Jo de gran vull ser traductor del català al valencià

Tinc dues llistes virtuals en actualització constant a la meva vida. A l’una hi ha les coses a fer que em fan llevar al matí: anar a un concert dels Amics de les Arts, planificar les vacances de Setmana Santa o quedar amb aquella amiga que sempre t’anul·la la cita el dia abans. A l’altra, tràmits i feines pendents: canviar de companyia de telèfon, renovar el passaport (ara que sembla clar que allò nostre no ho tenim tan a tocar com pensàvem), netejar el lavabo o endreçar factures i més paperassa. No cal que us digui quina llista avança amb més velocitat i alegria.

Feia dies que a la segona llista hi havia anotat “renovar la targeta sanitària europea”. La meva i la d’un dels meus fills. Actualment no és que viatgem gaire, però en tot cas val més fer-ho amb les espatlles mèdiques ben cobertes. El tràmit a internet és relativament senzill. Quan ja sóc a punt d’introduir les dades bancàries per a pagar els quinze euros que em reclamen per a cada targeta, recordo que abans eren gratuïtes. Aleshores m’ho miro una mica millor i veig que en lloc de ser a la web de la Seguretat Social he entrat en una de les múltiples plataformes que via anunci se situen al capdavant a Google quan escrius “renovar TSE” i pretenen cobrar-te uns diners per no fer res. Deuen ser parents de Viagogo, que et cobra 180 euros per dues entrades de la Cubana que en valen 80.

Una vegada fet el tràmit al lloc adequat, només cal esperar a rebre les targetes a la bústia de casa. Per experiències passades sé que a vegades el procés s’encalla per motius diversos, però aquesta vegada no trigo a tenir el sobre amb els dos carnets i una carta d’aquestes que no diuen res que l’acompanya. Però com que fa mesos que no m’escriu ningú, decideixo de llegir la carta que l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de la Secretaría de Estado de la Seguridad Social y Pensiones del Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones adrecen a un tal Martín Estruch, que dec ser jo malgrat que fa segles que he catalanitzat el meu nom a tot arreu.

És una carta en diversos idiomes peninsulars, tal com correspon al govern dialogant i progressista que hem regalat als nostres veïns. En primer lloc, la informació és en espanyol, cosa comprensible perquè, sense ser llengua d’imposició, és l’idioma de tots. Una cosa que no acabo d’entendre és per què el castellà té un cos de lletra més gros i no és en cursiva, com la resta. No deuen pas insinuar que hi ha dues categories de llengües, oi, una de principal i les altres secundàries? No em quadraria amb les darreres teories de la sociolingüística moderna ni amb el tarannà dialogant i progressista suara esmentat.

Després de llegir el missatge en espanyol m’ajusto les ulleres i veig que el següent és el català, seguit de l’èuscar i el gallec. Encuriosit per veure si la cinquena i última versió lingüística serà per a l’aranès o l’asturià, descobreixo que no, que s’han equivocat i torna a ser en català. Caram. En un primer moment penso que potser és una conquesta política més, com allò de Netflix, però de seguida em surt la vena malpensadora i m’ho miro bé, no fos cas que aquest darrer paràgraf hagués estat inspirat per Vicent González Lizondo i Rita Barberà, al cel sien i romanguin.

I efectivament, són dos texts diferents, i mentre el primer es “complau” a enviar-me la TSE, el segon “té el gust” de fer-ho. El primer em pregunta si “vull” més informació i el segon si en “necessito”. Un m’informa i l’altre em comunica. Vaja, vaja, això és molt interessant. Han encarregat dues traduccions diferents i les han impreses totes dues per amortitzar-les? És el joc de les vuit diferències? Jo, malpensat encara, continuo cercant un senyal de valencianitat, una franja blava translúcida que validi la meva sospita. El meu esforç finalment obté premi: la cinquena versió lingüística de la carta m’indica on puc trobar tots els “servicis”, que per sort puc contrastar amb la segona i vol dir “serveis”. Ara pla, xe, tenim versió en català i versió en valencià, dos idiomes diferents per a dos pobles que convé que siguin ben diferents!

Vet-ho aquí, doncs: les astracanades i aberracions lingüístiques que el blaverisme defensava quan es va acabar el franquisme, ara les assumeixen els ministeris de la capital del regne i les imprimeixen negre sobre blanc, en un cos una mica inferior que el de la llengua no imposada, en cartes amb segell oficial i codis de barres, i avall, que el pressupost ens el votaran catalans i valencians i aquí pau i després glòria. Ho trobo tan fort que estic temptat d’acabar l’article estil Ciutadans, preguntant quantes places de llars d’infants i quants llits d’hospital es podrien pagar amb el que gastem traduint cartes com aquesta, i webs i boes i vídeos, però suposo que la manera catalana és prendre-s’ho amb humor i engegar-los a cagar a la via. O a fer la mà, que és si fa no fa igual.