar una altra art: la literatura, la música, la pintura.
—És un llibre que parla del paper de l’art. Per tant, sí que suma.

—En la novel·la també hi ha la voluntat de fer un vincle indestriable entre natura, agricultura i cultura.
—Quan en Santos abandona el món sota control, d’alguna manera, tot i que fuig de la música, continua indagant. I està atent. En Santos vol oblidar la tradició, de la música que s’escolta a si mateixa, i buscar l’art que li fa falta en les coses més bàsiques, en la natura i en l’agricultura. Conrea unes feixes de tomàquets, observa les estrelles… Aprendre a escoltar aquestes coses que fins ara no hem escoltat.

—Això que dieu em fa pensar en l’ús del silenci. És una novel·la on hi ha força diàleg, un diàleg contingut, però alhora, constantment, la novel·la fa referència al valor del silenci.
—Per a mi el silenci sempre ha estat importantíssim. En les meves novel·les sempre apareix la boira. I sempre dic que la boira no és freda, més aviat abriga. La boira és silenci en estat gasós, perquè a mi el silenci m’acull, m’abriga. I en Santos, naturalment, necessita deixar enrere tot el soroll del món, per això busca el silenci. I això porta a una reflexió més àmplia, que penso que, per reformular aquesta humanitat a què ens veiem abocats, necessitem fer silenci. Jo vaig sovint a buscar el silenci.

—D’entrada, la novel·la et situa en un no-lloc, en un espai que no pots identificar. Us convenia no marcar un lloc concret, com us convenia que aquesta noia que ens explica la història no tingués nom?
—Això m’acostava a l’al·legoria, que és un camí literari. És evident que ens trobem en un territori que coneixem com a societat occidental, això sí. Vull dir que no ens trobem a l’Amazones. Però m’interessava això que té l’al·legoria, que és vàlid per a ser llegit en diferents moments i llocs. I el personatge d’ella, d’alguna manera, és el lector mateix, que va descobrint i va formulant les preguntes. Però també té parts fosques com el mateix lector. Perquè això no va d’àngels i dimonis, sinó d’intentar aprofitar el millor que tenim en tant que humans, perquè allò dolent no ens ho traurem de sobre.

—Abans d’acabar, ens podríeu parlar de l’acte que fareu a partir de la mitjanit d’aquest dissabte, 29 de novembre?
—Vaig descobrir que el 30 de novembre de fa 130 anys Àngel Guimerà va llegir el discurs “La llengua catalana”. Com que sóc un apassionat de la llengua i, fins i tot, diria que sóc bel·ligerantment enamorat de la llengua, em va semblar apassionat recuperar una il·lusió, el somni d’algú de fa 130 anys, per tirar-lo endavant. Amb la idea que som fets dels somnis dels que ens han precedit. I vull pensar que alguns dels somnis que ens han precedit han culminat amb nosaltres. I recollint aquest somni de Guimerà li vull dir: nosaltres agafem aquest somni i el tirem endavant. El somni d’una llengua rica, desvetllada i feliç. Que no tenim. Que encara és un somni, que continua vigent. Després en Joan Magrané estrena la peça “Sí a Guimerà”, que comença amb la nota si i que en Joan interpretarà al piano, i es tancarà l’acte amb la lectura que faré d’un poema meu, que també és una estrena, i que anirà lligat amb la música de Magrané.

—I després?
—Quan s’acabi tot això, em quedaré a dormir tot sol dalt l’escenari del Palau de la Música. Aquest tipus de coses m’agraden, perquè són com ensenyar les costures de la realitat, has de provocar la realitat per generar també una certa ficció. M’agrada desdibuixar la realitat i que es barregi amb la ficció, que la ficció inoculi la realitat.