Joan Llinares (Alzira, 1953) va ser el responsable de prendre el timó del Palau de la Música en el moment més convuls, el 2009, després de destapar-se l’espoliació de Fèlix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull. Llinares va ser l’encarregat de fer una auditoria per a calcular el forat milionari de l’entitat. Aquestes dades han estat indispensables en la fase d’instrucció i, després, en el judici oral, del qual ahir es va saber la sentència. Hem parlat telefònicament amb Llinares perquè ens expliqués quin balanç en fa, de la sentència. Es mostra satisfet, però ‘moderadament’. No pot evitar de recordar que en la fase d’instrucció es van aparcar massa coses. La responsabilitat de Mas i Pujol en el finançament il·legal de CDC, els nou milions que encara no se sap on són o sapiguer l’autoria del pagament de comissions per part de Ferrovial, són algunes d’elles.

N’esteu satisfet, de la sentència?
—Les condemnes reflecteixen allò que el tribunal ha vist i hi ha donat la consideració de fets provats, en bona part pel treball que vàrem fer al Palau de la Música amb les auditories. Això no significa que tinga una satisfacció completa. Sent una satisfacció moderada, perquè s’han reconegut els fets principals. Hi ha una condemna a Fèlix Millet, una altra a Jordi Montull, una altra a la Gemma Montull –que semblava que se n’havia d’escapar– i també una sobre el finançament il·legal de CDC, que ha estat acreditat. Que la sentència no arriba tan enllà com m’hauria agradat? També és cert. Però això ja no és una qüestió del tribunal. Amb el material que li arriba de la instrucció, la sentència és impecable.

Què no es va tractar en la fase d’instrucció que no ha arribat a judici final?
—Per exemple, els nou milions d’euros que no se sap on són. Si Millet no ho explica algun dia, no ho sabrem. I nou milions d’euros és una quantitat molt gran. Pràcticament una tercera part del total del frau.

I per què no es va tractar?
—En principi, perquè quan nosaltres vàrem arribar al Palau, hi havia tot de xecs cobrats en les entitats bancàries que s’havia d’identificar qui els havia retirats. Però els bancs no van facilitar aquesta informació. Nosaltres vàrem sol·licitar al jutjat que ho reclamara de forma imperativa, perquè tothom està obligat a col·laborar amb la justícia, però això no va tenir cap resultat. No els ho van demanar i no hi ha hagut cap procediment sancionador a les entitats.

Déu n’hi do…
—Per una altra banda, no és un cas propi del cas Palau, sinó que passa en termes generals en més processos relacionats amb la corrupció. Quan es toca la corrupció política, hi ha una figura que concentra totes les responsabilitats, que és el tresorer. Qualsevol persona que conega el funcionament de les organitzacions, no sols polítiques, sinó de tota mena, sap que la persona que porta les finances no és qui pren les decisions importants. És qui gestiona allò que decideixen òrgans superiors.

Osàcar seria una mena de cap de turc?
—No és un cap de turc perquè sabia què feia i ho assumia. A més, quan li van demanar de qui rebia ordres, ell va callar i no ho va voler dir. Per tant, la condemna que té se l’ha guanyada. Però sí que és cert que en l’àmbit empresarial els responsables sobre els quals s’ha centrat la instrucció és sobre un cap de relacions institucionals i de màrqueting. I tots sabem que un cap de relacions institucionals o de màrqueting no decideix si sis milions d’euros es lliuraran a un partit polític. Per tant, se n’han deslliurat els que sempre se’n deslliuren, perquè els màxims directius d’un àmbit i d’un altre, la instrucció no els va voler fer entrar. I mira que l’acusació popular, exercida per la Federació d’Associacions de Veïns, ho va demanar reiteradament. Però aquest és el corrent criminològic que se segueix i confie que un dia es canvie. Igual que passa a França, on en el finançament il·legal de la campanya electoral de Sarkozy no s’ha processat el tresorer, sinó Sarkozy mateix. Hem de normalitzar els procediments criminològics en l’àmbit de la instrucció i perseguir els responsables veritables.

Els noms per sobre d’Osàcar de què parleu són Artur Mas i Jordi Pujol?
—Si ho volem resumir, sí. En definitiva, són els responsables de la política d’un partit. Si aquest partit s’ha enriquit d’una manera il·lícita, algú hauria d’assumir aquestes responsabilitats. Mas ja va tenir la sort que no va ser citat a declarar en la fase d’instrucció, tal com s’havia demanat. El Palau ja havia renunciat a fer d’acusador, però sí que ho va intentar la Federació de Veïns de Barcelona. Però el jutge instructor no ho va acceptar.

Artur Mas va dir ahir que no s’esperava una sentència tan dura.
—No perquè ell es va concentrar molt a invalidar la documentació resultant de les meues auditories al Palau de la Música. Perquè, en definitiva, en el judici, es tractava de crear el dubte sobre si el procés d’auditoria i d’aclariment de comptes desenvolupat al Palau de la Música sota la meua direcció era creïble o no. Tan aviat com es va constituir govern el 2011, ordenaren a l’advocacia de la Generalitat que retirara l’acusació contra Convergència, Osàcar i Ferrovial. Perquè fins eixe moment, l’advocacia de la Generalitat, que ens prestava l’assistència jurídica al Palau de la Música, per la part del Consorci, havia mantingut l’acusació. Però quan van arribar al govern van retirar l’advocacia de l’acusació perquè continuara el judici sense que hi hagués una consideració que és molt important en la instrucció de qualsevol peça d’un procés, que és que la víctima acusa. De manera que el Palau, des d’aquell moment, va deixar de ser víctima per a convertir-se en encobridor.

I quins efectes ha tingut en la sentència final?
—Doncs s’han perdut diners. S’havia d’haver estat congruent i demostrar que el Palau s’havia utilitzat com a tapadora, que havia estat instrumentat, que havia generat molts perjudicis. Perquè per culpa de l’escàndol es va perdre molt mecenatge i aquests diners s’havien de reclamar. Al·legant que el Palau era víctima, no hi hauria hagut un benefici per a l’estat, que és el que en definitiva significa el decomís. I l’estat s’emportarà aquests sis milions d’euros que hauran de pagar Millet i Montull. S’havien de reclamar per al Palau. Però això no ho van voler. I vàrem insistir-hi molt.

El parlament va aprovar una moció, però ja no s’hi va ser a temps.
—Exacte. Per mitjà d’una moció, una gran majoria del parlament va exigir al govern que l’advocacia tornés a acusar. Però quan es va demanar ja havien caducat els terminis.

Enteneu que els directius de Ferrovial, Pedro Buenaventura i  Juan Elizaga, quedin alliberats sense delictes?
—Per la prescripció.

Tot i que la sentència considera que havien pactat comissions amb Osácar.
—És clar, en la consideració d’intermediaris dels directius de Ferrovial, des del punt de vista del delicte que els era imputat, com que tenien una condemna menor, el termini de prescripció es redueix. La prescripció es redueix segons el delicte.

És curiós que matem el missatger però no el corruptor.
—Sí, exacte. Qui, en definitiva suborna, s’ha quedat sense càstig. Els veritables directius que prenen la decisió no han estat mai incorporats a la instrucció. Aquells que han fet de mur de contenció s’han beneficiat de la prescripció. Els fets han estat provats, però com que tenim uns terminis tan curts per a prescriure en determinades conductes, doncs aquests senyors ja són lliures.

Dèieu en entrevistes prèvies al judici que una de les coses més importants és el rescabalament. Amb la sentència, el Palau veu compensat el dany que li ha estat causat?
—Hi ha una primera quantitat que sí que es va rescabalar quan hi era jo. Eren uns 6,6 milions d’euros. Els vàrem recuperar pràcticament quan eren a punt de ser cobrats, com és el cas dels locals de davant el Palau, que eren més de tres milions. Això per a mi ja va ser un rescabalament important. Ara, amb les condemnes i mirant les xifres, com que entre tots dos han de pagar una indemnització de 23,7 milions al Palau, sumats als 6,6 milions d’euros del decomís de CDC, això sumaria trenta milions d’euros, que és el total de les responsabilitats patrimonials.

Però si el rescabalament ha estat total, ho veurem d’aquí a un temps, oi?
—Sí. Ara cal observar com s’executa la sentència, quins diners es posen per a indemnitzar el Palau. Hi ha immobles hipotecats, tant per part de Millet com de Montull i de Gemma Montull, o CDC, que té quinze seus embargades preventivament. L’execució de la sentència és molt complicada i no deixarà de tenir molts qüestionaments.

La sentència ha arribat nou anys després. És normal que hagi tardat tant?
—Bé, els casos de corrupció tarden bastant. Aquesta és la realitat que tenim. El cas de Carlos Fabra, que va ser molt famós, trigaren deu anys a dictar sentència. En aquest cas han estat nou anys i Gürtel ja n’acumula molts. En l’àmbit de la corrupció hi ha molts interessos i la lentitud és induïda per aquests interessos.

Entre la població, ja s’havia instal·lat una sensació que els culpables no pagarien mai pels seus fets.
—Sí. Aquest és un dels factors positius de la sentència. Ara, amb l’execució de la sentència veurem com queda tot el que s’ha fet i quan siga definitiva, qui entra a la presó i qui no. De totes maneres pense que les coses van canviant, potser més lentament que no voldríem, però van canviant. Aquí al País Valencià tenim un conseller condemnat a sis anys i mig de presó que els compleix. I també van ser uns quants anys d’instrucció. Hi ha gent a la presó que compleix condemnes. Sí que és molt lent, se n’escapen molts, les responsabilitats no s’amplien a tots aquells que prenen decisions importants, però jo crec que anem avançant. Lentament, però anem avançant. I crec que a Catalunya hi ha claríssimament una consciència què això no pot ser. Que no es poden suportar aquestes conductes, ni que fos el senyor que tingués més medalles de tota la ciutat de Barcelona.

Avui ha començat el judici de la trama valenciana de Gürtel.
—Els patrons que hem vist en el cas Gürtel i en el cas Palau són idèntics. Utilitzen les factures falses per a serveis que no es presten, utilitzen empreses pantalla que no tenen cap més funció que encobrir les conductes corruptes… Hi ha moltíssimes similituds.

Camps declararà com a testimoni, i no com acusat.
—Camps se n’ha escapat.

Trames com la Gürtel són les que van fer néixer l’Agència Valenciana Antifrau?
—Sí. L’agència neix evidentment per l’escàndol permanent que implicava la corrupció, no solament al País Valencià sinó arreu. Però també naix perquè hi ha un mandat d’abast internacional. El Parlament de Catalunya ho va fer el 2008, quan aprovà la llei de creació de l’Oficina Antifrau, ho han fet les Corts el 2016 i ho ha fet el parlament de les Illes, on avui pren possessió el primer director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció. En definitiva, la corrupció s’ha mogut en un desenvolupament de tècniques sempre per davant de l’administració. Ells són al segle XXI quant a estratègies i formes d’apropiar-se recursos públics i els sistemes de control nostres encara eren a principis del segle XX. Aquesta diferència és la que ha permès que s’arribara als graus i nivells de corrupció que tenim. Es tracta d’anar posant el fre i anar reduint la corrupció als nivells més simbòlics, com els països als quals ens volem parèixer. No és que en aquests països la gent siga més corrupta, sinó que les oficines antifrau que hi ha des de fa desenes d’anys tenen controls i institucions similars. La UE mateix va crear el 1999 la seua oficina antifrau, l’OLAF.

Però no es tracta únicament de tenir oficines antifrau, sinó que l’administració assimili els mecanismes per a prevenir les actituds corruptes.
—Sí. Sempre em demanen per què hi ha hagut tanta corrupció en els sistemes que teníem i què ha fallat. Però no s’hi vol entrar. Un debat seriós i reposat sobre per què hi ha hagut tanta corrupció no l’hem tingut. Únicament el Parlament de Catalunya va crear la comissió d’investigació sobre el cas Pujol i el frau fiscal, presidida per David Fernàndez, que va obtenir unes conclusions brutals des del punt de vista dels models que les administracions públiques haurien de seguir. Una veritable catarsi, però que s’ha quedat reduïda a l’àmbit del parlament. No ha tingut més conseqüències. S’hauria de crear un mapa de riscs en l’àmbit dels procediments de les administracions públiques que manegen recursos. I, a partir d’ací, determinar els punts febles i els que necessiten reforç de control i més atenció perquè el risc de la corrupció no és res més que una persona que té poder i senzillament, per les raons que siguen, se n’aprofita. I no som lliures que això no passe en qualsevol moment. Sobretot si hi ha institucions que no ho controlen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb