Jordi Dausà: “Em fascina que tinguem aquesta necessitat d’enverinar-nos, tots plegats”

  • El novel·lista torna amb una altra de les seves obres pertorbadores, ‘La nit del gall’
  • Dausà es mostra molt preocupat pel nivell de comprensió lectora i apunta a una causa directa: ‘molts mestres no llegeixen’
  • Diu que un dels inconvenients principals de Catalunya és la manca de motivació dels professors de secundària

VilaWeb
Sebastià Bennasar
11.06.2023 - 21:40

En Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977) ho ha tornat a fer. Després d’haver-nos inquietat enormement amb Lèmmings i sobretot amb De sobte pensa en mi, dues novel·les publicades per Llibres del Delicte, ara ens torna a deixar descol·locats amb un llibre que confirma que és un dels autors del país que s’han de llegir: La nit del gall. Ambientada en un futur immediat (uns quinze anys cap endavant, més o menys), proposa un panorama altament tecnificat, amb crisis de tota mena, i un futur no gaire galdós ni per als nascuts a la nostra quinta ni, sobretot, per a les generacions futures. Per fer-ho se serveix d’en Matt, un seixantí que sobreviu fent classes de conversa en castellà a Dublín, que arriba a casa per passar Nadal i es confon de maleta a l’aeroport. És la nit de Nadal i a partir d’ací comença una novel·la que, com diu la contraportada, “retrata els marges d’una societat fosca, hipervigilada i que fa aigües, en què la tecnologia i els individus han perdut la seva llibertat en favor d’una il·lusió de seguretat col·lectiva”.

Ostres, això que ens ve a sobre…
—Per fer aquesta novel·la, em vaig documentar tan bé com vaig poder i vaig parlar amb amics que són doctors en història i que es dediquen a això de fer una mica de perspectiva de futur. Volia fer una cosa molt pròxima, no tenia gens de ganes de fer una distopia i crec que ja es nota. Volia fer quelcom molt pròxim, perquè en realitat el que volia era parlar de la maleta.

Parlem-ne, doncs…
—És una història real. Tal com l’explico li va passar a un amic meu, es va equivocar de maleta en un aeroport molt petit, on va agafar la maleta que no tocava. Ell és un senyor molt distret, i quan va arribar a casa la seva companya li pregunta si portava aquella maleta i ell diu: “Potser no, però com que era vermella l’he agafada.” Obre la maleta i es troba un paquet de cocaïna allà al mig. Això li va passar a un amic meu fa dos anys i et preguntes, com és possible que en un temps en què tenim aparells de raigs X i escàners i de tot, algú pugui passar un paquet de cocaïna? Això vol dir que hi ha molta gent ficada per allà dins.

I què va fer, el vostre amic?
—Va provar de tornar la maleta i li ho van posar molt complicat, que és el que passa a la novel·la. Jo he exagerat una mica el paper de la burocràcia. Volia explicar aquesta història de la maleta, que em sembla molt divertida i, a més, havia dit al meu amic que en faria una novel·la, i per posar-hi un afegitó, ho vaig traslladar uns quinze anys cap al futur. Vaig parlar amb tot un seguit d’amics que són molt bons en aquests camps i entre això, el que havia llegit i el que intuïa he creat aquest món. El que sí que és cert és que el món del futur serà ple de drons i d’intel·ligència artificial.

El vostre personatge odia la domòtica…
—Sí. El que passarà en aquest futur immediat és que hi haurà versions millorades de l’actual Siri o de l’Alexa, que avui ens fa molta gràcia a tots i aniran millorant. De fet, de cotxes que no obeeixen ordres dels humans, que surten a la novel·la, ja n’hi ha ara. L’altre dia, el meu cotxe va frenar sol perquè no sé què va detectar, i ja fa anys que es fan experiments amb alguna mena de dispositiu que et fa bufar i si dónes positiu el cotxe no arranca. I els cotxes teledirigits. I això serà com tot, en el moment en què funcionin, ja no hi haurà marxa enrere. La tecnologia ja és feta, per tant, d’aquí a quinze anys és més que factible que ens hi trobem.

Seran cotxes elèctrics i teledirigits…
—Més aviat seran cotxes elèctrics i intel·ligents. Quan alguna casa tregui el dispositiu, això serà a cada casa. Algú ha de fer la tecnologia barata, tal com ha passat amb els cotxes elèctrics, que abans els feia només Tesla i ara també en pots trobar de Kia. Passarà exactament igual amb això i ho veig ben factible d’aquí a quinze anys.

Hi ha una crítica social demolidora, al llibre, començant per la feina de mestre…
—Més que la de mestre, la de professor.

Bé, al sistema educatiu en general…
—Sí, naturalment. La regulació dels centres concertats i la integració en el sistema públic és una cosa que pot acabar passant. Si això ho fan bé no hauria de ser un problema, però segons com es faci, sí, perquè sovint s’oblida que a les concertades també hi treballa gent que té una família a mantenir. Critico que sovint la secundària –i a la primària no passa– acaba essent un refugi de gent que té una feina segura, que havia estudiat per ser químic o qualsevol feina semblant i diu: “Mira, tu, jo abans de ser a l’empresa privada me’n vaig a l’institut i allà tinc uns horaris molt correctes i un sou que està bé. Que no m’agrada, no, però alabat sia Déu, que allà fora hi fa molt de fred.”

Quin panorama…
—Penso que un dels problemes principals de Catalunya és aquest, no de vocació, que és una cosa de capellans i de monges, sinó que moltes vegades no hi ha ni motivació, i això sí que ho trobo molt greu.

Situeu l’acció en una nit de Nadal molt trista. Sou una mica Grinch, vós?
—[Riu.] Sí. Volia fer una gran contraposició. Nadal és la gran festa per excel·lència, sobretot per als qui tenim criatures. Aleshores vaig pensar, on es notarà més el contrast amb aquest pobre desgraciat que ha de sortir i enfrontar-se al carrer i al fred? Doncs durant la nit de Nadal, que és la més casolana i més maca, amb llum i escalfor. I m’agrada el contrast d’un paio que la nit de Nadal li agradaria ser a casa de la seva amiga i estar tranquil i beure una copa de vi a la vora del foc i es veu obligat a sortir al carrer. Ser llançat a la foscor de la nit i amb un problema tan gros com aquest, penso que dóna molt de joc dramàtic.

El futur alimentari és el que ens mostreu al llibre? Si és així, no sé si vull fer-me gran…
—Molt probablement serà tot amb base de proteïna i carn impresa, però això és ara, és una cosa molt immediata, Tià.

Doncs si Maria Nicolau llegeix el vostre llibre potser li agafa un cobriment…
—Hi haurà un punt de traspàs. Crec que la nostra generació serà la del punt de traspàs, nosaltres no deixarem de menjar embotit bo, i més tu, que vius a la Garrotxa, punyeter. Però sí que és veritat que a mi que m’agrada tastar coses, he tastat els productes de la casa Heura, que fan succedanis de carn, i són molt ben trobats, però molt, eh? Cada cop s’avança més. La Selva, per exemple, és una gran fàbrica d’embotit que tenim aquí a tocar de Cassà, i té una línia vegetariana molt bona. Els succedanis dels aliments, el canvi per algun succedani de proteïna, sigui animal o vegetal, ja són aquí.

És com el dia que una coneguda marca de menjar ràpid va anunciar que faria hamburgueses vegetals i algun analista polític va dir que ara sí que el món s’acabava…
—És una manera de menjar merda i no sentir-te culpable, és merda, perquè porta de tot, però no et sents culpable perquè és merda vegetal. Mira, si això ajuda d’alguna manera a reduir aquestes macrogranges on els animals no estan en gaire bones condicions, ja servirà d’alguna cosa. Tampoc crec que tothom hagi de ser vegetarià, però hi ha unes granges en què els animals són en unes condicions molt poc adequades. Potser així guanyarem alguna cosa.

Sense aixafar la guitarra, també és una novel·la d’amors i oportunitats perdudes, d’una segona oportunitat que no arriba…
—M’interessa molt aquesta mena de personatges que a la vida han deixat perdre oportunitats, o bé per mala sort, o bé perquè no han estat prou llestos o prou valents. I m’interessa molt quan aquesta oportunitat es torna a presentar i de vegades la saben aprofitar i de vegades no. Hi ha una mena de gent que no les sap aprofitar. Aquests són uns personatges que m’interessen molt: els fracassats, els perdedors. Els guanyadors no són tan interessants.

Són aquests tipus de seixanta anys que fan classes que haurien fet quan en tenien vint-i-cinc i que comparteixen habitació com quan en tenien divuit…
—Exactament, és gent a qui queden un grapat d’anys per a jubilar-se i es troba amb això, és una mena de coses que possiblement passaran.

Però ja passen ara, no?
—Sí, hi ha gent a qui falta una mica per jubilar-se i ha d’acceptar una feina, la que sigui, són coses que passen. Als Estats Units no deixen d’ensenyar-nos fotos de gent molt gran que fa de caixera al supermercat, gent de més de vuitanta anys, eh? I tal com van les pensions, no és estrany pensar que en edats en què hauríem de pensar a anar-nos relaxant hàgim de treballar.

No patiu, que a nosaltres dos ens retiraran els emoluments que cobrem pels drets d’autor…
—No pateixo per mi. Saps què em fa por? Els nostres fills. Això em fot una por…

Per això us volia demanar, vós, a banda d’escriure, sou mestre. Com a mestre i com a pare, us fa por el panorama que pinteu a la vostra novel·la?
—Per un moment em pensava que volies que parléssim de la comprensió lectora.

Sí, això també, és clar.
—És que em preocupa molt i comença perquè molts mestres no llegeixen. Aquest és el gran drama. Però sí, aquest futur em fa molta por. M’he informat i he parlat amb gent molt trempada i molt més ben informada que no pas jo, que és el que s’ha de fer, parlar amb gent més intel·ligent que tu, i veig que s’hi acosta bastant. No serà exactament així, però s’hi acostarà bastant. Em fa por perquè ho diu gent molt intel·ligent a qui respecto molt. Jo, en el fons, només sóc un novel·lista.

Mostreu el panorama de la nostra generació, que en tindrà seixanta, però el drama real serà per als qui en tinguin trenta en aquell moment…
—Mira, els nanos que es preparaven per fer la selectivitat enguany són la primera generació que s’han preguntat realment quina carrera poden fer perquè la intel·ligència artificial no els prengui la feina. La intel·ligència artificial fa dos mesos que la tenim aquí i sembla que hi hagi estat sempre. L’altre dia, en un club de lectura em vaig trobar un noi que cursa CAFE i em deia que tots els treballs els ha fets amb el ChatGPT i que de moment és impossible que t’enxampin.

La cosa perillosa de tot plegat és quan aquestes intel·ligències prenguin decisions…
—Exacte, ens diuen que no en prendran, però sí que en prendran, i ja en prenen.

A la vostra obra hi ha un aspecte que apareix en totes les novel·les: les drogues i els seus consums. Entenc que per vós és una qüestió generacional: nosaltres som els germans petits de la generació de l’heroïna, dels jonquis, i els germans grans dels cocaïnòmans. Ens ha agafat entremig, no sé si hi esteu d’acord.
—Totalment. L’antropologia ho ha estudiat molt bé, les drogues han existit des de fa molt de temps, i fins i tot la tribu més perduda de l’Amàzones ha fet servir les drogues. Hi és en formes diferents: l’alcohol, el cafè, el tabac… Són aquí i la gent n’acaba fent un mal ús perquè tirar endavant sense costa molt: fer dos cafès abans d’anar a col·legi, o fer la cigarreta o l’ampolla de vi dels divendres… Tot això ens ajuda, si no, és molt dur, i per això hi recorrem. Ara, hi ha l’altre extrem. Això que es viu als EUA amb el fentanil, la droga zombi, és bestial. Els qui la consumeixen saben que els matarà, molt més que l’heroïna, perquè d’això, ningú no se’n surt, i, tot i això, la continuen consumint, quan saben els matarà tant sí com no. Això em fascina perquè no ho puc entendre, i fan igual amb els opiacis. Em fascina que tinguem aquesta necessitat d’enverinar-nos, tots plegats, uns més que uns altres, però em fascina aquesta capacitat que tenim de fer-nos mal i d’autodestruir-nos, com si no en féssim prou.

És clar que amb el panorama de món que proposeu…
—Sí, al final és això. Entenc que la gent no pugui dormir. A mi mateix, si començo a rumiar gaire, se me n’aniria la son, per tant, és normal que la gent es foti Diazepam per a donar i per a vendre, és que ho entenc perfectament. Anem per la vida amb un volum de feina, i d’estrès i d’hipoteques i de preocupacions i no arribem a res i, és clar, qui no es fot un glop, es fot un Diazepam.

Vós, per això, l’estrès el traieu fent esport…
—Ara m’he apuntat a ioga perquè amb l’esport només treia la mala llet, que ja està bé. Ara he buscat un camí una mica més tranquil.

Cal que parlem un segon de l’eclecticisme de la banda sonora del llibre…
—Aquí sí que ja especulava. Com que el futur es presenta com un meeting point de moltes coses rares, els protagonistes tenen un background semblant al nostre. M’imaginava a mi d’aquí a quinze anys, i per això al llibre es canten nadales dels Guns and Roses o el protagonista va a un bar de nit i sent una nadala versionada en forma caribenya. Aquí, a Cassà, em fixo molt que hi ha magribins que parlen castellà amb accent sud-americà, cosa que és molt brutal. Parlen bastant català, encara, eh, però quan parlen entre ells per anar de pinxos, parlen castellà amb accent dominicà, per exemple. És una cosa molt curiosa, i aquesta mena de fusions tan estranyes aniran passant cada cop més. Per això la banda sonora és tan artificial, de vegades.

Tornem al present i al tema de la comprensió lectora que tot just encetàvem. Heu dit que hi havia molts mestres que no llegien. Aleshores, aquest frau de llei que reben alumnes, pares i societat, com es pot solucionar?
—Ara mateix no es pot. És un problema de base, no es pot arreglar. S’ha intentat, i em sembla una bona mesura fer aquestes proves que es fan per entrar a magisteri. Faria una prova d’ortografia bàsica per entrar-hi. Bàsica. I la suspendria força gent. Fer unes proves per entrar a magisteri és molt correcte per garantir que tinguin un nivell mínim.

Però hi ha almenys dues universitats privades que diuen que fan formació d’excel·lència i que ja han dit que no les aplicarien. I tindran alumnes que acabaran essent mestres sense haver hagut de passar les proves i que potser acaben accedint al sistema…
—A la pública, si hi entren, no els podran dir que no. Si fan una oposició i passen… A les oposicions també hi hauria d’haver una prova d’ortografia bàsica.

Per què no llegeixen, els mestres?
—Pel mateix que no llegeix la resta de la societat, o tanta gent de la resta de la societat. Són persones. Els mestres no són un col·lectiu especial, poden llegir tant o tan poc com els infermers o els sastres.

Però potser sí que haurien de ser-ho, no?
—Haurien de ser-ho, però res més lluny de la realitat. Sóc mestre i m’agrada molt llegir, i si tinc un moment a classe m’assec i agafo un llibre perquè vull que els nens vegin que llegeixo. Els mestres haurien de fer més aquesta mena de gest, encara que sigui per a fer una mica de comèdia. Els mestres són un col·lectiu normal, com qualsevol altre, i hi ha molts mestres a qui agrada llegir. Si ets mestre i prediques una cosa en què no creus, els nens se n’adonen, no són idiotes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor