24.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.11.2025 - 22:30
The Washington Post · Shira Rubin
Tel-Aviv, Israel. Avraham Binnenfeld estava tan preocupat pel rumb de la política israeliana que ja havia començat els preparatius per a traslladar-se a l’estranger. L’atac del 7 d’octubre li capgirà els plans. En compte d’abandonar el país, Binnenfeld s’oferí com a reservista. Va passar nits en blanc preocupat pels seus dos germans al front.
Però ara, quan ja fa setmanes que Israel i Hamàs han arribat a un alto-el-foc per a posar fi a la guerra de Gaza, fa les maletes per traslladar-se a l’estranger.
“En qualsevol moment poden sonar les sirenes, pot haver-hi un atac terrorista, una guerra regional, un míssil iranià… És massa”, diu. Diu que l’única cosa que el podria convèncer de quedar-se és tenir un govern que capaç de dur Israel pel bon camí. Però per ell el primer ministre Benjamin Netanyahu n’és incapaç.
Desenes de milers d’israelians se n’han anat aquests darrers dos anys, sobretot l’estiu del 2023, enmig de l’onada de protestes contra les polítiques del govern Netanyahu. La fugida ja havia començat abans de l’atac del 7 d’octubre i la consegüent ofensiva israeliana a Gaza. Segons l’Oficina Central d’Estatística d’Israel, més de 80.000 israelians (dels 10 milions que hi ha en total) es traslladaren a l’estranger el 2024; enguany es preveuen unes xifres semblants.
Binnenfeld explica que l’any vinent es traslladarà amb el seu xicot a Suïssa per començar un postdoctorat en astrofísica a Lausana (Suïssa). Com tants altres israelians que s’han traslladat a l’estranger, no sap quant temps s’hi quedarà. Els sociòlegs i demògrafs israelians afirmen que la majoria d’aquests emigrants són persones amb un nivell d’estudis alt i d’ingressos elevats, i profundament crítics amb el rumb que el país ha agafat aquests darrers anys. Molts treballen per a empreses emergents o són metges; alguns altres cursen estudis superiors.
Els experts israelians adverteixen que, durant els decennis vinents, aquest flux migratori podria tenir efectes econòmics, socials i polítics molt transcendentals. “Hi ha molts altres països que tenen una fugida de cervells, però el cas d’Israel és especialment notable, atesa la demografia del país”, explica Itai Ater, professor d’economia a la Universitat de Tel-Aviv. Assenyala, per exemple, que els treballadors del sector tecnològic israelià, que representen tan sols un 11% de la població activa però paguen un terç dels imposts del país, ocupen un alt percentatge entre aquests emigrants.
Daphna Patishi-Pryluk –fundadora de Settled.in, una agència que ajuda els israelians amb el procés de traslladar-se a l’estranger– diu que aquests darrers mesos ha rebut més sol·licituds que mai. Abans de la guerra de Gaza, explica, la majoria dels israelians que es traslladaven a l’estranger era per motius laborals; en canvi, darrerament, els clients de la seva agència se’n van per fugir dels conflictes i l’agitació política constant d’Israel.
Patishi-Pryluk explica que la seva cartera de clients augmentà significativament després de la breu guerra contra l’Iran del juny passat, en què Tel-Aviv va ser bombardada per míssils iranians. Molts dels seus clients li han dit que la possibilitat de tornar al país dependrà del resultat de les eleccions de l’any vinent.
Incertesa i estigma
Es calcula que actualment a Europa hi viuen uns 200.000 israelians. Durant anys, els habitants d’Israel han obtingut segons passaports de països de la Unió Europea, com ara Alemanya i Polònia, que van oferir la ciutadania als descendents de supervivents de l’Holocaust. Així mateix, el 2015 Espanya i Portugal van obrir la ciutadania a descendents de jueus expulsats de la península ibèrica al segle XV.
Molts d’aquests emigrants s’han hagut d’encarar sovint als estigmes culturals. A Israel, els immigrants s’anomenen en hebreu olim –‘els qui ascendeixen”–; en canvi, els emigrants són yordim –”els qui descendeixen”. La marxa d’aquests israelians, de tendència predominantment progressista, podria afectar el desenllaç de les renyides eleccions del país, atès que la majoria d’expatriats no poden votar de l’estranger estant.
No es podien quedar
Dekel Shalev, veí del quibuts Beeri, prop de la frontera amb Gaza, diu que després del 7 d’octubre va veure de seguida que no es podia quedar. Durant quinze hores, s’amagà amb els seus tres fills petits mentre centenars de milicians d’Hamàs arrasaven la seva comunitat, on van matar més d’un centenar de veïns i se’n van endur trenta-dos més a Gaza com a ostatges. Després de l’atac, explica, va decidir avortar, perquè veia que no podria protegir un altre fill en cas d’un atac. Un mes més tard, Shalev, el seu marit i els seus tres fills van agafar un vol a l’estat nord-americà de Colorado, on han provat de reconstruir la vida.
“Si més no, tenim espai. Tenim tranquil·litat: puc mirar els meus fills i saber que es troben fora de perill”, diu Shalev, que ara fa de mestra en una llar d’infants de Denver. Afegeix que molts altres israelians s’hi han traslladat aquests darrers dos anys.
Els seus fills, explica, li demanen constantment quan tornaran a casa.
Però casa seva va ser destruïda; el cos del seu veí a Beeri, assassinat el 7 d’octubre, continua a Gaza. La por, diu, no l’ha abandonada mai: “Per a nosaltres, aquesta guerra no s’ha acabat. No podem tornar enlloc.”
En cerca d’una llar
Michal Bar-Or, artista i professora, es traslladà de Tel-Aviv a Hamburg ara fa cinc mesos, sobretot perquè s’oposava a la guerra de Gaza. Bar-Or i el seu fill, de tres anys, tenen passaport alemany. La seva parella té passaport polonès i treballa per a una empresa tecnològica israeliana que li permet de teletreballar.
Bar-Or diu que la guerra capgirà l’ambient polític al seu barri, abans progressista, al sud de Tel-Aviv. Al parc, els pares es preguntaven si un professor àrab de l’escola podria ser una amenaça per a la seguretat dels seus fills. Un reservista de l’exèrcit duia els fills a l’escola amb l’uniforme posat i armes penjant de l’espatlla. Bar-Or recorda sentir incomoditat quan els seus alumnes li van demanar ajuda per fer un projecte de plàstica amb fotografies fetes per familiars a Gaza, o bé amb “records” que el germà d’una alumna li havia dut del camp de batalla: rosaris, documents d’identitat i objectes personals saquejats de les llars de Gaza, explica.
Així i tot, Bar-Or reconeix que a Alemanya se sent sola, que el seu fill té dificultats a la llar d’infants alemanya i que la família encara no sap si romandre a Hamburg o traslladar-se a un altre lloc –Berlín o Portugal–, o fins i tot tornar a Israel.
“Per a mi, és clar, la cosa més important és poder criar el meu fill en un lloc on em senti com a casa –diu–. Però com més va menys em sento a casa, sigui on sigui.”
Lior Soroka ha contribuït en aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
