No diré que no puguem caure més avall, perquè sempre poden anar molt més mal dades, ni que sembli impossible. Però déu n’hi do, aquesta setmana, i les d’abans, els desacords, les declaracions retòriques i els jocs d’ous que ens hem hagut d’empassar. Per acabar, a hores d’ara, on hem acabat: sense majoria al parlament, amb la legislatura enlaire i el cretí de l’Aznar rient per sota el nas, dient que ell ja ho deia.

Bé, que la legislatura era esqueixada, prou que ho havíem de saber. I que un govern efectiu en estat d’excepció seria això, doncs ben mirat també. I que els de l’altra banda no deixaran de mentir, de manipular, d’abusar i de fer-se les víctimes, damunt, digueu-me qui se’n pot haver sorprès. Però que els nostres, que les tres forces a qui hem tornat a donar la majoria absoluta amb els nostres vots, lluny d’aprofitar-ho, lluny de responsabilitzar-se’n amb visió històrica, lluny de tot, actuïn tant per no res, això sí que dol.

No, no és la meva intenció de retreure això als uns, allò als altres i perdonar-ho tot als de més enllà, ni d’assenyalar culpables, ni tan sols de repartir culpes situat per sobre el bé i del mal amb falsa equanimitat; i no és que me’n manquin motius ni ganes. No, jo voldria, bo i sabent que no servirà de gaire, preguntar-me on deu ser el desllorigador, que bé n’hi ha d’haver.

Mireu, ja fa massa anys que veig amb estupor que aquest camí el fem tots junts i plegats perquè no hi ha més remei, però que allò que el cos demana (als partits, vull dir, i ja reconeixeré quan calgui que hi deu haver excepcions, bé que no sé si n’hi hauria hagut cap sense la capacitat de coerció de l’Assemblea i d’Òmnium) és poder ser l’únic i el sol que es pengi les medalles. Ni que això les faci ben pírriques. Ja fa massa temps que un es fa creus de constatar que, ni tan sols quan componen coalicions electorals o acorden governs de coalició, els partits no parlen entre ells. Ni es parlen gaire ni parlen prou clar.

Ves que no sigui que no s’hi han sabut posar. Doncs si ha estat per falta de croquetes, ja els en serviré jo. Però que seguin d’una vegada a discutir obertament com no han fet mai i que no s’aixequin fins que no hagin arribat a un punt d’acord mínim. Encara que sembli que és tard per a fer-ho, res no priva les tres forces parlamentàries, i el rosari de partits i moviments que s’hi integren, i les forces civils que els acompanyen, de tornar a seure a porta tancada i amb els rellotges aturats. Sense excusar-se dient que n’hi ha que no hi poden ser perquè els han segrestat a la presó. Que seguin per compartir diagnòstic i acordar un nou full de ruta o com en vulguin dir. I que es conjurin a complir-lo sense por.

Jo en tinc el meu, de diagnòstic, i la meva idea de què caldria haver fet el darrer dia de gener i després, cada vegada que hi ha hagut actes fallits i moments llufats. Però estic disposat a desar-los ben endins de la meva intimitat si, els qui tenen el deure de dirigir el procés (perquè s’hi han ofert lliurement i hi són després d’haver-se guanyat la nostra confiança en forma de vot) fan aquest esforç i diuen clarament quins passos es proposen de seguir per avançar cap a l’objectiu comú, sia més de pressa o, ai las, fent marrada. Hi estic disposat.

Però després, si no en són capaços, si no s’ho proposen i ho fan, si rebutgen les meves croquetes i la resta de suports que estic segur que tindrien de tots nosaltres per a no passar gana ni fred mentre parlen, raonen i debaten, després, dic, que no facin el viu quan els hàgim acabat passant pel damunt i hàgim hagut de fer via pels camins més ardus i prenent-hi tots plegats encara més mal. O no és aquesta la nova cruïlla on ens situen pel seu mal fer?

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb