Jordi Domingo (Foto d'Albert Salamé)

Jordi Domingo és un reconegut advocat barceloní que ha guanyat molta rellevància política pel fet de ser un dels impulsors de Constituïm, una de les plataformes que han presentat un projecte de constitució de la República Catalana. Dijous a les set del vespre en farà una presentació oberta al públic a l’Espai VilaWeb. Domingo comença l’entrevista fent-se una pregunta ell mateix:

—Saps quin és el bé més protegit d’acord amb les lleis espanyoles?
No. La vida humana, supose.
—Error. La unitat d’Espanya.

—Com?
—És així d’extraordinari. El bé jurídic més protegit per les lleis espanyoles no és el dret a la vida, com en qualsevol país democràtic, sinó la unitat d’Espanya. Si us mireu el codi penal, el tipus bàsic de l’homicidi és castigat amb penes d’entre deu i quinze anys de presó, el de l’assassinat amb penes d’entre quinze i vint-i-cinc anys, i la rebel·lió pot arribar a ser castigada amb trenta anys! Té més protecció jurídica la unitat d’Espanya que la vida humana.

—Això vol dir que…
—Vol dir que a Espanya és més barat matar o assassinar que ‘atemptar contra la unitat de la pàtria’.

—I això passa en més països?
—Podem fixar-nos en Bèlgica: el delicte de rebel·lió és penat amb deu anys…

—Com a mínim, és sorprenent.
—Sobretot, deixa clar l’ordre de prioritats de l’estat espanyol. Representa l’ADN d’Espanya, entenent per Espanya aquest grup de famílies que fa segles que privatitzen l’estat en benefici propi.

—Vós vau ser pres polític durant el franquisme. Què penseu quan ara hi ha gent que nega que els membres del govern o Jordi Sànchez i Jordi Cuixart siguin presos polítics?
—És l’hipocresia portada a l’extrem. Si no són presos polítics, què són? Delinqüents comuns?

—Hem vist, aquests dies, com, per exemple, Amnistia Espanya negava que ho fossin.
—I la meva família i jo ens n’hem donat de baixa després de veure-ho. He estat molts anys col·laborant amb Amnistia Internacional i no ho faré mai més. Em consta de primera mà que en alguns altres països i situacions apliquen criteris sensats, i em sap greu, per això, però no em deixen cap més sortida.

—Quan algú diu que estan presos no pel que pensen sinó pel que han fet, què els respondria?
—Com tots els presos polítics del món! Anem a pams. Tots els països que han tingut o tenen presos polítics ho han negat i ho neguen de manera sistemàtica. El franquisme també ho feia. Per ser pres has de cometre una cosa que es consideri delicte d’acord amb la llei del país que t’empresona. El franquisme, per exemple, tenia el codi penal i la ‘Ley de Vagos y Maleantes’ que li anava com anell al dit per a empresonar els dissidents. La qüestió no és tan sols què fa una persona per ser empresonada sinó si el fet que motiva l’empresonament té la rellevància penal que ho justifica i si és just el marc legal que permet l’empresonament. Mandela era un terrorista segons les lleis del seu país, és clar que sí. El tema és si el marc legal sud-africà era just i si les lleis s’aplicaven de manera justa, que no era el cas.

—Ho són les espanyoles?
—Com a mínim l’aplicació és molt més que discutible, i per això tanta gent de l’entorn de la justícia protestem. A la manifestació de dissabte molts advocats hi van acudir amb la toga posada per deixar testimoni de la protesta.

—Quin problema té l’aplicació de la justícia espanyola, en aquest cas?
—Jo no sóc penalista però hi ha uns principis molt importants en el dret penal que tots els advocats hem estudiat i comprenem i que estan sent violats de manera repetida: el principi de legalitat penal, el principi de prudència, el dret de declarar davant un jutge o tribunal determinats… La legalitat penal d’un sistema garantista com el nostre exigeix que el delicte imputat sigui expressament reconegut com a tipus delictiu. És a dir, els fets suposadament delictius han de reunir tots i cadascun del requisits que el codi penal indica per a cada delicte. Si no és així, serà una altra cosa, però mai el delicte imputat. El dret penal no pot ser mai expansiu. I aquesta gent ho ha fet saltar tot per l’aire. A la pràctica, s’inventen un nou codi penal i conculquen totes les normes de procediment. Per exemple, s’han inventat una nova definició del concepte de violència, i amb això segurament prevariquen. O no han fet cap cas de les normes de competència de l’Audiència espanyola. O han enviat polítics electes a la presó sense judici com a mesura cautelar sense que es donessin els requisits imprescindibles i com a mer avançament de la pena! També és per això que podem dir que els nostres empresonats ho són, no per fets tipificats penalment, sinó per les seves idees. És a dir, són presos polítics o de consciència.

—Heu explicat que, en el seu moment, vau votar a favor de la constitució espanyola. Ho tornaríeu a fer avui?
—La vaig votar a consciència perquè pensava que seria un pas endavant que ens acostaria a les democràcies avançades. A l’esquerra, especialment, volíem acabar amb un passat que aleshores era molt immediat, de violència, tortures i vexacions. Ens van dir que acceptant la monarquia això s’acabaria, i mira on som…

—Vós vau ser torturat…
—Vaig ser detingut, torturat i empresonat. I aquests dies no em trec del cap que a mi en ple franquisme cap jutge no em va prendre declaració emmanillat, com han fet ara amb els consellers.

—Hi ha gent que ho troba molt perillós, això de fer comparacions entre els dos períodes.
—N’estic molt tip, d’aquest tema. Sembla que ens vulguin dir que com que en aquest règim d’ara no hi ha pena de mort i es fan eleccions ja ens hauríem de callar. Però una democràcia és molt més que això. I si ara no hi ha separació de poders i respecte pels drets fonamentals ho hem de dir ben clar. Perquè el fonament de la democràcia és el respecte als drets fonamentals i la separació de poders, dues coses que en l’estat espanyol actual no existeixen.

—I això com es pot resoldre?
—En el cas català, evidentment, persistint en el camí engegat i en la defensa de la República. Jo no veig cap més camí. Fa pocs anys jo no era pas independentista i ara només puc dir que no m’han deixat ser espanyol a la meva manera. No han respectat els meus drets nacionals, ni la meva cultura, ni la meva llengua, ni l’educació, ni el desenvolupament econòmic, social i democràtic. Tot allò a què aspirava amb la constitució del 78 avui és un autèntic fracàs. Una fallida. Amb això que fan expulsen la immensa majoria dels ciutadans del seu projecte… I no hi ha tornada enrere.

—Hi ha gent pròxima a les seues idees, els comuns, per exemple, que encara insisteixen en el fet que hi ha camí a fer dins Espanya.
—Els comuns han de decidir entre rei o República. El rei ens va venir a dir, amb el seu discurs, que no volia jugar el rol constitucional que tenia assignat i que es posava al costat del govern més corrupte que mai no ha existit (i els seus aliats). Tampoc no va mostrar cap mena de preocupació pel munt de víctimes de la violència policial del primer d’octubre. Ara ells són els qui han de decidir si li donen suport o prefereixen la República. I no passaria res si sortissin de l’armari i ens diguessin que són unionistes i que aquesta és la raó per la qual prefereixen mantenir-se dins un regne que viure en una república. És una postura legítima. El que costa molt, ja, a hores d’ara, és mantenir l’ambigüitat.

—Dijous presentareu a l’Espai VilaWeb el projecte de constitució catalana que ha elaborat Constituïm. Què us fa pensar que no passarà el mateix que amb la constitució espanyola? Potser d’ací uns anys també estarà decebut.
—Teòricament, això podria passar, és clar. Però quan algú m’ha preguntat això en les presentacions que hem fet arreu del país o a l’estranger, a París, a Washington, a Londres, sempre he fet la mateixa resposta.

—Quina és?
—Que si empres unes eines diferents, el resultat segurament serà diferent. Si la ciutadania té les eines adequades per a defensar i potenciar la democràcia i fer front a la corrupció o a la manca de transparència, teòricament, tot anirà per on ha d’anar. Perquè si decidíssim, tot i tenir-les, de no utilitzar-les, llavors el problema seríem només nosaltres.

—Em podeu posar un exemple?
—I tant: eleccions revocatòries, entre més. La sindicatura electoral, si hi ha un nombre important i determinat per la llei de votants que consideren que un polític atempta greumentcontra els principis constitucionals (per qualsevol motiu, inclosa la corrupció) o no compleix allò a què s’ha compromès, pot convocar unes eleccions revocatòries per veure si la població efectivament creu que el perill o incompliment és tan gran que cal revocar-lo. Imagina’t si això es pogués fer amb Rajoy. No seríem on som, avui, segur.

—En què consistirà, la presentació?
—El projecte de constitució de la República Catalana que va elaborar Constituïm el vam presentar al maig de 2016 al Parlament de Catalunya. Més de tres mil cinc-centes persones van intervenir en la seva redacció i també van aportar conceptes i dades que pensem que poden ser útils als polítics quan es redacte la constitució. Hi explicarem quins són els grans eixos de treball que han sortit d’aquest projecte.

—Quins són?
—Són quatre, sobretot. Un aprofundiment en els drets individuals i col·lectius, el compromís amb l’ecologia i la sostenibilitat, una divisió de poders clara i un salt endavant molt gran pel que fa a la participació ciutadana.

—I tot això, en quin marc temporal ho situeu?
—Això té sentit en un procés constituent. Nosaltres ja ens hem situat en un terreny fora del règim autonomista i pensem que és bo deixar clares les idees que volem defensar. Després, els partits i el parlament en poden agafar allò que els sembli més convenient. Fer servir el procés constituent també és una manera de saltar per sobre unes eleccions il·legítimes com les del desembre i de poder dir que ja es posen sobre la taula elements del republicanisme radicalment democràtic.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]