Jordi Borràs, fotoperiodista reconegut, va denunciar aquest estiu l’agressió que va rebre al crit de ‘Viva Franco!’. L’agressor va trencar-li el nas i es va descuidar una navalla. Al cap de poc es va saber que era un agent de la policia espanyola. Aquest cas va tenir un fort impacte en l’opinió pública. Aquesta setmana hem sabut que el policia també l’ha denunciat a ell i que dilluns la justícia els escoltarà tots dos. Borràs s’ha especialitzat a denunciar l’extrema dreta i és autor de llibres de referència (per exemple, Plus Ultra: Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya i Desmuntant Societat Civil Catalana) i d’un llibre molt venut: Dies que duraran anys. En aquesta entrevista Jordi Borràs explica com recorda l’agressió, com encara la visita a la justícia i com veu la seva professió.

Recordem els fets.
—Aquest estiu jo sortia de la presentació de la Crida Nacional, a l’Ateneu Barcelonès. I a l’altura del carrer de Capellades una persona em va increpar cridant ‘¡Viva Espanya!’. No li vaig fer cabal. Al cap d’uns metres s’adona que no hi ha ningú, se’m posa davant la cara i torna a cridar, ara molt més fort: ‘¡Viva Espanya! ¡Viva Franco!’ I em cau una pluja de cops de puny, que no en sóc conscient fins que no sóc a terra, ple de sang. Mentre m’agredeix dins el carreró, de seguida crido ‘policia!’. I el policia era ell.

Molt bèstia.
—Primer no hi dono credibilitat. No m’ho puc creure, que ell sigui policia. I finalment acabem sabent per la premsa que sí, que és policia. Un inspector de la brigada d’informació de la policia nacional.

Quantes n’heu rebut, d’agressions com aquesta?
—En cinc anys dec haver posat una dotzena de denúncies per amenaces, coaccions o cops. Però com aquesta, cap. Penseu que em va esmicolar el nas. El nas és molt delicat i no es parteix pel mig, sinó en molts fragments. També vaig arrossegar mal a les costelles i a les cervicals. L’endemà de l’agressió em podien llançar.

També us trobeu una navalla.
—Sí. Quan aquesta persona s’escapa corrent, entre els objectes que es deixa hi ha una navalla.

Teniu testimonis?
—Els primers testimonis arriben quan m’està agredint, sí. Però en el primer impacte estem sols.

Doncs ara és ell que us denuncia!
—Trobo escandalós que m’encausin. La denúncia d’aquest senyor no se sosté per enlloc. Diu que sóc jo que l’increpo i l’agredeixo. Vull deixar clar que tot això que diu aquesta persona és un relat inventat. Si això arriba a ser com diu ell, que jo sóc l’agressor i l’identifico, doncs jo ara mateix estaria detingut. No en tinc cap dubte. Un ciutadà agredint un policia espanyol? Això seria portada a tots els diaris i jo seria a la presó. I no.

Per què creieu que us empaita?
—Entenc que per la meva feina, que vaig començar ara fa cinc anys, de cobrir i investigar l’extrema dreta, i posant denuncies per amenaces i intents d’agressió rebudes. Parlem d’aquest context. Aquesta tardor he posat tres denúncies. La primera, per amenaça d’agressió durant una manifestació espanyolista. La segona, a un individu que em va pegar amb un casc davant la seu de l’ANC. I la tercera, perquè van aparèixer pintades a l’escola Ramon Llull, després del primer d’octubre. Hi deia: ‘Jordi Borràs cambra de gas. Jueu. Fill de puta.’ Ja ho veieu.

Un altre cas és Pedro Chaparro. I VilaWeb ha sabut que Pedro Chaparro, de Democracia Nacional, ha estat condemnat per amenaces contra Jordi Borràs. Condemnat a un any de presó i per haver demanat en un míting que us peguessin. Chaparro també és un dels agressors de Blanquerna. Doncs ara el jutge n’ha frenat l’ingrés a la presó!
—Us confirmo la notícia. Teniu raó. Al senyor Pedro Chaparro li han suspès l’entrada a la presó per segona vegada. Al meu judici el van condemnar a un any de presó i ara el jutge n’ha suspès l’entrada. Ho hem sabut aquesta setmana. La defensa addueix que té un perfil normalitzat. Pare, feina i vida estable. Passa que nosaltres diem que en el moment de la meva amenaça, també. Hi hem presentat recurs i estem pendents que es resolgui.

Com tractarà ara la justícia un agent de la policia espanyola enfront d’un ciutadà com vós?
—Jo aspiro que davant la justícia siguem tots iguals. Haig de confiar en això. Hi ha una qüestió: no és una agressió qualsevol. Hi ha un agreujant ideològic. Em pega perquè jo faig una feina determinada. Aquesta persona m’identifica i em crida ‘¡Viva España i Viva Franco!’. ‘¡Viva Franco!’, tu, abans de trencar-me el nas. Entenc que hi ha un component ideològic. I espero que es tingui en compte que l’agressor va fer una proclama franquista. Que sigui constitutiu de delicte.

—Per què t’hi posaves, noi. Segur que algú us ho diu.
—Crec que el fotoperiodisme té una funció social. Per això m’hi posava. Perquè és evident que viuria més tranquil fent fotografies de casaments i comunions. El fotoperiodisme fa una funció social de lluita pels drets col·lectius i les llibertats col·lectives. No tinc ni fusta d’heroi ni vocació de màrtir, però sí que tinc una escala de valors. I crec que amb la feina que faig puc aportar coses positives a la societat. Per exemple, posar en evidència els moviments antidemocràtics que volen liquidar la democràcia del teu país. Recordem que vivim en un país on l’extrema dreta va posar una bomba a la revista satírica el Papus, a la plaça de Castella. Els mitjans al principi deien que valia més no parlar-ne perquè era fer-ne propaganda. Cal entendre i diferenciar la denúncia social i periodística de la propaganda. Propaganda és això que ha passat amb Vox. Entre 5 i 7 diputats a les darreres enquestes. No deu pas ser perquè alguns mitjans, en lloc de fer periodisme, han fet publireportatges? Jo sí que crec en la denúncia periodística i social.


—Quin suport heu rebut?
—De tothom. Periodistes de l’òrbita de l’espanyolisme, també. Podem diferir molt de les idees, però quan els tens davant se solidaritzen amb tu. I de manera sincera. També de publicacions europees especialitzades en extrema dreta, com la revista sueca Expo. Revista coneguda i pionera, cofundada per Steg Larson. O la britànica Hope not Hate, que en va fer un article abans que alguna premsa espanyola en parlés. Bastant curiós. Aquí el col·legi de periodistes s’ha portat fantàsticament bé, això és cert. Des del punt de vista gremial, no en tinc cap queixa. Al contrari: agraïment etern al gremi i a tothom. L’altre dia veia un article al diari flamenc i tot.

Titular més bèstia que recordeu?
—A Voces del Pueblo: ‘El “filoetarra Jordi Borràs” se pinta los labios y acusa a la Policía Nacional de agredirle.’ Jo flipava.

Dilluns el tornareu a veure, el policia?
—No ho sé. No és judici. Només declaracions. Potser entrarem primer l’un, i després l’altre. Hi vaig amb la intranquil·litat de saber que hi ha gent que es creu tan impune per a agredir un fotoperiodista mentre crida ‘¡Viva España!’ i ‘¡Viva Franco!’. I no li passa res. Hi vaig molt intranquil per això. Però a la vegada hi vaig tranquil perquè quan això es posi davant un jutjat, i en una sala de vistes, la seva versió caigui pel propi pes. Jo no sóc una persona ni violenta ni agressiva.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb