El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El senyor Joan Coscubiela (1954) és el flamant candidat de Catalunya Sí que es Pot a les imminents eleccions del 27-S. Coscubiela porta el sindicalisme a les venes, perquè és fill únic de Josep Coscubiela, un dels fundadors del sindicat CCOO. I de gran Joan Coscubiela va ser secretari general del mateix sindicat. Del 1995 al 2008, l’home que manava més dins CCOO era ell.

El senyor Joan Coscubiela no el conec gaire, i per això per fer aquest article m’he hagut d’informar. Per tant, he preguntat a alguns altres sindicalistes, sindicalistes de sindicats petits. Perquè els petits són els que acostumen a conèixer els grans. I són ells que m’han explicat una història trista, una mica antiga, i molt representativa del món en què vivim. És la història de Joan Coscubiela i el pla de pensions privat de ‘la Caixa’. Una ‘derrota de les esquerres’ més. I ja en són…

És l’any 2005 i vivim en ple tripartit. L’inici, és molt trist escriure-ho, de la privatització de pensions. Perquè això, com les retallades, també comença aleshores. Aquí tenim el govern de Pasqual Maragall (PSC-ICV-ERC) anunciant que una part del sou dels funcionaris catalans anirà a un pla de pensions privat de ‘la Caixa’. El VidaCaixa. Flipa: el govern fent que més de 140.000 funcionaris tinguin un pla de pensions privat. I, a més a més, tots l’han de tenir al mateix banc! Realment, ‘chapeau’. La història l’explicava CCOO mateix. El 2010 els diners van deixar d’anar al pla de pensions, perquè van arribar les retallades. Però encara raja, el pla, ple de milions, i el 2014 els rendiments van ser de més del 7%.

Les derrotes de les esquerres. Perquè la veritat és que hom esperaria que obrir plans de pensió privats a milers de funcionaris fos una obra de la dreta catalana nua i crua, amb ‘foscos’ interessos amb ‘la Caixa’. Doncs apa, no. El president del govern era Pasqual Maragall (PSC), fent el rol de patró, i els treballadors eren representats per UGT i CCOO. Amb Joan Coscubiela al capdavant. Això va passar un llunyà 2005. Doncs els sindicats petits encara recorden amb amargor la posició de Coscubiela. Allà ho tenien i allò van viure: els sindicats grans –molt d’esquerres, és clar–, rebaixant el sou dels treballadors per enviar diners a un pla privat de pensions de ‘la Caixa’. I tranquil, que si no eres client de ‘la Caixa’, te’n feien. Ben bé, allò era el món a l’inrevés.

Deu anys després, és una espina marcada i jo em pregunto quants funcionaris votaran Catalunya Sí que es Pot veient-hi Joan Coscubiela de número 3. Perquè aquesta història potser algú la descobreix ara, però els funcionaris, no. Si en fa de temps, que la saben. Detalls inclosos: part dels diners recollits per ‘la Caixa’, naturalment, es van invertir a la borsa. Tot plegat, un gran ‘et felicito, fill’. I per això, amb raó, s’indignava la Intersindical Alternativa de Catalunya, que va elaborar aquest detallat informe (pàgina 20) sobre aquesta història trista, una mica antiga i molt representativa del món on vivim.

En el fons, una història més sobre què votem, també, aquest 27-S. Que no tot és votar sobre la independència, per sort nostra.

 

Nota de la redacció: Aquest article ha estat contestat per Joan Coscubiela. El text de Coscubiela el podeu trobar ací.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.