Joan Alcover, la font poètica de Mallorca que va nodrir la poesia catalana

L’editor i filòleg Ignasi Moreta va començar a llegir a fons la poesia de Joan Alcover l’any 2013 per preparar les classes de l’assignatura de literatura catalana per als alumnes de segon d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. A l’aula, llegia un poema de l’escriptor mallorquí, el comentava detalladament, convidava els estudiants a interpretar-ne els versos, debatien plegats les dificultats de lectura… Ho va fer durant sis cursos, mentre constatava que no hi havia cap edició crítica de la poesia alcoveriana. La solució va ser, doncs, posar-s’hi i fer-la ell mateix, i de passada, doctorar-se per segona vegada –la primera vegada havia estat amb El pensament religiós de Joan Maragall– enguany, amb una tesi dirigida per Francesco Ardolino a la Universitat de Barcelona. El resultat d’aquella immersió ha estat Poesies (Edicions 62), edició completa i crítica de l’obra catalana de Joan Alcover, que el mateix poeta va aplegar el 1921, cinc anys abans de morir.

Un funcionari poeta

Tot i ser l’autor de “La balanguera”, musicada per Amadeu Vives, un dels cants patriòtics més estimats dels Països Catalans i, del 1996 ençà, himne oficial de les Illes Balears, Joan Alcover, com constata Moreta, no té un lloc clar i diàfan al cànon de la nostra literatura. Les causes poden haver-ne estat moltes. El seu caràcter geogràficament i biogràficament perifèric respecte de la metròpoli barcelonina, el fet que la seva obra catalana ocupi només una petita part de la seva producció –malgrat ser la més interessant, qualitativament parlant–, la seva manca d’ambició literària en prosa, el fet de no haver-se de guanyar les garrofes amb la literatura –tenia un càrrec curialesc a l’Audiència de Palma– o, qui sap, fins i tot el seu pensament polític conservador i la seva breu carrera política com a diputat a les files del partit del seu amic i condeixeble Antoni Maura, en poden explicar l’estranyesa.

Fins i tot n’és complicada l’adscripció, com s’ha fet sempre i amb desgana, a l’Escola Mallorquina, i és vista com a sospitosa la seva adhesió tardana a la llengua catalana com a una única forma d’expressió, fet que li va valer, tanmateix, ser mestre en gai saber, president dels Jocs Florals i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Malgrat tot, la darrera Història de la literatura catalana no li dedica ni un apartat, relegat a la categoria de poeta de diumenge a la tarda. De poeta menor; aquella categoria, bo i com recorda Moreta, reivindicada per T. S. Elliot, que no n’era pas, de menor. “Home mesurat / funcionari poeta, eròtic casat”, escrivia d’ell Eugeni d’Ors en un sonet al seu honor. La lectura biografista, que incideix en la desgràcia causada per la mort de quatre fills de cinc, haguts de dos matrimonis, com a desllorigador poètic, tampoc ha aportat gaire al còmput.

Lectures i relectures del clàssic

Així doncs, han hagut de passar gairebé cent anys per a tenir un llibre que no solament inclou, fixa i estudia cada poema d’Alcover, sinó que hi aporta un aparat crític amb datacions, interpretacions i comentaris de cadascun dels textos. Així, per exemple, podem saber –gràcies als breus estudis que acompanyen cada text a l’apèndix– que “La balanguera”, sens dubte el poema més conegut de don Joan, va ser recitat per primera vegada per l’autor en un homenatge celebrat en honor del seu compatrici i poeta Miquel Costa i Llobera el 15 de febrer de 1903 al Gran Hotel de Palma, de Lluís Domènech i Montaner, avui seu del CaixaFòrum illenc. Tot i l’èxit i els elogis de Miquel dels Sants Oliver o Gabriel Alomar, el poeta no n’estava convençut. “La balanguera misteriosa / com una aranya d’art sutil, / buida que buida sa filosa, / de nostra vida treu el fil. / Com una parca bé cavil·la, / teixint la tela per demà”, esdevindran uns versos inoblidables, seguits de la tonada popular –“la balanguera fila, fila / la balanguera filarà”– que expressament Alcover situa com a epígraf just a sota el títol, com l’arrelament a la terra que la mateixa filadora representa, entre el passat que aplega i el futur que guaita. La glossa popular també es repetirà a “La serra”, premiada als Jocs Florals de Barcelona de l’any 1905.

Més problemàtic és, tal com ens explica Moreta, el cas de “La sirena”, un poema insòlit de clar erotisme en la producció d’aquell aparentment poeta de la crosta. El punt de partida és meridià: un home pesca prop del mar, en una platja solitària, on acaba gaudint d’un bany despullat. A l’aigua hi troba el que li sembla una dona nua i un gran peix. En realitat, és una sirena, amb qui serà impossible dur a terme una còpula satisfactòria, atesa la natura amfíbia de l’ésser mitològic, que acaba escapant de l’escomesa del pescador, després d’un primer moment de dubte. Moreta es demana si, avui dia, no seria problemàtica la descripció d’un home que s’abraona amb tot el desig sobre una suposada femella, i si no seria anacrònic parlar de consentiment. Ara, el terme “violador” en la primera versió publicada fa arrufar les celles i obre noves possibilitats de lectura.

Contra la pena de mort

Tampoc és de menor contingut de “El vianant”, l’esgarrifosa experiència d’un caminant que tornant de la muntanya es troba amb l’espectacle obscè i macabre d’una execució pública per mitjà del garrot vil. El poema –amb l’anacronisme que Moreta identifica, atès que el 1907 quan Alcover data el poema les execucions públiques s’havien abolit i això, el poeta, com a lletrat, ho sabia– esdevé un al·legat contra la pena de mort, a partir de la idea religiosa que cap home pot decidir sobre la vida d’un altre, una posició que, com remarca l’editor, l’agermana amb “La ciutat del perdó”, la reacció d’un altre poeta cristià, Joan Maragall, contra l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat com a inductor de la Setmana Tràgica dins l’acció repressora del govern d’Antoni Maura, el gran amic d’Alcover i president del govern de torn.

Alcover és autor, a l’alhora, de “La relíquia”, l’elegia del poeta davant el pas del temps, en observar l’espai de jocs infantils d’un jardí abandonat. Trenta anys han passat de llavors, i la mirada no pot ser sinó enyorada, trista, melancòlica. “Faune mutilat / brollador eixut / jardí desolat / de ma joventut…” El seu origen és la invitació rebuda per part de Santiago Rusiñol, bon coneixedor de Mallorca, a participar en l’àlbum col·lectiu Jardins d’Espanya, en què al costat de fotogravats dels seus quadres, hi ha texts pregats a amics, com ara Alomar, Costa i Llobera, Oliver i Maragall. Així, el poema alcoverià acompanya El brollador del faune del pintor, però els seus versos van més enllà d’aquesta poesia de circumstància, i de mera il·lustració. Fins i tot sobrepassen l’àlbum per esdevenir un dels poemes més perfectes de la font alcoveriana, una deu que, de Palma estant, sense atrevir-se mai a fer el pas i afirmar-se plenament com a poeta, va nodrir la literatura catalana.