Fa pocs dies que la diputada d’En Comú Podem Jessica González va enregistrar un vídeo a Instagram en què explicava que passava Colòmbia, el seu país d’origen. El vídeo va esdevenir viral ràpidament a les xarxes. González anava més enllà d’allò que molts mitjans recollim aquests dies sobre les protestes d’aquell país. Intentava d’explicar el rerefons de les mobilitzacions que ja han deixat una quarantena de morts. Parlem amb ella de tot plegat.

View this post on Instagram

 

A post shared by Jess González Herrera (@jessgh_)

Què passa a Colòmbia? Les protestes comencen per un projecte de reforma fiscal?
—En realitat tot comença molt abans, el novembre del 2019 ja hi va haver manifestacions contra les desigualtats socials que viu el país. Cal ser conscient que Colòmbia és un dels països del món amb més desigualtats. Hi ha molta fam. Tot plegat va impulsar aquestes onades de protestes que van ser reprimides des del primer moment, encara que no de la mateixa manera que ara. Però de cop va arribar la pandèmia i ho va aturar tot.

—Per tant, la reforma tributària només va ser la guspira…
—La reforma tributària va donar una cosa específica per lluitar, però és clar que tot plegat ve de molt més lluny. La reforma tributària es va retirar al cap de tres dies d’haver començat les protestes, però, lluny del que pensava el govern, les mobilitzacions no es van aturar. La gent jove no se’n va anar a casa. Hi havia més motius, la gent és conscient que manquen mesures i polítiques en l’àmbit social i econòmic, falta un pla de vacunació o mesures sanitàries… I, cosa més important, a Colòmbia fa molts anys que vivim en un nivell de violència sostinguda latent. I no parlo només del conflicte armat. Durant molts anys semblava que l’únic problema que hi havia era el conflicte armat, però amb els acords de pau hem vist que no era veritat. Els acords que es van signar al final del mandat de Juan Manuel Santos, han estat completament boicotejats. No s’ha posat ni voluntat política ni recursos per avançar. I això ha fet que els índexs de desigualtat hagin augmentat. L’assassinat impune dels líders socials no ha parat. Les xifres són preocupants, i el govern continua sense dir-hi res.

—Qui són aquests líders assassinats?
—Maten gent que es mobilitza per tenir aigua potable al seu poble o una escola pública de qualitat. Qualsevol persona que treballa perquè el govern es faci càrrec d’un servei tan bàsic com els que acabem de dir pot ser assassinada. Hi ha moltes persones que van ser tractades com a part de les guerrilles, quan en realitat eren líders estudiantils. Aquesta gent ha desaparegut, i després les han trobades en foses.

—Què té diferent aquesta mobilització de les que hi va haver el 2019?
—El context de pandèmia és clau, perquè ha agreujat les desigualtats que ja hi havia. També va ser important que es volgués fer una reforma tributària que afectava de ple les classes populars en coses tan bàsiques com els aliments o els serveis bàsics. Fins i tot, enmig d’una pandèmia, on es mor molta gent, volien apujar els serveis funeraris… La gent va entendre que el govern volia trepitjar el poble. Una cosa és que es facin polítiques pensades per als més rics i una altra és que quan hi ha una pandèmia s’engegui una reforma tributària com aquesta. La gent es mor de coronavirus, però no solament d’això, hi ha gent que es mor de gana, perquè l’estat els ha abandonat. Veient aquestes mesures, la gent va sentir que els governants desconeixen completament la seva realitat. I és que, mentre feien això, continuaven comprant avions de guerra o fent publicitat a favor del president. La reforma tributària és necessària. Ara, no pot ser que vagi en detriment de la gent i a favor del gran capital.

—Per entendre millor la situació actual, com s’ha viscut la pandèmia?
—Colòmbia és el tercer país, darrere de l’Argentina i el Brasil, amb més contagis de coronavirus a l’Amèrica Llatina. Un 42% de la població està per sota del llindar de pobresa. Feia molts anys que no teníem unes xifres tan elevades. Parlem de pobresa extrema i gana.

—Les manifestacions van començar essent pacífiques, però de cop tot va canviar, va començar a haver-hi manifestants morts i desapareguts…
—Sí, però la resposta a les protestes pacífiques va ser molt violenta. El nivell de repressió ha estat molt alt. D’acord que hi ha hagut actes vandàlics, però sabem també que hi ha hagut gent infiltrada. Necessitem que s’investigui tot plegat. El monopoli de la força, el tenen els policies i els militars, que depenen directament del president. Aquests dies, parlant amb activistes que hi ha a Colòmbia, em deien que eren conscients que el que ens arriba aquí són tirotejos, sang, morts i crits, però, a part d’això, ells reivindiquen que hi ha un gran nivell de coacció social, sobretot entre la gent jove. Això feia molt de temps que no es veia. És molt important. Cal aprofitar-ho per parlar de la cultura de la pau i de la protesta pacífica. També hem de tenir una conversa sobre què passa quan l’estat ens vulnera els drets. Però ningú no fa una intervenció directa. No hi ha propostes de diàleg. L’altre dia una cantant colombiana explicava que l’havien convidada a formar part de la taula del diàleg. Ella responia que, malgrat estar-hi molt implicada, no era la persona idònia. Cal que el govern escolti els manifestants. Però ara mateix els interessa netejar la seva imatge cap a l’exterior. No s’esforcen a solucionar realment el conflicte.

—Quina és la resposta del govern?
—Dilluns hi va haver un intent de diàleg que va ser inútil. Tu no pots anar a dialogar sense voler escoltar. Em preocupa l’actitud del govern colombià. Fa veure que vol negociar de cara a l’exterior, però en realitat, no posa els temes reals sobre la taula.

I quina és la solució? De què s’ha de parlar en aquesta taula del diàleg?
—L’altre dia vaig veure un grup de joves afrodescendents que feien públics uns documents molts específics. Tenen unes demandes molt clares, parlaven dels nivells d’atur, d’educació o les desigualtats. Hi ha motius socials, polítics i econòmics. Han de ser escoltats. Calen polítiques concretes per a superar aquesta situació. El govern ha de proposar un pla d’actuació concret. I sobretot s’ha de posar punt final a la violència. No pot continuar havent-hi bales i morts al carrer.

Però el govern continua culpabilitzant de la violència els manifestants. Diu que darrere de tots hi ha guerrillers de les FARC i l’ELN o bandes de traficants.
—Sí, és clar, el govern sempre s’excusa en això. Divendres a la plaça de Sant Jaume vam fer una acció col·lectiva de rebuig. I l’ex-president Álvaro Uribe va agafar un vídeo d’una persona que es va infiltrar i va piular que el 90% de la gent que ens vam concentrar a Barcelona érem guerrillers. Evidentment no era veritat. Però és el seu relat. Tots els que no estem d’acord amb ells som guerrillers i formem part del mal. Però en un país on el conflicte armat ha fet tant de mal és molt fàcil d’utilitzar aquest discurs per invalidar pensaments progressistes que van més alineats amb els drets de les classes populars. És molt clar, les persones que es manifesten no són guerrilleres. És gent jove que està completament farta de tot això que passa. Però a més, si fossin guerrillers no seria cap excusa, cal asseure’s i parlar per trobar-hi solucions. No és acceptable la massacre que es viu ara mateix a Colòmbia.

—D’aquí a un any hi haurà eleccions. Hi haurà un canvi?
—Esperem que sí. Hi ha rumors, que l’estat vol que hi hagi un estat de commoció, per tal d’endarrerir les eleccions previstes el 2022. Són conscients que la popularitat del president baixa i que podria haver-hi un tomb cap a l’esquerra. Hi ha persones que defensen que tot això que passa podria ser una estratègia per a endarrerir les eleccions i fer sortir després la seva maquinària política, perquè la gent els torni a votar. Cal ser conscient que electoralment a Colòmbia hi ha molta corrupció. Per això crec que és molt important que en aquest diàleg no parlin tan sols els manifestants i el govern. Cal que a la societat colombiana obrim un diàleg, que ens preguntem com sortim d’aquesta normalització de la violència.

Canviem de tema. Aquests últims dies hi ha hagut moviments perquè el vostre partit formi govern amb Esquerra Republicana… Com van les negociacions?
—Nosaltres sovint hem dit que hi havia una alternativa a Junts per Catalunya. Creiem que hi ha coses que podríem treballar conjuntament. Cal reforçar la part social i la transició ecològica i econòmica. Podríem arribar a un acord de propostes concretes, si hi hagués aquesta voluntat real per part d’Esquerra de sortir d’aquesta tutela i toxicitat amb Junts per Catalunya. Nosaltres hem vingut a la política a ser útils, i com ja vam dir durant tota la campanya, a Catalunya el fet important no sempre és qui guanya les eleccions, sinó qui és capaç de generar consensos. I des d’En Comú Podem tenim aquesta voluntat. Aquests dies anirem veient com avança tot, però tenim disposició i mà oberta. Esperem que sigui possible d’arribar a un acord, perquè si no ens porten a noves eleccions. I això seria realment terrible. Ara depèn d’Esquerra Republicana i les seves ganes de posar aquestes necessitats que té Catalunya al centre de la negociació. Si és així, aquí ens trobaran.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.