Joan-Lluís Lluís: “M’avergonyiria haver imaginat aquest acte de violència”

Aquest nou curs literari arriba amb una novetat esperada, la nova novel·la de l’escriptor Joan-Lluís Lluís, Una cançó de pluja (Club editor). Ha trigat quatre anys a escriure-la i arriba després de la gran rebuda que ha tingut Junil a les terres dels bàrbars (també a Club editor). Una cançó de pluja és una novel·la arriscada, perquè col·loca ja d’entrada el lector en un punt d’estranyesa. Primer, perquè la història se situa a l’illa de Borneo, de la qual no en sabem pràcticament res. I, segon, i sobretot, perquè la protagonista no és humana, sinó que és un orangutan femella (en paraules de l’autor, una orangutana). A l’epíleg explicatiu de Joan-Lluís Lluís, diu que aquest text li apareix com un edifici narratiu que és poc capaç d’interpretar encara. Amb tot, en aquesta entrevista desgrana cap on l’ha dut l’obra, les raons morals que s’han arrapat a ell i l’han dut a escriure-la i també un temor clar per com reaccionarà el lector enfront d’un fet violent que marca la novel·la, tot i que l’escriptor l’ha tractat amb delicadesa i pudor, també per preservar la dignitat de la víctima.

Ens trobem a la Bisbal d’Empordà (a mig camí entre Perpinyà i Barcelona) i fem l’entrevista dins el taller de ceràmica Lur, envoltats de peces de tacte càlid i de tons blavosos, que construeixen una atmòsfera serena, calmosa.

—La novel·la que heu escrit és protagonitzada per una orangutan femella de l’illa de Borneo. És xocant.
—Sóc conscient que sorprendrà, em sembla evident. Però no és una voluntat meva. Jo no escric per sorprendre. I he arribat a la conclusió que el que deien quan era adolescent els escriptors que seguia a la televisió francesa és cert: “No sóc jo que trio les històries, són les històries que em trien a mi.” Ho constato. Hi ha històries que m’agafen i que no puc deixar. N’hi ha que m’agafen i se’n van. Sóc conscient que és sorprenent de trobar-te amb una orangutana a l’illa de Borneo, perquè no és habitual, però la literatura no és aquí per a anar pels camins habituals, és aquí per a anar per camins, siguin els que siguin. I sí que ens falten algunes referències clares de Borneo, que estic segur que a la gran majoria de la gent li costa de situar-la al mapa. A mi també em costava abans de posar-me amb el llibre. I quant als orangutans, veig que molta gent confon orangutans i goril·les, cosa que sí que em sorprèn molt, perquè sí que em sembla que algú de cultura mitjana ha de diferenciar un tigre d’un lleó i un orangutan d’un goril·la. Veig que no. No passa res. Però la meva voluntat no és xocar. El que pot xocar és el que passa en aquesta novel·la. Això sí, d’això en sóc molt conscient i ha estat un problema constant durant la redacció.

—Us heu vist en la necessitat d’escriure un epíleg en forma de carta, que va dirigida a l’orangutan protagonista, de nom Ella-Calla, però que, en realitat, va dirigit al lector.
—El que va fer que necessités explicar-me no era el món de l’orangutana com a tal, sinó el que passa en la novel·la, el fet real, el true crime, com es diu ara. Necessitava explicar-ho. D’entrada, vaig demanar a l’editora que hi hagués una menció molt clara en el text de contracoberta que el que explico és un fet real. Perquè em sentiria molt malament que algú pensés que el que passa m’ho he inventat jo. Em sentiria molt malament. No m’ho he inventat.

—Voleu dir que el fet violent que hi apareix és tan cruel que no se us podria haver acudit?
—M’avergonyiria haver inventat, imaginat, això. Parlo, agafant un títol de Pedrolo, d’un acte de violència, que és innegable que ho és. 

—Vós sou vegetarià com una acció política. I diria que respecteu el món animal d’una sensibilitat i una convicció profunda.
—El fet de ser vegetarià no em dóna cap superioritat sobre ningú per a parlar dels animals, però sí que indueix una forma de respecte inevitable. No necessàriament amor. Sempre he dit que no estimo especialment els animals. Hi són i els respecto. I crec que ells tenen més menester de respecte que d’amor. Per exemple, la gent a qui agrada la tauromàquia sol dir que estima els toros, però els maten i els agrada veure com els torturen. Aquesta forma d’estimació… En canvi, el respecte és important perquè és no tocar-los, no afectar-los en la mesura del possible. Per tant, sí que des d’aquest punt de vista el món animal m’atreia, però des d’aquest respecte, des d’aquesta no intromissió, si és possible.

—En l’epíleg expliqueu que en el procés de redacció del llibre hi va haver una primera fase on era clar que volíeu parlar d’animals i de la selva, d’una manera frugal, sensitiva.
—Em va arribar per atzar, com en moltes novel·les meves: va començar amb un record d’una visita al Parc Zoològic de Barcelona quan els meus fills eren petits, en què vaig creuar la mirada amb un goril·la. D’aleshores ençà, i ja fa 25 anys d’això, que em pregunto què pensava aquest goril·la en mirar-me als ulls. Perquè ens vam mirar als ulls. Per una altra banda, un dia vaig veure, no sé com, no me’n recordo, la foto d’un orangutan que em va fer pensar immediatament en el rei Príam, el rei de Troia. És una mica estranya l’associació d’idees potser, però és absolutament real. Era un orangutan mascle vell dalt d’un arbre, majestuós, pelut, amb el seu poder, i vaig pensar en Ulisses i L’Odissea. I la meva intenció primera era fer una Odissea de primats a Borneo: Ulisses en el món orangutan. I volia fer un festival selvàtic, de llums, olors, colors. I era clarament una faula. Però per atzar un dia em vaig topar, vaig xocar, amb el fet real que dèiem abans, un text molt breu, i la meva novel·la va deixar d’existir immediatament. Al cap d’uns mesos vaig adonar-me que per una qüestió personal, de dignitat personal, m’era impossible no parlar d’aquest fet real. M’hauria sentit covard si no ho hagués fet.

—Caram.
—Tots tenim les nostres covardies, no passa res, però aquesta en particular em feia sentir incòmode. Però la qüestió va ser: com faig per guardar la faula sense que frivolitzi el fet real i com guardar el fet real sense que faci que la faula sigui només una mena de decorat sense interès. Com cosir totes dues coses. Per a mi, la gran dificultat d’aquesta novel·la haurà estat de cosir faula i fet real. Per això dic a l’epíleg que aquesta, que és la meva novel·la més curta, de molt, és la que m’haurà demanat més temps, de molt. No és una proesa, no és res, és una constatació, però sí que són quatre anys de feina real.

—Encara n’hi podem dir faula?
—Crec que sí, que manté la faula. En tot cas, la primera part i la tercera mantenen la faula clarament. A la segona part, l’orangutana es troba en un estat d’impotència que fa que hi hagi un vaivé entre la realitat més crua i la faula, que, de tant en tant, torna breument. I això genera un cert mareig. A mi em va marejar una mica com a autor.

—Per què trieu un primat? És la proximitat amb l’ésser humà el que us interessa?
—Sí, justament aquesta proximitat que és evident, que és innegable, accentua el misteri de l’animal. És molt més complicat d’entendre un orangutan que una girafa, per exemple, perquè justament ens assemblem en molts aspectes. On és la frontera entre l’animalitat i la humanitat, sabent que la humanitat és una part de l’animalitat, perquè som animals? Però, què ens separa? És molt complicat. Partim del relat bíblic que tot el món és nostre i que fem el que volem amb el món. Això ha estat un gran desastre, en la qüestió ambiental i en molts més aspectes. Però, després, el pensament racional, a partir dels segles XVI, XVII, XVIII, ho ha certificat i accentuat. Descartes deia que els animals són màquines biològiques i que, per tant, no tenen gens d’interès, són mobles, són objectes i prou. I veiem que no. Però fa poc que veiem que no, realment.

—…
—L’etologia, que és l’estudi del comportament dels animals, és una ciència que té un centenar llarg d’anys. Per tant, és molt nova. I en el cas dels primats, i singularment dels orangutans, la proximitat és encara més esfereïdora. Perquè els orangutans són l’espècie animal que necessita més anys d’aprenentatge abans de passar a l’edat adulta, després dels humans. És a dir, que hi ha els humans i després hi ha els orangutans, que necessiten entre cinc anys i vuit per a ser independents i durant aquest temps van amb la mare, que els ensenya coses. En aquest sentit, d’alguna manera, són molt més propers a nosaltres que molts altres mamífers.

—En la novel·la, l’orangutan protagonista es troba en una situació no coneguda ni apresa. Tot el que viu li és desconegut i tot comporta una primera vegada. Això, literàriament, és atractiu.
—Sí, és una mena d’aprenentatge a partir d’una violència que no havia d’existir. Però sí que això permet de demostrar facetes de la vida dels orangutans, de la relació dels orangutans amb els humans i de les variacions que hi pot haver entre humans. La majoria dels humans que apareixen en aquesta novel·la, que són sovint siluetes i prou, són extremadament desagradables, llevat d’un, que és una senyora vella, que és la contraposició. I això era molt interessant també perquè, més enllà de la literatura, em vaig adonar mentre escrivia la novel·la que necessitava aire, necessitava respirar, com a ésser humà. 

—Què voleu dir?
—L’ofec de la segona part el trobava insuportable. Llavors va aparèixer miraculosament, perquè no ho tenia previst, una senyora vella. I em vaig anar adonant, de mica en mica, que aquesta senyora vella era el segon personatge més important de la novel·la. Però no ho sabia d’entrada. És a dir, que en aquesta novel·la hi ha molta maldat i aquesta senyora vella és el contrari de la…, quin nom hem de donar al contrari de la maldat?

—De fet, ja d’entrada plantegeu un maniqueisme (bons / dolents) sobre la creació del món: la Mare-Tota va crear primer els arbres i després els orangutans. En canvi, els humans els va crear la Mare-Gelosa.
—És que, des del punt de vista dels animals, de tots els animals del món, potser llevat dels gossos, si l’ésser humà desaparegués, seria un benefici força important. Per tant, crec que és evident que si féssim una enquesta d’opinió a tots els animals, els humans quedaríem molt mal parats.

—Però a l’hora d’explicar la història d’aquesta orangutan que mira de tornar amb la seva comunitat, és inevitable d’humanitzar-la.
—Aquesta ha estat una de les grans dificultats. La humanització em va semblar inevitable perquè no podia fer un documental. Volia entrar en l’interior de l’orangutan i això només ho pot fer un novel·lista. Ara bé, la dificultat era on posar el cursor. El que no volia fer era l’orangutan de Walt Disney, el rei d’El llibre de la selva, que canta aquella cançó: I Wanna Be Like You. Perquè per a mi era molt important que es veiés l’animalitat. 

—I com ho vau fer?
—M’he documentat molt sobre els orangutans, per intentar de ser tan precís com fos possible en la manera de moure’s, d’alimentar-se, de dormir, de reproduir-se. I a l’interior del seu cap, que és allà on no podem entrar, li passen coses que assumeixo jo com a autor, que és molt probable que no passin a la realitat. Per exemple, faig que els orangutans es parlin, que tinguin converses, fins i tot converses telepàtiques, i fins i tot converses telepàtiques amb els orangutans morts i els orangutans que encara no han nascut. Posats a fer, no m’he prohibit res perquè no ho sabem. I també els he donat una mitologia. És relativament improbable que els orangutans tinguin una mitologia, però no sabem quan els humans vam començar a tenir-la, en quin moment de la nostra evolució va passar. Per tant, els éssers animals continuem evolucionant. Tots. I podria ser que un dia els orangutans arribessin a un grau d’evolució que tinguessin un cervell més desenvolupat i que fessin coses que no fan avui. Que segurament ja no serien orangutans, seria l’espècie següent.

—Una novel·la tan pessimista amb la condició humana fa pensar que potser heu deixat de creure-hi.
—No, perquè justament hi ha un personatge que la salva, la senyora vella. I necessitava molt aquest personatge. Però sí que el fet real violent descrit en aquesta novel·la és un fet… Podríem pensar que en el fons no és gaire important, perquè la víctima és un animal (és molt més greu quan és un ésser humà), però per a mi representa un punt de degradació molt extrem de la humanitat, molt extrem. Cal ser molt miserable. Si em permets aquí que faci un incís per insistir sobre un punt, que és l’el·lipsi. He intentat de ser molt el·líptic. El que passa és molt clar, però intentant de no descriure-ho, simplement que el lector ho entengui. Quan hi ha alguna cosa que he d’ensenyar, l’he ensenyada de molt lluny. Un observador exterior que ho mira i que no sap ben bé què veu.

—Sí que es veu aquest pudor.
—No hi era al començament. Al començament tot era molt cru. Era com tenir una càmera i filmar-ho tot i després explicar allò que havia filmat. Però, rellegint-me, m’ofegava força, i vaig pensar que si jo m’ofegava era probable que s’ofeguessin alguns lectors també i que, potser, no calia. A mesura que vaig posar més el·lipsis, em vaig sentir més en pau amb la manera d’explicar aquesta història.

—Més enllà de la violència, hi ha diferents temes que sobrevolen la novel·la: la solitud, la supervivència, la pertinença a una comunitat, l’herència cultural…
—Hi ha molts temes, com dius, que sobrevolen, que eren inevitables, com ara la solitud. No volia parlar-ne especialment, em sembla, però és evident que per a la història és un tema important. Crec que una cosa que em va fascinar d’entrada quan vaig començar a mirar els orangutans és l’empatia. L’empatia dels orangutans, que és molt important en aquesta novel·la. Els primatòlegs expliquen coses sobre l’empatia dels primats, en general, però específicament dels orangutans, força fascinants. Se sap per observació que, sobretot en les femelles, hi ha un grau d’ajuda molt gran. Una femella vella no s’abandona, l’ajuden a pujar a l’arbre, li fan el cau, li porten el menjar, se n’ocupen. Hi ha un primatòleg que va estudiar el concepte d’empatia en diferents primats i que va arribar a la conclusió que els éssers humans som empàtics d’una manera innata i que l’empatia seria un punt en comú entre tots els primats. Trobo que és interessant perquè fa una mica més fina, encara, la frontera entre nosaltres i els altres.

—Aquesta idea de comunitat, teníeu la intenció de mostrar-la com a mirall?
—Sí, és a dir, explicar-nos a través dels ulls d’un ésser diferent, és una cosa que s’ha fet molt a la literatura, fins i tot, a la literatura d’assaig. Montesquieu ho fa amb un persa que arriba a París i que explica com són els francesos, per exemple. Sovint s’ha fet amb una intencionalitat política o satírica, que, en el meu cas, no hi és, però sí que em semblava molt interessant que els éssers humans passessin d’observadors a observats. Aquest exercici d’imaginació, de provar d’imaginar com podem ser vistos, em sembla que és important, en part, perquè indueix un mínim d’humilitat. I Déu sap que, com a espècie, ens falta humilitat.

—El fet que l’orangutan es consideri un animal en perill d’extinció a causa de la destrucció del seu hàbitat natural, també hi apareix.
—Sí, per a mi ha estat un dels punts dolorosos de la novel·la. Em genera un dolor una mica irracional, potser, o potser al contrari, totalment racional. Borneo és una illa molt gran, és la cinquena o sisena més gran del món, i està desapareixent. I la desforestació ha estat forçada, en part i com sempre, pel benestar dels països rics, que necessiten fusta exòtica. Tot i que en principi diuen que està controlada, sabem que hi ha una enorme quantitat de fusta exòtica que prové del mercat negre.

—Abans parlàveu de com us heu documentat. A la novel·la apareixen un munt de noms d’arbres completament desconeguts a la Mediterrània.
—Sí, sí. M’he mirat molt el món animal, que és extraordinàriament divers, a Borneo, però també el món vegetal, i encara he fet només una petita pinzellada i he mirat els arbres més bonics de mirar o amb noms més expressius. Però sí, sí, és un altre món, Borneo, i en sabem poquíssimes coses. Jo no hi he estat mai, a Borneo, i no hi aniré mai. Aquesta illa necessita que no hi anem. Us agrada Borneo? Doncs no hi aneu. És així que es mantenen els llocs. Evidentment, això no vol dir prohibir a la gent de sortir, però hem de ser més continguts, crec. Hem de ser més conscients, col·lectivament i individualment, de les destrosses que fem.

—La humanitat viu un moment de decadència?
—Aristòtil ja ho deia, que res no anava com abans i que entraven en un moment desastrós. És recurrent durant la història de la humanitat pensar que entrem en decadència. Però, tot i això, a vegades hi ha realment moments de decadència que estan molt demostrats. I és veritat, crec, que arribem a un punt molt estrany entre el canvi climàtic, la contaminació, la poca paciència que demostren els humans els uns amb els altres i que es tradueixen en governs nefastos. I la intel·ligència artificial, que és una eina de destrucció massiva de la intel·ligència natural. Podria passar que el segle XXI s’acabés de manera especialment galdosa per al conjunt de la humanitat. És possible. Tampoc no ens preocupa gaire.

—Però el llibre és fruit d’aquest moment que vivim i d’aquesta mirada contemporània que en teniu?
—Probablement, però no és voluntari. No m’he posat a dir: ara faré una novel·la pamflet sobre el medi. No funciona així. I les novel·les pamflet, en general, no solen funcionar. He tingut la temptació de fer-ne i he provat d’eliminar l’aspecte de pamflet. Però vivim quan vivim i on vivim.

—La música és un element important en la novel·la i ja es troba en el títol.
—La música, tal com apareix en la novel·la, és l’única cosa, em sembla, que va quedar de la idea inicial de la meva Odissea, que era el cant de les sirenes. Per a mi aquesta música és l’equivalent del cant de les sirenes. I també m’he permès de fer que els orangutans cantin. Canten d’una manera molt específica, que he inventat, que he imaginat. És que la cançó, per a mi, ha estat molt important en el desenvolupament intel·lectual, personal i emocional.

—Llegint aquesta novel·la sembla inevitable de preguntar-se en quin moment us trobeu literàriament i si Una cançó de pluja connecta amb algun dels vostres llibres anteriors.
—Un crític un dia em va dir que a les meves novel·les els protagonistes són gent que viu al marge de la societat. No me n’havia adonat, no era voluntari, però constato que és veritat. I que novel·la rere novel·la és veritat. I en aquest cas és molt veritat, perquè és difícil de ser més al marge de la societat humana que essent un animal. Després, no ho sé, aquesta novel·la és una baula, clar. Amb tot, la primera vegada que vam parlar d’aquesta novel·la amb l’editora, li vaig dir: “Tinc la impressió que he fet molt de camí per arribar fins a aquesta novel·la”, que per a mi representa una cosa una mica diferent de les altres, però no aconsegueixo encara d’entendre ben bé com ni per què.

—Heu dit que és la novel·la que us ha costat més de temps d’escriure, tot i ser la més breu. És possible que us hagi costat també perquè Junil va ser una novel·la abassegadora, en el millor sentit de la paraula? Va ser una novel·la que us ha portat molts lectors, moltes presentacions, us ha demanat molta dedicació i us ha omplert molt.
—Sí, perquè, efectivament, he fet més de dues-centes presentacions i clubs de lectura de Junil. El procés d’allunyament l’he hagut de fer, efectivament. M’ha demanat temps, segurament, però la idea de la novel·la em va venir abans no sortís Junil. A vegades, li va fer una mica de competència, i sí que per estones tenia por de fer una novel·la massa junilesca. Per tant, una mica de responsabilitat, tot sigui per bé, de Junil probablement hi és, però no prou per explicar que hagi trigat quatre anys a fer una novel·la tan breu.

—Sembla que us preocupi la brevetat del llibre.
—Sí, perquè és un llibre que ha tingut un procés especialment dràstic d’escurçament. I al final em feia una mica de por d’escurçar tant. He fet trenta-vuit versions revisades. De Junil en vaig fer vint-i-set. Amb aquesta novel·la vaig quedar esgotat. 

—Alguna altra preocupació ha sobrevolat el procés d’escriptura de la novel·la?
—Em preocupa especialment el fet que sóc conscient que aquesta novel·la té un punt de duresa una mica inhabitual i que això pot desconcertar o allunyar alguns lectors. D’això en sóc conscient des del minut zero i ho assumeixo des del minut zero. Però també em sap greu, perquè no necessàriament la literatura ha de ser amable. La literatura s’ocupa d’unes altres coses.