mediador

El president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, se sotmetrà demà a la segona volta de la investidura i aquesta vegada sembla que serà reeixida. Després de més de vuit mesos en funcions, la formació d’un govern de coalició amb Unides Podem i l’acord amb ERC –que inclou una taula de negociació entre governs– seran els desllorigadors que permetran a Sánchez d’assolir els suports necessaris després d’haver fracassat en les dues investidures anteriors.

Si bé ahir necessitava el vot favorable de la majoria absoluta del congrés espanyol, en la segona votació de demà només li caldran més vots favorables que no pas de contraris, un objectiu que assolirà de manera ajustada.

Amb 167 en favor i 164 en contra, els números demostren la fragilitat de la majoria que ha de permetre la formació de l’executiu. La diferència entre els sís i els nos serà de només tres vots, un fet sense precedents. El resultat encara pot ser més baix, atès que a la primera volta una diputada dels comuns estava malalta i que la de Coalició Canària ha trencat les directives del partit i ha votat en contra quan s’hi havia d’abstenir. En la primera volta, la diferència ha estat d’un sol vot.

Entre les investidures anteriors, la que havia estat més ajustada era la de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, amb una diferència favorable d’onze vots. Cal afegir que, entre tots els candidats a la presidència espanyola que han estat elegits, Sánchez serà el que obtindrà el suport més baix de tota la història, amb 167 vots. Una altra vegada ens hem de remuntar al 2008 per trobar el precedent amb menys suport, quan Zapatero va obtenir la confiança de 169 diputats. De fet, fins al 2016, totes les sessions d’investidura, tret de la del 2008, s’havien tirat endavant amb majoria absoluta.

Vots en favor i en contra en les investidures del cap del govern espanyol.

Durant els períodes anteriors –la restauració borbònica i la Segona República espanyola–, els caps del govern espanyol eren designats pel cap de l’estat, mentre que durant el poc més d’un any que va durar la Primera República es van utilitzar diversos mètodes, com ara l’elecció entre dos candidats, la designació directa o la sessió d’investidura; com en el cas de Nicolás Salmerón, que va obtenir 119 vots en favor i 93 en contra. Per tant, realment es pot afirmar que és la investidura amb menys suport i més ajustada de la història.

La fragmentació del congrés espanyol

Els equilibris de Sánchez per a assolir una majoria s’han fet en el parlament espanyol més fragmentat d’ençà de la transició, amb un total de divuit partits. D’aquests, vuit han votat en favor (PSOE, Unides Podem, Compromís, PNB, BNG, Més País, Nova Canàries i Terol Existeix), vuit en contra (que inclouen d’independentistes i regionalistes fins a la dreta espanyolista: JxCat, CUP, PRC, CC, PP, Vox, Fòrum Astúries Unió del Poble Navarrès) i hi ha hagut dues abstencions (d’ERC i EH Bildu) que facilitaran la formació del nou govern espanyol en la segona volta.

El pacte amb Unides Podem portarà al primer govern de coalició d’ençà de la Segona República espanyola, després del fracàs de la legislatura anterior, que va obligar a repetir les eleccions el 10-N. Tots els acords han estat clau, a causa del poc marge entre els vots afirmatius i els negatius, amb concessions territorials en el cas de Terol Existeix, el BNG, el PNB i Nova Canàries, la reforma del sistema de finançament en vuit mesos que ha pactat amb Compromís i la taula de negociació entre governs aconseguida per ERC.

Així i tot, cal esmentar que la investidura, a més de ser la que té un suport més baix de les que han tingut èxit, serà una de les que tenen més una oposició. Fins ara havia estat la investidura de José María Aznar el 1996, amb 166 vots en contra, dos més que la de demà; tanmateix, en aquest cas era intranscendent, perquè tenia assegurada la majoria absoluta, amb quinze escons de marge.

L’estat espanyol perd l’estabilitat

La fragilitat del nou govern, ultra els números de la investidura, també es mostra en la futura estabilitat, car els pactes no impliquen en absolut una garantia amb vista al pressupost ni de cap majoria per a aprovar tots els pactes a què ha arribat Sánchez.

Històricament els governs s’havien caracteritzat per l’estabilitat. De fet, fins ara hi ha hagut cinc majories absolutes: tres del PSOE (1982, 1986 i 1989, gràcies a la suspensió dels diputats d’Herri Batasuna), dues del PP (2000 i 2011) i diversos pactes de legislatura. Tanmateix, a partir de la majoria absoluta de Mariano Rajoy (2011-2015), hi ha hagut una crisi política, sense cap majoria estable, que ha derivat a un fet sense precedents fins llavors, és a dir, que una investidura fos fallida.

D’ençà del 2016 hi ha hagut quatre sessions d’investidura i tres no han reeixit. Concretament, una de Sánchez el 2016, després d’haver pactat amb Ciutadans; una de Rajoy el mateix any, que després assoliria el govern amb una abstenció dels socialistes; i finalment la que Sánchez no va superar aquest estiu per no haver arribat a un acord amb Unides Podem.

Per tant, després d’haver accedit a la presidència espanyola amb una moció de censura, aquesta investidura serà la primera en la qual en surti amb èxit. Tot i això, en cap cas no té garantida l’estabilitat i encara és una incògnita si també podrà acabar la legislatura.

Catalunya com a factor clau

Una de les peces centrals per a explicar la fragilitat actual del sistema polític espanyol, més enllà de l’esfondrament del bipartidisme, és el procés independentista. El sobiranisme català ha estat un dels grans actors de les investidures i, en gran part, el blocatge de la política espanyola d’ençà del 2016 és per un canvi d’actitud dels partits catalans, que van passar de condicionar els governs espanyols a blocar-ne la formació.

Vots en favor i en contra a les investidures i a la moció de censura reeixida, a excepció dels partits independentistes catalans.

En aquest gràfic es pot veure el pes del bloc independentista –incloent-hi CiU, tot i que no ho era–de l’any 1982 fins a la investidura fallida de Pedro Sánchez al juliol. L’independentisme va ser clau per a tombar la investidura de Mariano Rajoy el setembre del 2016 i fer-lo caure amb la moció de censura presentada per Sánchez el juny del 2018. Per la seva part, en les altres eleccions, les del 1993 i 1996, CiU va ser clau per a no blocar la investidura i fer decantar la majoria, primer en favor del PSOE i després, amb el Pacte del Majestic, en favor del PP.

L’acord d’ERC amb el PSOE trenca aquesta nova dinàmica i facilitarà la formació del nou govern, amb la incògnita de quin serà el recorregut de la taula de negociació entre governs i si pot servir per a assolir una sortida política. De moment, demà, en aquest nou escenari, sembla que la legislatura començarà a caminar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.