S’espera en un banc mentre mira el mòbil. Rere seu s’alça la fageda de butxaca del Museu Can Framis. Està cansat. La promoció d’Elektra, el darrer CD que publica ha fet que se n’anés de matinada de Mallorca. Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) fa una broma amb el seu cap de premsa. Li comento que la fotògrafa fa tard i ell lamenta haver-se tacat mentre dinava bacallà. Baixem pel carrer i ens endinsem en els límits de la superilla del Poblenou. Gronxadors, asfalt pintat de colors, xivarri i nens fugint de cotxes fantasma.

Acabem en un restaurant vegetarià anomenat ‘Sopa’. Oliver admet que prefereix pujar a l’escenari en comptes d’enfrontar-se a una gravadora. La ronda de concerts comença el dia 30 als Encants de Barcelona, a l’octubre fa un hat trick mallorquí: Porreres, Inca i Sant Llorenç des Cardassar. Hi entrem. Sona alguna cosa indesxifrable i sacseja les espatlles. Tria una taula arraconada i es demana una aigua amb gas. La calor és insuportable.

Amb Oliver conversem sobre les seves rutines i el procés creatiu, d’Elektra i la trilogia que tanca, d’Antònia Font, de la llibertat d’expressió i també d’actualitat política.

Comencem per ‘Honey’, la primera cançó del CD. Relateu la vostra rutina com a compositor i dieu que és ‘una vida quasi, quasi normal.’ Què s’escapa de la normalitat, el quimono que us poseu a l’estudi?
—[Riu] No, se suposa que la meva feina ha de ser una cosa desordenada i que escric només quan em ve la inspiració. No hauria de tenir cap rutina, però, sí, en tenc una. Vaig a l’estudi, pens en les meves coses, faig les meves hores. I vaig explicar-ho a un amic i em va dir: ‘Ostres, tens una vida quasi, quasi normal.’

Us imposeu un horari d’oficina?
—No és que me l’imposi, m’agrada. M’agrada molt. A mi la rutina em va bé.

De veritat?
—Sí, anant de ronda, un dia dorms cinc hores. I un altre no en dorms dotze, però en podries dormir. I t’avorreixes i et sobra el temps. Llavores no pots menjar mai com vols perquè sempre estàs pel món… i menjar bé pel món és impossible. I jo, m’aixec al matí, cafè amb llet, qui sap què [fa com si servís un esmorzar], una pastilla…

Una pastilla?
—Només una, eh [riu].


—I després me’n vaig amb bicicleta. Carril bici, estudii i faig les coses que haig de fer. A les dues me’n vaig. Din a casa amb la família. Faig una becaina i després, cap a les cinc i mitja, vaig cap a l’estudi i m’hi estic fins a les nou o les deu. Torn, sop, mir un poc de Netflix i me’n vaig a dormir. Cada dia que puc faig això. M’és igual que sigui Nadal o diumenge.

Però… la pastilla també és part de la rutina?
—[Riu] El Pharmaton Complex és un complex vitamínic. M’ho prenc perquè avui dia no estàs mai segur de la qualitat dels aliments i de la procedència. Potser et falta qui sap què i no ho sap. Amb un Pharmaton Complex ho arregles.

Tornem a la cançó. Per què la tituleu ‘Honey’?
—’Honey’ és com dir carinyo en anglès. És una cançó que jo canto a la meva parella figurada i li dic: ‘Honey, no et preocupis, tot anirà bé perquè sóc quasi, quasi normal. M’ho ha dit un paio, per tant, no et preocupis.’

La rutina és la mateixa si componeu una cançó o si escriviu un llibre?
—Més que rutina, quan sóc dins un projecte faig tantes hores com puc, saps? Però és clar, he de menjar, he de dormir, he de fer una mica d’esport, perquè ja tinc quaranta-quatre anys i, si no en faig, no em trob bé… I això implica que m’haig de distribuir bé les hores.

Feu servir els mateixos automatisme quan escriviu llibres i lletres?
—Sí, jo cerc connexions conceptuals d’imatges, combinacions de conceptes i això val tant per a les cançons com per a un llibre.

Feu escriptura a raig? Improviseu i no ho reescriviu?
—Procur no repassar. Es nota molt quan un llibre és molt repassat. No ho sé. El darrer llibre que he fet [Alexandra Schneider und ihr Casiotone] no n’és gens, de repassat.

Ni una vegada? No us l’heu llegit?
—Sí, me l’he llegit, però quan ja era publicat. És un llibre que vaig escriure tan de pressa, en quinze dies, que no el vaig gaudir. El vaig escriure i prou. I quan el tenia publicat, vaig pensar, ‘hòstia, no l’he gaudit’. I l’he llegit i l’he assaborit dues o tres vegades.

I què us va semblar?
—Boníssim [riu]. M’agradava, me’l llegia com si l’hagués escrit algú altre. Això d’anar a darrere i corregir, no sé… Per exemple, el darrer com aquest que m’ha agradat és Permagel, un llibre molt venut.

Sí, d’Eva Baltasar.
—M’ha encantat perquè es nota que ella no hi ha anat a darrere. Ella comença, taca-tac taca-tac taca-tac [fa veure que escriu]. I llavors, diu, ‘bé, s’ha d’explicar tot’. I para i comença a explicar una altra cosa. Un escriptor més convencional ho reescriuria, però ella no. Ella tira endavant. Em va encantar el llibre.

En la presentació del disc a Palma vàreu explicar que hi ha un component personal en les lletres perquè citeu els vostres pares i familiars. Quines són?
—Hi ha una cançó que parla de les mamàs, ‘Hipotèrmia’: ‘Era una nina que tenia molt de fred’ [canta]. A ‘Honey’, hi he citat el pare. Elektra és un conflicte familiar amb assassinats per allà al mig. Tenia ganes de posar-hi unes cites i d’incloure-hi aquesta temàtica familiar.

Com són els pares de Joan Miquel Oliver?
—El pare i la mare són dues persones molt lúcides, molt intel·ligents. Record que un dia la mare, per telèfon, em va dir: ‘No ho sé, xerra amb ton pare, que t’aclaresqui.’ És a dir, que t’aclarirà les coses. Em va fer molta gràcia. Llavors, un altre dia, el pare va fer una frase que trob genial. Diu: ‘El món és un món egoista. Tothom va a la seva.’ Continua pensant una estona i hi afegeix: ‘Tret de jo, que vaig a la meva.’ És genial [riu].

Elektra tanca una trilogia de discs. Per què aquests títols amb referències a la mitologia grega?
—En el primer disc hi ha un tema que es diu ‘Pegasus’. I en Quimi Portet em va dir: ‘Ostres, Joan Miquel, crec que ‘Pegasus’ podria ser un títol per a un disc boníssim.’ Hi vaig pensar, i sí. A mi la cançó que m’agrada més d’aquest disc és ‘Marès a radial’. I en Quimi, amb qui vaig enregistrar les veus, em va dir: ‘Això, ningú no ho entendrà. La gent no sap què és el marès i una radial…’ I vaig pensar que tenia raó. Per això li vaig posar Pegasus. Llavors, quan vaig valorar amb l’Albert Pinya, el pintor, de fer més discos, se’m va acudir de tirar un poc de mitologia. Jo, quan deia ‘Pegasus’, pensava més en la constel·lació: ‘Venim de Pegasus, solcant oceans’ [canta]. I l’Albert Pinya, el paio, va dibuixar un pegàs [portada del CD], un cavall alat. Que també és una constel·lació, evidentment, però, ostres, podríem tirar per aquí… Atlantis i Elektra. ‘Elektra’ és un títol que m’agrada molt.

És un personatge femení molt potent.
—Molt potent. A més, nosaltres fem la feina amb electricitat. L’electricitat es mesura amb watts, que és la força. L’electricitat genera força. La diferència entre els homes i les dones és la força i res més. I és jugar una mica amb tot això.

Elektra és la gran protagonista del CD. Quina interpretació feu del mite?
— Crec que l’explic tal qual. És temàtica feminista. És un personatge que va viure amb el patriarcat plenament consolidat. La guerra de Troia és el súmmum de la testosterona. El pare d’Elektra, Agamèmnon, n’era el capità més important. Hi ha un merder familiar pel mig. Quan ell és a la guerra, la mare s’enrotlla amb un altre. I quan torna, la mare l’assassina. L’Elektra ese’n vol venjar però no pot. No pot perquè és una dona. I la seva germana li diu: ‘Escolta, ara et mataran a tu. Vés alerta.’ Llavors exilia el germà petit. I quan torna, que ja és gran, i sense dir qui és, els mata tots [riu].

Abans heu mencionat els watts. A la cançó hi ha un vers que diu: ‘Jo et donc tots es meus watts.’ Aquesta mena d’ofrena es transforma en la guitarra que tanca la cançó?
—Clar. És una guitarra molt elèctrica. És Elektra, electricitat, guitarra elèctrica… Nosaltres, sense electricitats, no podem treballar. Ningú no pot treballar, però els músics menys. La guitarra elèctrica, tu l’escoltes i, hòstia, és com si l’electricitat sonés a través de l’instrument. Perquè hi ha altres instruments elèctrics que no ho semblen, però la guitarra, sí. Fa un nyééééééé [simula raspar unes cordes].

Elektra és la protagonista, però també hi creeu un altre personatge: Hipotèrmia. I convertiu una malaltia mal parida en un personatge trist i discriminat que fa molta pena.
—Exactament. Ella és la deessa dels ultracongelats. Els grecs ho divinitzaven tot. Tot tenia un déu. Fins i tot els escorpins en tenien. Allà hi fotien [assenyala la porta del bar] una estàtua i, hòstia, compte. I vaig pensar que podia haver-hi aquesta deessa. És una santificació pagana dels morts per congelació. Fa pena, aquest personatge. Pobra nina.

D’aquesta trilogia, Elektra és el primer CD coral. Xarli Oliver i Jaume Manresa tenien veu i vot a l’estudi. Com ha estat l’entesa?
—Ha estat una evolució de les gires. Tot sonava molt bé dalt de l’escenari. Ens ho passàvem molt bé tocant i ens passàvem les proves de so improvisant. Sortien coses molt guapes. De fet, el nostre tècnic ens deia que havíem de fer un disc de proves de so.

De proves de so?
—Sí, enregistrar les proves de so i publicar-les tal qual. De vegades començàvem a tocar i ell flipava. Crec que ha estat un encert adaptar la formació del directe al CD. Jo n’estic molt convençut.

Pegasus i Atlantis són dos CD molt personals. No costa de delegar o de consensuar en la creació d’un projecte com aquest?
—Per mi era l’opció més fàcil. Jo sempre vaig a la més fàcil, no em complic perquè sí. ‘Fàcil’ és sinònim de ‘ràpid’ i, com més ràpid, millor. Així tinc temps per a unes altres coses. Uns altres discos, unes altres músiques, uns altres tot.

Llavors hi ha un quart element a ‘Líquens arborescents’: la veu de Joana Gomila?
—Et cagues. Hi ha uns quants arranjament molt aguts i volia que els cantés una dona. En Jaume havia produït Folk Souvenir de la Joana i va dir que havia de ser ella. A més, ha viscut al Brasil i té molt per mà la seva música. La cançó és cent per cent samba. Una samba un poc psicodèlica, un poc embarbollada, bruta… però gairebé és una samba.

I més cap al final hi ha una cançó que es titula ‘Me’n vaig a viure a Lleida’. Sincerament, jo no us hi veig. És l’antítesi de Mallorca.
—[Riu] Lleida és el símbol de l’oest català. Em cag en tot, pas de tot, estic petat i me’n vaig a Lleida. Me’n vaig a l’oest i deixau-me tranquil.

A la nota de premsa definiu la cançó com: ‘Empatia dels catalans de llevant amb els catalans de ponent, allunyats de la gran capital Barcelona.’
—El problema de Barcelona és que s’hi ha de venir. Si ets català i vols treballar has de venir a Barcelona. No passa res, eh.

No sóc precisament de Barcelona…
—No hi ha res de dolent en venir. Però quan hi véns, ja et diuen: ‘És que els mallorquins no sé què.’ Als grups de Lleida també els ho diuen: ‘Els lleidatans no sé què.’ I canten amb l’accent de Lleida… Hòstia, no fotis, com si fos una cosa molt excepcional. Com vols que cantin? En fi.

A la cançó hi ha un vers en què dius que entraràs amb tractor a Barcelona. Això és una imatge típica de l’1-O.
—Això és inspirat en el primer d’octubre, sí. La cançó va ser feta en aquell moment.

I com veieu la situació política?
—Encallada. Catalunya té un interlocutor que no vol parlar. És una lluita molt desigual. És un govern d’una comunitat autònoma parlant amb un estat que té de tot. Catalunya no té res. No té jutges, no té veu, no té res. Res de res. És una lluita molt desigual. Només depenem de la voluntat del poble espanyol, al cap i a la fi. Que ho arribin a entendre i que facin que Espanya hi hagi un govern que pugui tractar aquestes qüestions. Depenem només d’això, perquè nosaltres no hi podem fer res més.

Les lluites desiguals poden ser històries molt èpiques o molt tristes.
—D’èpica, res. Quan ets en una mani i comences a veure policies amb porres et cagues viu. Acolloneix. D’èpica, res. Jo ho veig una cosa lamentable.

Quan escriviu també teniu un vessant polític?
—Jo sempre escric per evadir-me. Els meus llibres i CD són un contrapunt de la realitat per no dir que són el contrari. En aquell moment, el primer d’octubre, arribes a casa i et surt aquesta cançó. Em va sortir. És veritat que no havia fet cançons polítiques, però em va sortir. Si m’ha sortit, per què l’havia de censurar?

Vàreu participar fa poc al concert per la llibertat d’expressió de Palma. Com va ser el retorn als escenaris amb Antònia Font?
—Molt bèstia. Era ple de gent. Va ser només pujar i sentir un rugit. Jo tremolava. Va ser una experiència brutal. Després de tants anys sense tocar, va venir molta gent. Sobretot joves que no ens havien escoltat mai en directe. Unes cares… però crec que vàrem flipar més nosaltres [riu].

Amb una resposta com aquesta no us entren ganes de tornar-hi?
—A aquesta escala, sí. És una rauxa d’adrenalina, però a escala creativa tinc una altra història entre mans. Podríem fer més discos d’Antònia Font, però hauríem de canviar moltes coses, no podríem enganxar-nos a on vàrem deixar el comptador. Figura que cada membre del grup ha fet les seves evolucions particulars.

El concert és arran de la condemna a la presó i el posterior exili de Valtònyc. Aquesta setmana mateixa Bèlgica s’ha negat a extradir-lo. Què en penseu?
—És evident què en pens, no? A Bèlgica no és que això que ha fet en Valtònyc tingui menys condemna. En comptes de tres anys i mig, un any de presó. O en comptes de presó, multa. A Bèlgica han dit, simplement, que no existeix. Conceptualment, aquí algú s’equivoca. T’ho pares a mirar i veus que Bèlgica és un país més avançat. Ha anat més enllà i això aquí no passa. Hòstia, fem-nos-ho mirar… Hi ha molta diferència. T’ha dit a la cara que això no existeix. Que no és res.

 

Creieu que el seu cas, així com Pablo Hasél, La Insurgencia i molts altres, acabaran generant una atmosfera d’autocensura entre els artistes?
—Pot ser, sí. Ningú no vol anar a la garjola. Ningú no es vol complicar d’aquesta manera. És evident que si tu no vols tenir problemes, sobre algunes coses ja no pots escriure.

En el vostre cas, sobre què no escriuríeu?
—És veritat que a mi tots aquests temes, els tòpics del rap: capitalisme, el rei, etc., com a creador, no m’interessen. Per tant, a mi no m’afecta, però, hòstia, la música rap s’ho fonamenta. Ara tots els grups de rap, què? Han d’estar cagats i han de pensar que acabaran a la presó? Això no té sentit.

Tornem a Elektra. Tanqueu el CD amb un ‘Bucle Infinit’. És un comiat alegre o amarg?
—És un tornar a començar.

I això és bo o dolent?
—Aquesta cançó no parla del tancament de la trilogia, tan sols. Parla d’un acabar i tornar a començar en general. En la vida, en les relacions, tot. Bo o dolent? Depèn. Quan una cosa s’acaba es pot acabar per molts motius. Quan les coses s’acaben, mmmmm… Malament. Qualsevol cosa. Per exemple, una relació. Quan s’acaba pot ser per bé, però hi ha coses que són per mal.

I què us marqueu per al futur?
—No sé, ara vull acabar la promoció i començar a tocar [riu].

I quan comenceu?
—El dia 30 a aquí als Encants. Tenc un vermut. I els dies 11, 12 i 13 d’octubre toquem a Porreres, Inca i Sant Llorenç des Cardassar.

És veritat que us diuen que toqueu poc a Mallorca?
—Sí que m’ho diuen, és veritat. No hi ha tant d’espai i tampoc no hi ha tanta tradició d’anar a concerts pagant com aquí. La gent està més acostumada a anar a concerts gratuïts a les festes dels pobles.

I per acabar, jo he vingut aquí escoltant Joan Miquel Oliver, però què escolta Joan Miquel Oliver?
—Mira, estic escoltant un CD de Frank Zappa que es diu We are only in it for the money [Només hi som pels diners, en català]. És un disc excel·lent. Te’l recoman, té unes lletres increïbles. És una espècia de conya dels anys hippies. San Francisco i tot plegat. És un disc d’aquella època, el 1968.

Alguna cosa més?
—Bé, tinc un iPod així de petit [se senyala la falange del dit gros d’una mà] i allò que hi tenc allà va sonant. Hi he escoltat Eeals i també Jay Jay Johanson, un CD que es diu Tatto. És un paio molt elegant. Canta així amb un to una mica operístic.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb