Joan Ramon Masclans

Els hospitals treballen per evitar que les Unitats de Cures Intensives (UCI) es col·lapsin aquests dies arran de  la crisi del coronavirus. Entrevistem per telèfon Joan Ramon Masclans, cap de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar i president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica. Avisa de la manca d’equips de protecció individual i de respiradors, i retrata les tensions que viuen les UCI mentre proven d’ampliar els llits per als malalts més crítics i prioritzen cada dia, amb equitat i justícia en la distribució dels recursos, quins pacients entren a cures intensives.

Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut

Quina és la situació a l’Hospital del Mar ara mateix?
—Complexa. És una situació força tensada. Ara per ara cobrim les etapes del pla de contingència, tant respecte dels pacients que arriben a urgències com dels que s’han d’ingressar a planta o a cures intensives perquè necessiten un suport més important.

Això vol dir que els llits d’UCI habituals ja són plens i que ara es van ocupant els que s’havien habilitat de més?
—Sí. Hem anat ampliant capacitat. Hem passat d’una UCI de 18 llits a una capacitat de 45, a expenses de transformar els dels semi-crítics, amb un perfil d’intensitat de tractament no tan intens com d’UCI, i també amb els llits dels malalts que anaven a la reanimació post-quirúrgica habilitats com a llits d’UCI. Això ens ha permès d’expandir les cures intensives tant per als pacients de Covid-19 com per als que continuen necessitant l’atenció de l’UCI, com ara infarts de miocardis, embòlies cerebrals, etc.

La situació de les UCI arreu de Catalunya és similar?
—Sóc president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica i hem fet una xarxa per WhatsApp en què estem connectades totes les UCI de Catalunya. Fem videoconferències per intercanviar-nos informació i fins i tot consultar-nos possibles dubtes. Ahir [dijous] a la tarda, el 61% dels llits d’UCI habilitats a Catalunya, i que són més dels habituals, ja eren ocupats per pacients amb Covid-19 positiu. Hi ha alguns hospitals que tenen més tensió que els altres però crec que no n’hi ha cap que tingui la mateixa capacitat d’UCI que tenia fa deu dies.

De quants llits parlem?
—Les dades globals d’UCI a Catalunya són del voltant de 600 llits, comptant crítics i semi-crítics, i tant de la pública com de la privada, que ara són una sola xarxa. Aquests 600 llits actuen ja per a crítics. No tinc la dada exacta de l’abast de l’ampliació, si hi sumem tots els centres, però en la majoria hem arribat al doble de la capacitat i intentem triplicar aquesta xifra en vista de les necessitats que segurament tindrem els dies vinents.

Per un hospital i per les UCI, què vol dir arribar al col·lapse o a la saturació?
—El col·lapse ja s’hauria produït si no haguéssim estat capaços de desplegar els plans de contingència. Arribar al col·lapse és que vingui un pacient que necessiti ingressar a cures intensives (amb una màquina que l’ajudi a respirar o a fer que el ronyó funcioni) i que no li ho puguin fer. Això seria el blocatge del sistema. Ara treballem per no arribar-hi. És cert que és a expenses de tensar molt, perquè som els mateixos i parlem de duplicar i triplicar l’atenció a pacients crítics, i sabent que això serà llarg. Per l’expertesa que ja tenen els companys d’Itàlia i els xinesos, són pacients que s’estan al voltant de tres setmanes de mitjana a l’UCI. Per tant, no és un pacient que ingressa, s’hi està dos o tres dies i se’n va amb l’alta. Ara som a la fase de pujar el pic, i per tant no en paren d’ingressar. Donem poques altes a les UCI i hi anem afegint tensió. Aquest és el problema: fins on arribarà el pic.

Un passadís de l’Hospital del Mar, l’abril de l’any passat. Fotografia: ACN

Faltarà personal especialitzat per a treballar a les UCI?
—Els intensivistes no podem fer front tot sols a tota aquesta feina tan important, però no ho estem. Tenim companys que ens ajuden. Depèn de la manera com s’estructura cada hospital, i a l’Hospital del Mar ja treballem amb un equip transversal d’anestesiòlegs i intensivistes. Ens coordinem perfectament i treballem en equips mixts. Col·laboren amb nosaltres els pneumòlegs, els cardiòlegs, els infectòlegs… Som força gent. Però arribarà un moment que serà difícil. I després, hi ha el problema dels recursos. Pots posar llits a molts llocs, però un llit per a atendre un pacient crític requerirà una monitorització, un respirador; és més complex. Podem omplir la reanimació post-quirúrgica i els quiròfans, però és possible que en algun hospital s’hagin de situar àrees de crítics en habitacions normals i disposar material suplementari. Ara mateix ja intentem aconseguir-ne i anar-ho organitzant.

Un dels problemes principals és la manca i la compra de respiradors?
—Tenim molts problemes oberts i aquest n’és un, és cert. Hi ha hospitals que tenen més problemes que uns altres, i cada hospital mira de veure com ho pot fer i, en el cas que tingui un problema concret, veure si algun altre el pot ajudar, tot i que és complex perquè tots anem bastant al límit. Teòricament els hospitals han fet compres de respiradors i em consta que també n’ha fet el departament de Salut. Ja ens ha començat a arribar algun aparell i esperem que els dies vinents n’arribaran més.

Molts països procuren ara de comprar respiradors. On es produeixen?
—A Alemanya, als Estats Units… A Espanya se’n produeixen molt pocs. Són grans multinacionals centralitzades en grans països i la producció no dóna a l’abast perquè els estocs s’han buidat. Molts equipaments ja van anar a la Xina, després van començar a anar cap a Itàlia i, quan nosaltres hem començat a buscar-ne, ja en mancaven i deien que en tindrien però d’aquí a un mes. I d’aquí a un mes ja serem al pic i entrarem en fase de manteniment perquè els pacients vagin millorant. Hi ha més comunitats autònomes que també en necessiten. Itàlia ja no solament en vol per al nord, sinó per a la resta del país; els Estats Units veuen el problema i ara comencen a entrar-hi… Per tant, la competència a l’hora de comprar és important. També vull dir que hi ha iniciatives d’universitats i empreses que intenten fer respiradors d’una manera relativament ràpida per sortir de la contingència. La gent s’hi aboca en tots nivells.

A Itàlia fabriquen respiradors amb impressores 3-D. Iniciatives com aquestes són útils o no és material homologat?
—Tothom accepta que la part menys important és el control de qualitat. La part més important és de garantir que puguem fer la feina. Personalment encara no ho he fet, però és possible que ho faci aquests dies: testem respiradors de diverses iniciatives, sempre amb un mínim de garanties, evidentment, i com a últim recurs, quan s’esgoten els convencionals. És una bona iniciativa. Farem això: redistribuir els recursos en funció de les necessitats. El pacient que estigui més greu tindrà el respirador amb les opcions òptimes, i el que pugui estarà ventilat amb un respirador més senzill. De la mateixa manera que podem contractar ciutadans que han acabat medicina i que encara no s’han incorporat al sistema MIR, o estudiants de l’últim curs de medicina perquè ens donin suport, no ens podem permetre el luxe d’esperar una homologació d’iniciatives que ens poden ajudar molt. Crec que són bones. Evidentment no posarem en risc cap pacient. Si tenen un mínim de garanties, ens poden anar bé, sens dubte.

Un dels altres problemes que teniu és el material de protecció?
—Tenim encara el problema dels EPI, els equips de protecció individuals. En necessitem moltíssims per a afrontar l’atenció de cada pacient, perquè la infermera que s’hi està vuit o dotze hores al costat de tant en tant ha de sortir del box, i s’ha de canviar i després tornar-se a vestir, i per tant ja gastarà diverses vegades un equipament. I l’auxiliar i els metges igual. Tenim problemes d’abastiment de màscares, de bates, d’ulleres de protecció ocular. Diria que en aquests moments aquest problema és més important que no el dels respiradors. Probablement la setmana que ve els respiradors seran el problema més important. Ho hem d’anar planificant tot a mitjà i llarg termini.

Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

Les iniciatives per a produir màscares o bates fora dels circuïts habituals també ajuden?
—Si compleixen les garanties de protecció, sens dubte. I si no, es poden redistribuir. Hi pot haver màscares que no serveixin per a atendre el pacient que està infectat però sí per a anar per l’hospital, per a no contagiar-nos entre professionals, o entre els qui estan confinats a casa quan surten a la zona comuna. Ara es mira de produir també màscares de més protecció. Benvingudes seran, sens dubte.

Si s’arriba al col·lapse, hauran de decidir qui pot sobreviure en millors condicions i qui haurà de morir perquè no tindrà accés a un llit de l’UCI?
—Aquest és un debat ètic que existeix sempre i, quan més tensió hi ha al sistema, és normal que aflori més. Som conscients que els recursos no són infinits i que hi ha d’haver una distribució equitativa i justa. Si un pacient té una probabilitat de sobreviure baixíssima o pràcticament inexistent hem de prendre la decisió i informar els companys i la família que aquest pacient no es beneficiarà de les cures intensives. És una cosa que ja fem habitualment. Ens trobem que ara hi ha més pacients més crítics i que, per tant, les decisions se seguiran prenent com a referència l’equitat i la justícia en la distribució de recursos. Hi haurà un límit d’edat? No. L’edat biològica no és ni hauria de ser l’únic condicionant, sens dubte. Hi ha la qualitat de vida prèvia, si el pacient havia demanat abans que no volia estar connectat a màquines… Ho tenim en compte sempre. Però com que ara hi ha més casos, ens hi trobarem més sovint.

Quines edats tenen els pacients que són a les UCI?
—Hi ha un espectre d’edat bastant variable. La majoria dels que tenim ara a l’Hospital del Mar estan entre els 50 i els 70 anys. N’hi ha de 80 i de 40. Hem tingut un cas de 21 anys i, ara mateix, de 80. És variable, però els que més hi ha tenen entre 50 i 70.

Hospital del MAr
Entrada de l’Hospital del Mar.

La generalització que la majoria d’afectats és gent gran o amb patologies prèvies no es compleix al 100%?
—Hi ha pacients grans que tenen molta malaltia de base, que estan delicats i que el metge que els porta habitualment pensa que no són pacients que, si tenen una complicació greu, siguin tributaris d’una UCI. Això passa i pot passar. La imatge que tenim des de dins de les UCI no és la mateixa que pot tenir la població en general. És cert que la Covid-19 afecta probablement més al pacient més fràgil i, de fet, s’ha vist amb els que ingressen a les unitats de cures intensives que l’edat és un dels factors que condiciona que empitjorin. Corren més perill que els més joves. Però parlem d’una letalitat, en global, que és baixa. A Catalunya no arriba al 3%, a Espanya voreja el 3,5% i 4%, a Itàlia és del 6%… Són percentatges baixos. En els pacients que arriben a l’UCI, augmenta. Són pacients que tenen un pulmó molt inflamat i aquí sí que serien més alts en general.

La pèrdua d’olfacte i gust, nous símptomes del coronavirus

Abans dèieu que el 61% dels llits de l’UCI els ocupen malalts de la Covid-19. Què passa amb la resta de malalts? N’hi ha menys?
—El percentatge augmenta dia a dia. Arribarem probablement a percentatges del 75% o el 80% amb facilitat, amb un total de llits més gran també. És cert que hem notat una baixada d’algunes patologies, com ara els traumatismes. Hi ha menys accidents de trànsit perquè se circula menys. Però hi continua havent infarts, ictus, hemorràgies cerebrals, infeccions respiratòries de grip convencional o a causa d’algun un altre germen, inflamacions del pàncrees… Després hi ha un percentatge de pacients que es compliquen després d’una intervenció quirúrgica, però com que es fan menys intervencions, la proporció també ha disminuït.

Les mesures que prenen les administracions són prou? Què més s’hauria de fer?
—Això em sobrepassa com a metge, però m’agradaria fer cas als epidemiòlegs. La millor manera d’aplanar la corba, de fer que no tinguem un pic massiu de dues setmanes, sinó una corba molt més plana que duri més temps i afecti menys gent periòdicament, sense arribar al col·lapse, és amb el confinament. No dic que sigui una mesura senzilla de prendre políticament, però sí la més eficaç. Com més tancada està la gent a casa, menys possibilitats hi ha que ens contagiem els uns als altres i que puguem fer millor la feina els operatius que ens n’encarreguem. No solament els sanitaris, sinó els bombers, les forces de seguretat, els serveis de neteja, etc. El confinament hauria de ser multitudinari, absolut i rotund. Així és com ho van fer a la Xina. Si n’anem fent a baixa escala i, a més, els confinats baixen al carrer una estona pensant-se que no fa mal… Fa molt de mal. La gent s’ha d’estar a casa, i el confinament hauria de ser absolut: tancar-ho tot menys els serveis essencials.

Voleu afegir res més?
—El meu reconeixement a tots els qui treballem al peu del canó, davant els pacients, de vegades amb manca de material i treballant un munt d’hores amb tot allò que implica amb la càrrega de material al damunt; les infermeres, els auxiliars, els lliterers, els metges d’intensius i els companys de les altres especialitats que ens ajuden a les urgències, a les plantes d’hospitalització… i la resta de professions que treballen. Fem una feina molt important. No recordo haver vist un tal desplegament i de tant de temps de durada, sabent que hem d’estar al peu del canó i no desanimar-nos. Com a president de la Societat Catalana em sento molt orgullós de tot aquest desplegament que fem. És molt important la cura entre els companys. Hem de tenir cura entre nosaltres, no abaixar la guàrdia, no cremar-nos ni pensar que som en un pou. Som en un pou on es veu el cel i la llum, i ens en sortirem. És molt dur per a les famílies que tenen un pacient a l’hospital no poder veure’l, però imagineu-vos tenir-lo ingressat a l’UCI, intubat i connectat a un respirador, saber que la seva vida és en risc i no poder entrar a veure’l… Justament ara havíem treballat en la humanització de l’UCI. Venim d’un temps en què havíem obert les portes de l’UCI i durant tot el dia podien tenir un acompanyant. Ara és molt difícil per als familiars de rebre per telèfon un cop al dia la informació de com està aquella persona. El meu reconeixement també per a totes aquestes famílies. Hem de tenir la certesa que ens en sortirem, que ens costarà, que ens ve encara la part més difícil, però que al final estarem orgullosos de la feina que haurem fet entre tots.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb