30.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 30.03.2019 - 22:35
Fa tres setmanes que Jordi Basté (Barcelona, 1965) ha estrenat a TV3 el nou programa de divulgació tecnològica ‘No pot ser!’. Explica que l’han enregistrat en poc temps i que ha estat un desafiament compaginar-ho amb ‘El Món a RAC 1’, el programa matinal capdavanter de la ràdio catalana que dirigeix d’ençà de l’any 2007. Assegura que és un ignorant de la tecnologia i un addicte al mòbil. En aquesta entrevista avança alguns dels continguts dels pròxims programes i parla del neguit que sent pel futur.
Però també parlem del judici contra el procés, els presos polítics, la política catalana i espanyola, les eleccions que vénen i la seva absència al programa de ‘Salvados’ dedicat a la manera com els mitjans de comunicació han tractat el procés els últims anys. De l’autocrítica que diu que cal fer conjuntament de l’empatia envers el qui pensa diferent. La seva obsessió és el mal que ha fet la situació de presó provisional.
—Fa dues setmanes vau estrenar ‘No pot ser!’ a TV3. Com va sortir la idea de fer el programa?
—Em va trucar el Rubén Mayoral, un dels productors de Lavínia, dient-me que presentaven un programa de tecnologia a TV3 i que volien posar-hi el meu nom com a presentador. La meva resposta va ser que jo en tecnologia sóc un ignorant, no en tinc ni idea. I em van dir que cercaven precisament això, la mirada d’una persona que descobreix aquest món i que es pugui sorprendre. Volien un programa per a la gent com jo, que té un mòbil, un ordinador, una televisió amb 400 canals, però que la vida no sabem cap a on va. M’ho vaig pensar molt, perquè fins ara havia refusat ofertes de televisió, i al final vaig decidir que sí.
—Per quin motiu?
—M’havien parlat molt bé de la directora, la Rosa Olucha. I perquè no era un programa sobre política ni actualitat. Em venia de gust.
—De moment han emès dos programes, però de tot allò que heu vist, què us ha sorprès més?
—Vaig moure un dron amb la meva ment, amb un aparell que em van posar. Vaig estar en una operació d’un càncer amb un robot al Clínic. He tocat pell humana que ja s’implanta… Hi ha coses que la gent dirà: ‘Això ja ho sabíem!’ És a dir, tot el sector de la medicina, els metges que vegin el programa diran: ‘Bé, això ja ho sabíem.’ O els periodistes esportius diran que sabien que el Manchester City entrena amb drons. Jo no ho sabia. Ni que el Barça entrena amb un aparell connectat que es posa al clatell i que serveix per a mesurar si tens més risc de lesions o no. He menjat una hamburguesa que té gust, textura i olor de carn, però que no és carn, que és vegetal i que ja es comercialitza als Estats Units. I una de les coses que fan més por, crec, de les dades. De vegades debatem si hem de posar càmeres de seguretat, la privacitat… I els mateixos que parlen d’això s’han baixat aplicacions a cost zero i no saben on han anat a parar les seves dades. N’hem fet un seguiment i causa una mica de neguit.
—Us volia demanar per la por, precisament. La por de segons quins canvis tecnològics que puguin venir.
—Crec que hi ha coses molt bones, sobretot d’un punt de vista mèdic. La tecnologia és exponencial i va a tota castanya; d’aquí a deu o vint anys hi haurà solucions per a càncers que semblaven impossibles. Coses que et deixen neguitejat. Per exemple, Ferran Soriano diu que no descarta de veure algun dia un entrenador de futbol que sigui un robot. A mi això em deixa un cert dubte, tenint en compte que m’agrada el futbol. I una cosa que em fa més por és la societat que deixem a les criatures, que tecnològicament parlant són més vulnerables. Ens pensem que allò que ens regalen al mòbil és a cost zero quan els regalem les nostres dades… Em genera un cert neguit. Si el descontrol el controlo jo, està molt bé. Si el descontrol me’l controlen uns altres, em fa més por.
—Com a pare, suposo que és complicat d’explicar, sobretot a fills adolescents.
—Sí, hi ha coses que em preocupen. A mi els meus pares em van educar en tot. A fer funcionar una televisió en blanc i negre, un comandament, una televisió en color… Però ara són les meves criatures que m’ensenyen a mi com funciona un mòbil, un comandament d’una televisió amb 400 canals… I això és preocupant. El control de la situació no el tens tu, el tenen els fills. Els deixem el control de tot. I això genera problemes i conflictes. Tot evoluciona i s’avança més de pressa, i això vol dir que l’edat també. Respecte de quan jo tenia vint anys, allò que feia, ara sembla que tot s’ha avançat a setze, i allò que feien els de setze s’ha avançat a dotze. La joventut s’avança a l’edat de l’adolescència, i l’adolescència a la infantesa. Parlant en negatiu, perquè això [El mòbil, que no deixa anar en cap moment.] també et dóna avantatges.
—Som una societat obsessionada amb el mòbil?
—Jo hi estic. Sóc addicte al mòbil. Hem de començar a dir-ho. De la mateixa manera que quan fumava sempre dividia els paquets de tabac que fumava quan m’ho demanaven, per vergonya. Els fumadors som mentiders, ens fa vergonya de dir i sempre diem menys que fumem menys. Amb la tecnologia crec que passa igual, ens costa molt de dir que hi estem enganxats. Jo sóc addicte al mòbil, ho dic i espero curar-me’n. Per què? Perquè faig coses que sistemàticament no hauria de fer. Fixa’t que estic tota l’estona enganxat al mòbil, perquè m’arriben missatges, correus…
—Aquest futur tecnològic que expliqueu al programa contrasta amb el judici del Suprem. No s’hi poden ni veure vídeos. Què us sembla?
—Del punt de vista tecnològic és un autèntic desastre. Els fiscals parlant de Twitter també… Fins i tot el llenguatge és arqueològic. La sala és antiga, rònega, carrinclona… I del punt de vista polític, penso que la sentència no és escrita. Però ens convé dir-ho. Perquè si és molt alta, direm, ‘veus com era escrita?’. I si és baixa, direm que hem fet bé pressionant. Estic completament convençut que han descartat la rebel·lió i que la sedició comença a trontollar per tot arreu.
—Potser hauran de justificar l’any i mig de presó provisional.
—I del Sandro [Rosell]?
—Són casos diferents.
—Són casos diferents. Que hi haurà una sentència condemnatòria, ho dono per segur. Entre més coses, perquè hi ha un delicte que em sembla evident, que és el de desobediència. A partir d’aquí, la malversació de fons… Si troben una factura de tres mil euros, ja hi ha malversació. Una altra cosa és el grau. I la sedició, si volen, la poden fer amb una conspiració per la sedició i tot això que ara van dient. No ho sé. Crec que hi haurà una sentència condemnatòria, però la justificació de la presó provisional? Respecte del Sandro, amb qui no he tingut mai una bona relació, em sembla molt greu. Em sembla una de les injustícies més bèsties i flagrants. Falta veure la sentència, però això que li han fet és molt greu, molt.
—Personalment, com seguiu el judici del Suprem?
—La meva vida fa un any que sembla el Freedom Tour. Vaig a la presó a veure amics. Amics i gent que conec. Arriba un moment… abans hi entrava molt de tant en tant en una presó, a fer una entrevista o algun programa especial. Ara hi vaig cada mes. Em sap molt greu, i és molt trist de veure darrere un vidre l’Oriol Junqueras, que fa molts anys que conec, ja quan era un col·laborador meu a Catalunya Ràdio i després tertulià de ‘El Món a RAC 1’. Som al segle XXI i aquesta gent no ha fet res. Han dinamitat la constitució espanyola, diuen, i podrien fugir. Doncs que els posin un braçalet o alguna cosa. Privar de llibertat és molt gros. Privar de llibertat sense sentència és molt bèstia. Crec que tots hauríem de fer un exercici… Som en una època de periodisme, política, societat tecnològica, de moltes trinxeres. Som incapaços ni tan sols de matisar. Tenim un pensament i el portem fins a les últimes conseqüències, ens posem una mena de banyes i com uns braus envestim qui no pensa com nosaltres. Crec que és molt important, en els temps que corren, que siguem empàtics, que ens posem a la pell de l’altre. Entenc que als dos cantons en el conflicte els sigui molt difícil de ser empàtics. Els uns diuen que estan a la presó i els altres que han trinxat la constitució… bah! Puc parlar amb coneixement de causa de les persones que conec. L’Oriol Junqueras, en Turull, en Rull, en Romeva, la Bassa… La gent pensa cap moment que tenen criatures, família, que no han pogut passar el Nadal a casa… quan no han matat ningú? Quan no han robat a ningú? Realment poden ser privats de llibertat sense sentència? Hem de fer una mica d’autocrítica tots plegats.
—Hi ha, això sí, un contrast evident entre el discurs de Junqueras, que sempre parla de l’empatia envers l’altre, amb el d’Arrimadas al parlament, que fa befa dels presos i els deshumanitza. O el de Rivera, entre tants altres.
—Hi ha una cosa que ens passa per alt. Han convertit la política en una mena de partit de futbol. El futbol d’ara és la política d’abans, i a la inversa. Vegem qui la diu més grossa, vegem quina proximitat tenim els mitjans de comunicació amb els polítics… Abans era a peu de camp i quan acabava el partit agafava Schuster. Ara no puc agafar Messi. En canvi, ara puc agafar Pedro Sánchez amb un micròfon, però abans era impossible d’agafar Felipe González o Jordi Pujol. És la futbolització de la política. L’entrada de Vox també ho distorsiona tot. També afecta molt què diuen a Twitter, que informativament és meravellós, però que opinativament és nociu per als periodistes. Som en una mena de mandonguilla en què tot val. I passen aquestes coses. Els polítics no volen governar, en general volen guanyar. I aleshores val tot. Parles amb gent de partits polítics favorables a una sentència condemnatòria i et diuen que els sap greu que estiguin a la presó. Els dic que surtin i que ho diguin i em diuen que no poden.
—Els tallarien el cap.
—És clar. Abans passava al futbol. Un deia en privat que no volia que Schuster jugués al Barça, però no ho podia dir públicament.
—Pot empitjorar tot el 28 d’abril?
—Crec que dependrà de la sentència. L’estat ho ha fet molt malament quan ha intentat convèncer dos milions de persones molt malament. Dos milions de persones que no han matat mai ningú i que mai no han tingut cap actitud violenta. D’aquests dos milions de persones, atesa la reacció de l’estat, creus que n’hi haurà un 10% o un 15% que deixaran de ser independentistes? No conec ningú que s’hagi fet independentista i que ara, després de tot, hagi deixat de ser-ho. No n’hi ha cap indici. Hi ha dos milions de persones que han decidit de desconnectar i al pas que van cada vegada seran més.
—Vau veure ‘Salvados’ diumenge passat?
—Sí.
—Us hi van convidar?
—Sí.
—No hi vau anar. Per què?
—En Jordi Évole em va dir que volia que hi anés. Però tenia dos motius. La gent no s’ho creurà, però bé. Primer, per circumstàncies personals havia d’estar molt a casa la setmana que l’enregistraven. I va coincidir que era la setmana que presentàvem el programa. Per agenda era impossible. I segona, que també ho vaig dir a l’Évole, és que no em venia de gust. Hi havia molt a perdre i molt poc a guanyar.
—Creieu que, més que no pas dos relats sobre els fets del 2017, hi ha dues realitats paral·leles?
—Bé, és clar, és que jo vaig viure-ho com ho vaig viure. Quan sento segons què al judici, ostres… Hi ha un personatge que sempre dic, irònicament, que és un dels filòsofs més joves que tenim al país, que és Gerard Piqué, que de vegades diu coses molt lògiques. Una vegada va dir que no es poden valorar les coses a 600 quilòmetres. Ni a 100. Moltes vegades la gent de Barcelona ens pensem que podem decidir coses que passen a Girona o Tarragona. Això és exactament igual, però amb una distància política molt més evident. Aquí van passar coses que no poden analitzar-se des de Madrid. Molta gent va anar a votar perquè deien que no els deixarien, perquè volen que Catalunya sigui independent. I ells diuen que això era una rebel·lió? Per cert, hi ha gent que va anar a votar en contra. Va ser un dia de festa, que es va esguerrar perquè algú, encara no sabem qui, va ser el responsable d’ordenar l’atac. És una de les coses que passen per alt al judici. I qui és el responsable de l’ordre de frenar. Encara no ho sabem i és important saber-ho.
—Hi ha hagut irresponsabilitat en certa premsa de Madrid per a abonar aquest relat?
—De tots, de tots! Jo també m’he equivocat. Tots ens hem equivocat en moltes coses. Només faltaria. Però també tinc la sensació que només ens hem equivocat els d’un cantó i que només estem disposats a reconèixer errors els d’aquest cantó. La primera missió de tothom és que surtin de la presó. Ara diuen que ens van enredar, i està molt bé. Hem estat molt més autocrítics a Catalunya amb l’independentisme, de vegades amb una autocrítica dolorosa. En canvi, el no-independentisme… Algú diu que va ser un error la sentència contra l’estatut, què va passar l’1-O… però públicament no fan autocrítica.
—Molta part d’aquesta autocrítica de l’independentisme s’enfoca en un engany de la gent per part dels dirigents. Évole va demanar a Terribas si se sentia enganyada. I vós, us en sentiu?
—Ara et diré una cosa que crec que és el problema. Començo a entendre qui no concedeix entrevistes. Jo no en concedeixo. Molt poques. Perquè hi ha una història en què, depèn de què dius, no hi ha matisos. Queda un titular. Això ja passava abans, però ara és multiplicat per cent. Els últims temps he vist unes lapidacions populars a Twitter, de vegades per coses que no he dit… Si ara dic que sí, que ens van enganyar, ja tens un titular, legítimament. Però és clar, això de si ens han enganyat té molts matisos. En algunes coses sí i en algunes altres no. Ens han aixecat la camisa en algunes. Tothom ha enganyat, jo he enganyat. Ara, tinc molts dubtes. Tinc moltes ganes de portar l’Oriol Junqueras a l’estudi un dia. Però, abans de dir si ens han enganyat –que sí, i no ho dic jo, l’Artur Mas ja ho va dir–, vull que surtin de la presó i asseure’ls al meu costat. I demanar si hi havia una Hisenda pròpia feta. Realment el dia que van proclamar la independència controlaven els ports i els aeroports? O què era això? Era portar-ho tot el límit i veure què obteníem en canvi? Com allò que fan les criatures, que de vegades porten les coses al límit i tenen dues opcions, rebre un càstig de cal Déu o acabar obtenint alguna cosa en canvi. Això van intentar? No ho sé. Ara, sigui com sigui, si ens van enganyar, si van fer una DUI de plàstic, si ho van portar al límit, el càstig és d’una inhumanitat tan bèstia! Reitero: presó preventiva, sense sentència i sense judici. És molt dur. Per tant, com s’han de passar comptes si realment ens van enganyar? A les eleccions. El càstig hauria de ser electoral, polític.
—Ara precisament som immersos en una batalla electoral.
—És molt complex. Anem cap a una societat catalano-espanyola d’esquerres. És una percepció, d’aquí a quinze dies puc canviar d’opinió. Crec que vindran governs del PSOE, d’ERC… i pot haver-hi un pacte europeu JxCat-ERC.
—Voleu dir?
—No ho descarto. En alguns llocs, la unitat com a concepte de llista electoral, entenc que Esquerra no la vulgui. En unes eleccions catalanes, en unes eleccions espanyoles, potser una sola llista té poc sentit. Però en unes europees, amb Junqueras al capdavant i Puigdemont de número dos, és una fotografia molt potent a Europa. Aquesta llista la veig molt clara.
—És la proposta de Puigdemont, però ERC ja va dir que no.
—Bé, ja veurem què dirà. Potser això canvia. Aquesta llista la veig molt clara del punt de vista de l’independentisme.
—Un dels escenaris més complexos és la ciutat de Barcelona.
—Encara falta molt per a les eleccions. Tot pot canviar en 24 h. Depèn de molts factors. Ara mateix sembla que ERC guanyarà a Barcelona, Sánchez les eleccions espanyoles… Avui et diria que el PSOE guanya bé. Veig un Pedro Sánchez desbocat, li han deixat la piscina olímpica del centre. La sensació que tinc és que la gent vol viure tranquil·la i estabilitat, i que ara mateix la dreta és molt inestable. I a l’altre cantó hi ha un Podem desfigurat i el PSOE té un paio que cada vegada fa més cara i més cos de president… I que la gent, en vista de la baralla de les dretes, pot optar pel centre-esquerra. Si no fan cap pífia, crec que Sánchez continuarà.
—I quan hagi passat el cicle electoral i hi hagi sentència, potser després de l’estiu, quin escenari pronostiqueu?
—Crec que l’endemà Torra podria convocar eleccions. No ho sé. Tot dependrà de la sentència. Una de deu o onze anys, Déu n’hi do. Una de més curta, i amb possibilitat que per Nadal ja siguin a casa, ja ho veurem.
—Ho explicareu a RAC 1 o ja ho haureu deixat? Quan s’acosta el final de temporada, sempre hi ha rumors que plegareu.
—No ho sé. Si m’ho demanes d’aquí a un mes i mig o dos mesos, t’ho diré. És evident que cada any sóc més gran. Vaig començar per fer-hi un any, però va començar tot això del procés i m’hi vaig embarrancar. I et penses que falten dues pàgines per a acabar la novel·la, però es va fent molt llarga. Era una novel·la Seda d’Alessandro Barico, que té 160 pàgines, i resulta que és Els pilars de la terra de Ken Follett, que és un totxo. Tinc un cert vertigen i sóc molt insegur. Sempre penso en què faré després i si algú voldrà apostar per fer alguna altra cosa. Però també m’excita molt de poder fer un horari de banquer. A la meva vida sempre he anat a dormir molt tard o m’he hagut de llevar molt d’hora. Crec que m’he guanyat a pols la voluntat i el desig de llevar-me a una hora normal i d’anar a dormir a l’hora que em doni la gana. No sé si serà ara, d’aquí a un any, d’aquí dos o demà.
—I us agradaria tornar a fer esports?
—Molt. La gent que renega dels esports, o no els han provat mai o en van sortir rebotats.