Joaquim Nadal, ahir a la redacció de VilaWeb (fotografia: Beth Magre).

Joaquim Nadal (1948) ha estat conseller i portaveu de la Generalitat de Catalunya pel PSC, partit que va arribar a dirigir com a secretari general. Però el va deixar fa cinc anys i ara ni el vota. S’acaba de jubilar de professor d’història a la Universitat de Girona i aquest estiu ha escrit un llibre molt recomanable. Són les reflexions sobre el procés polític català d’un home a qui no fa res de confessar confusió i devastació i que veu poques solucions polítiques. Poques respostes, moltes preguntes. Fetes per algú que no amaga mai les contradiccions pròpies. El llibre es diu Catalunya, mirall trencat (Editorial Pòrtic).

M’agradaria comentar frases del llibre. Per exemple, ‘Estic desolat i devastat.’
—És la sensació que tinc. Per la total incapacitat dels polítics de tots colors de trobar camins viables i plausibles. M’agradaria percebre solucions tangibles i tot el que percebo són afirmacions virtuals. La ficció de dir ‘Hem fet referèndum, som república’. Doncs ni som república ni hem fet un referèndum.

Una altra: ‘Només hi ha una cosa més impossible que la independència de Catalunya, que és impossible: l’Espanya federal.’
—Jo puc entendre que una part del catalanisme polític tingui com a horitzó l’Ítaca final. Per exemple, Prat de la Riba era independentista, però no ho deia. I Pujol durant molts anys era independentista i no ho deia. Però tenien al cap allò de dir que era impossible. Perquè és impossible? Perquè ens pensem que serà possible demà mateix. I demà mateix no és possible.

Per tant no és que sigui impossible. És impossible demà mateix.
—Sí, però alguns, el sector més minoritari del sobiranisme, la CUP, es pensen que volen fer la revolució. Però la revolució la van fer els francesos, i amb guillotina. I nosaltres no tenim guillotina. Què fa fer el tomb? No ho sé. Però jo no veig els elements perquè faci el tomb definitiu. De moment anem de reiteració en reiteració fins a la decepció. La barca va avançant, i ja estic tocant l’horitzó, diuen alguns. Però la ratlla de l’horitzó es mou amb la barca. I no hi arribes mai.

I per què dieu que el federalisme és encara més impossible?
—Perquè si en algun moment el PSOE havia estat federalista, la seva pràctica ha negat la seva condició federal. Jo he sentit algun dirigent socialista dient que ens vam equivocar de no moure els fils per impedir la sentència contra l’estatut del Tribunal Constitucional. Doncs per què no ho fèieu? Alguns són capaços de dir que són els que ens han fotut en un embolic, però ara que ells tindrien la possibilitat de rebaixar la temperatura presenten resistència a ultrança a crear condicions de temperar. Unes condicions que potser farien que el nombre de dos milions d’independentistes baixés a un milió. No ho fan. Doncs tu mateix.

Més frases: ‘Sóc catalanista. I l’evolució lògica del catalanisme és la independència.’ Aquí em dieu que sou independentista sense dir-ho.
—No. Dic que històricament no he estat independentista, però que el conjunt de les circumstàncies que vivim fa pensar que és impossible una alternativa federalista, i per tant potser a l’horitzó últim no hi ha més sortida que la independència. Però no me’n vull proclamar obertament perquè no vull que la gent digui… En tot cas dic això: jo acabaré essent un independentista dels que hi haurà anat empès per les circumstàncies. No per voluntat intel·lectual pròpia.

Al llibre ho expresseu literalment així: ‘Orfe de solucions, m’he retret. M’he sentit ferit en la meva pròpia intel·ligència i he cregut que l’obstinació anticatalana transversal de l’espanyolisme m’abocava cap a l’independentisme.’
—És dit així. I, malgrat tot, cada vegada que em demanen: vostè és independentista, responc: no m’ho faci dir. Perquè no m’agrada que m’enquadrin i diguin: mira, aquest és un sobiranista dels de l’última hora. Perquè n’hi ha que ara són dels més sobiranistes i fa deu anys no m’arribaven a la sola de la sabata de catalanisme compromès. Tothom tria el seu camí.

Al llibre parleu del Primer d’Octubre de manera teòrica. Però jo voldria saber què va fer aquell dia Quim Nadal.
—Doncs vaig anar a votar amb la meva dona, i el meu fill, i els meus néts, perquè la filla viu als Estats Units. Vam passar dues barricades fetes pels que defensaven el col·legi i vaig votar tranquil·lament. Bastant conscient que feia un acte de compromís amb allò que representava aquella consulta, però en el meu fur intern era plenament conscient que allò no era un referèndum.

I si no és molt demanar, què vau votar?
—És molt demanar.

I a les eleccions del 21-D, Quim Nadal va votar el PSC?
—No.

I què va votar, si no és molt demanar?
—És molt demanar.

Més frases: ‘La mera formulació de l’ideari de la independència ha trencat avui la barrera de la minorització i, fins i tot, de la por.’ La por. Parleu-me de la por.
—Hi ha moltes pors. Jo parlo també de la por de parlar. I que personalment trenco aquesta por el dia que em sembla que comprometo la meva llibertat. I per això faig el llibre. També hi ha una por somorta, brutal, que hem heretat de la guerra civil. Durant molt de temps l’independentisme és minoritari i residual i es refugia de manera confessa en l’espai polític d’ERC perquè el nou espai polític que crea Pujol, CDC, és un independentisme inconfés.

Al llibre insinueu que a casa vostra no eren catalanistes.
Exacte. Eren persones que, sense haver participat mai en política, com tants n’hi havia a Catalunya, eren franquistes. Doncs jo em faig catalanista malgrat un context genètic que no m’hi portava. Però me’n vaig acabar fent.

Tots els germans, ho feu. Devien ser franquistes, però no tant, a casa.
Era una altra cosa. Jo a casa rebo missatges com aquests: ‘Els pobres són més importants que els rics, tot i que a casa som rics.’ ‘El cristianisme no és una doctrina carrinclona, és un compromís amb la vida de la gent.’ Són de l’Opus, a casa meva. Per això som 12 germans. I a diferència de moltes altres famílies, els principis d’austeritat i justícia fan que dels dotze no n’hi hagi ni un que sigui de l’Opus. Ni un. I tots més aviat d’esquerres.

Cap de dretes?
Depèn. Hi ha gent que et dirà que jo sóc de dretes. O gent que es pensa que jo sóc molt ric. Un tweet: ‘Heu de cuidar en Quim Nadal, els sobiranistes. Perquè és multimilionari i encara pagarà alguna multa.’ Fixa’t.

—Més frases: ‘És un error ressuscitar el franquisme.’ I si ja hi era, el franquisme, i el que hem fet ara és destapar-lo? No és positiu?
—Jo he participat en actes insòlits a Girona. Tota la faramalla militar despenjant la bandera anticonstitucional i hissant l’altra. La franquista, fora. Generals, coronels i guàrdies civils acceptant el context democràtic. Dir ara que la policia nacional i la guàrdia civil és franquista, i els Mossos democràtics, és un error, del meu punt de vista. Perquè el franquista és qui els ordena d’atonyinar. No el que atonyina. Els policies atonyinen per definició. Aquí, a Alemanya i on sigui. El meu matís és aquest. Per mi hem comès un altre error, que apunto al llibre. Durant molts anys, dècades, i en el fons del fons, hi ha molt de franquisme català. I molt sobiranista convers que ve de la tradició franquista.

Els alemanys també tenien una societat feixista. Però els nazis no van escriure la constitució. Aquí els franquistes, sí.
—No hi ha ni un sol franquista que escrigui la constitució. No pots dir franquista a Herrero de Miñón. No pots dir franquista a Solé Tura. No pots dir franquista a Miquel Roca

Dic franquista a Manuel Fraga. Pare de la constitució.
—Hi ha en Fraga, sí. Però aquí hi ha una altra cosa. Com que el catalanisme no s’ha après el catecisme marxista dels anys seixanta doncs no ha entès les contradiccions del règim ni la correlació de forces. La transició va ser la que va ser perquè l’oposició va arribar fins on va arribar. I l’escena és brillant, i després es perd per les clavegueres, però recordem que la Passionaria torna. Jo dic que ara potser ens convindria una segona transició, però no tenim ni un Suárez ni un Tarradellas per establir un diàleg amb cintura política.

Set-cent morts a la transició pacífica espanyola. Tot just ara es reconeixen aquestes morts. No es deia.
—Però s’ha sabut sempre. La transició, els seus protagonistes, els seus caps a la cúpula la magnifiquen com a model. Un èxit. Jo estic disposat a admetre que el procés de la transició va ser un èxit.

No em veig capaç de construir una independència amb set-cents morts a la motxilla. Doncs l’Espanya democràtica neix amb centenars de morts. I tan tranquils.
—Això és el que posa de manifest fins a quin punt el franquisme era molt més dur que no ens sembla ara. Malgrat que ara atribuïm connotacions franquistes als cossos policíacs, al poder judicial i a la vida mateixa de la constitució.

Un dels cors del vostre llibre és: l’1-O no va ser un referèndum perquè no té garanties. Doncs el referèndum de la constitució del 1978 es va fer sense cens. I som aquí.
—El 1978 tenia cens. I col·legis electorals.

No tenia cens. Denunciat pel diari El País l’endemà de votar. Ací es pot llegir.
—Entre el no-cens de la constitució i el cens universal de l’1-O, atenció, no fem riure. Aquí l’1-O es va plantejar com un plebiscit, no com un referèndum. El tema és: va haver-hi les condicions generals d’una consulta feta amb condicions, una campanya, una convocatòria oberta i observadors internacionals dient que el referèndum va a missa? Això no va passar. L’endemà serem reconeguts per les tres repúbliques bàltiques, deien. Doncs mira. Kossove és reconegut internacionalment perquè EUA els reconeix. I Catalunya no és independent perquè ni les tres repúbliques bàltiques la reconeix. La república, crec, es farà en tot cas amb un nou referèndum.

Parleu de dotze punts que podrien obrir una solució. Per exemple: l’estat demana perdó per la violència; els sobiranistes renuncien a la via unilateral; l’estat pren la iniciativa per a alliberar els presos; tots dos treballen per recuperar l’estatut del 2006 i arribar a un pacte per a fer un referèndum pactat. Em sembla molt bé tot. I costa de creure que passi mai.
—A mi també em costa de creure tot això. Perquè aquí ampliaré la meva frase: hi ha encara una cosa més impossible que la independència de Catalunya i l’Espanya federal.

Quina?
—Les dotze mesures de Quim Nadal.

Ha! Per acabar, heu visitat Carles Puigdemont, a l’exili?
—No.

I heu visitat els presos?
—Sí. Un presoner em va demanar que hi anés. Però, aprofitant que el visitava, els vaig veure a tots, menys els dos Jordis. Passaven per les sales, i abraçades, i hola Rull, hola Turull, hola Forn. Jo ja era conscient que la sensació de gran trobada d’amics en els passadissos d’una presó no era la presó real. Per un moment penses: bé, no està malament. Però no: quan jo me n’anés se’ls tancarien les portes. La presó és la presó. Poca broma. A les vuit, ranxo. I a les deu, llums apagats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb