Introspecció brillant en la ment d’un assassí

Malcolm Macarthur és un personatge real que va ser molt popular a Irlanda. Era un hereu ric, de posat aristocràtic, elegant, culte i discret, que l’any 1982 es va arruïnar. Tenia dona i un fill petit. Per solucionar el problema a la seva manera, sense haver de treballar, activitat que desconeixia a trenta-set anys, se li va acudir d’atracar un banc, tal com en aquells dies feia sovint l’IRA, també per finançar-se. Tan sols li calia aconseguir un cotxe i una pistola. Va estudiar meticulosament com obtenir-los, però, a l’últim moment, cap de tots dos projectes no va funcionar. Macarthur va assassinar brutalment dues persones. Una infermera, a cops de martell al crani. I un pagès, d’un tret d’escopeta que li va rebentar la cara. Es deien Bridie Gargan i Dónal Dunne.

Macarthur no va poder atracar mai el banc, tot i que va tornar a provar sense èxit de robar diners a un nord-americà ric del seu cercle d’amistats. Al cap de pocs dies, la policia el va detenir al pis de Patrick Connoly, el fiscal general d’Irlanda. Eren amics i, del tot aliè als seus plans, li havia cedit l’apartament en una zona residencial perquè s’hi allotgés uns quants dies.

A Dublín l’escàndol va ser extraordinari, com pocs es recorden a la història. No solament per la brutalitat i el misteri que envoltava aquells dos crims, sinó per les característiques i personalitat de l’enigmàtic assassí i l’entorn social que freqüentava. Els diaris seriosos i, sobretot, els sensacionalistes, van anar plens de reportatges, articles i entrevistes durant molt de temps. El cas va ser a punt d’enderrocar el govern de Charles Haughey, que cauria més tard per corrupció.

L’assassí va confessar els crims i es va declarar culpable d’ençà del primer moment. El judici va ser breu. No va dir ni una sola paraula més. No es van haver de presentar proves, ni indicis, ni informes pericials. Macarthur va ser condemnat a cadena perpètua. En complí trenta anys. En tot aquest temps, cada vegada que els seus advocats sol·licitaven la llibertat provisional, la història revifava amb més polèmiques públiques a la premsa, la ràdio i la televisió. Fins i tot, alguns novel·listes es van inspirar en el seu cas per escriure. El més important va ser el gran John Banville. Al Llibre de l’evidència, el protagonista és basat, d’una manera vaga però òbvia, en Malcolm Macarthur.

Història d’una obsessió

L’escriptor Mark O’Connell (Dublín, 1979) l’autor d’Un rastre de violència, que duu de subtítol Una història de veritats, invencions i assassinats, de ben petit el van impactar molt aquests fets. Hi sentia, d’entrada, proximitat, perquè Macarthur havia estat detingut prop de casa dels seus avis. L’assassí i els seus crims s’havien superposat d’alguna manera amb la seva vida. Amb els llocs per on passava i vivia habitualment. L’obsessionaven Macarthur i el silenci que l’envoltava en la vida quotidiana i en el racó més profund del seu cervell. Aquell silenci l’atreia com un abisme, de tal manera que s’hi va acabar dirigint ell obsessivament.

Eren els temps de la pandèmia i el confinament. Macarthur, un vell elegant de prop de vuitanta anys, feia una vida discreta i retirada. De vegades era vist en actes culturals, biblioteques o galeries d’art. Si algú el reconeixia, responia amb extrema educació i elegància, tal com corresponia als de la seva classe. Però a l’instant es feia fonedís. Era un home solitari, inquietant, misteriós i esmunyedís.

O’Connell es va fer una reflexió: “Si aquest home i els crims que va cometre sembla que se situïn en un registre mític en gran part és perquè no se n’ha explicat mai de debò la història. O al contrari, s’ha explicat sense parar, amb estridència, però sempre amb el mateix to d’incredulitat emotiva, amb un silenci lúgubre i persistint al nucli.” Aquell silenci misteriós és el que el va motivar a treballar-hi intensament durant dos anys. Volia saber qui i què era aquell home.

Aquesta idea l’impulsaria a cercar-lo pel Dublín fantasmagòric de la pandèmia, com si volgués atrapar una silueta irreal, fins a trobar-lo i provar d’esbrinar què s’amagava en el més profund i fosc de la seva ment. La ciutat confinada, l’escenari de la seva cerca del personatge, era un laberint de molts carrerons sense sortida. “Costava de creure que tot allò hagués estat real alguna vegada.”

Finalment, el va trobar i es van conèixer. Macarthur, reticent a parlar amb la premsa, va acceptar de començar a parlar-hi després de llegir un dels seus assaigs, que considerà intel·ligent. Començà així una relació entre tots dos, la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, tan ben explicada en el relat que hi ha moments en què, com a lector, creus percebre una escletxa de la veritat. Mentre bona part del temps et transmet dubtes ètics i literaris que et fan pensar sobre les arrels més profundes del mal i de les relacions humanes. O es qüestiona el mateix fet d’escriure amb rigor, i la paradoxa moral, fins i tot, física, de relacionar-se amb un assassí tan brutal.

La trama teixeix un laberint infinit de veritats o ficcions que es multipliquen a mesura que avances en el relat, assimilant allò que escriu l’autor i allò que explica, o calla, o oblida, l’assassí. Per contrast, O’Connell compara els records i les explicacions de l’assassí amb allò que ja se n’ha escrit i imaginat tots aquests anys. O amb allò que han explicat uns altres, com ara la mare de Macarthur, en una extensa entrevista de ràdio, o els policies que el van investigar i detenir, amb qui manté hores i hores de conversa.

A banda de contrastar les diferents versions dels fets i anar destriant allò que han dit d’allò que, generalment, el relat de l’assassí posa en evidència, l’autor treballa amb un espectre molt ampli de capes de la realitat, que combina de manera magistral. És com un desplegable sense fi. O un joc de miralls infinit. “N’hi ha prou amb dos miralls encarats per construir un laberint”, deia J. L. Borges (Siete noches). I ací els dos miralls són tots dos protagonistes cara a cara. I tot l’univers de versions dels fets, deduccions, veritats i mentides que s’han anat acumulant durant dècades.

Un ésser complex i pertorbador

El retrat físic i psicològic que fa del personatge és precís i inquietant. Les seves maneres educades i refinades impressionen. No sembla un assassí. Llavors, tothom pot ser-ho. S’expressa amb un llenguatge molt peculiar, es refereix als assassinats com el seu “episodi criminal”, que va arribar després de trenta-set anys d’haver fet una “vida irreprotxable”. Per què va decidir de resoldre el seu problema emprant aquest “tècnica específica”? El real dels fets del passat sembla que s’amagui sota la màscara del llenguatge o de les moltes interpretacions que se n’han fet.

L’autor viu moments d’angoixa per relacionar-se de prop amb un tipus així. Són sensacions que l’assalten quan es troba amb Macarthur després d’haver deixat la seva filla al col·legi, o quan li truca per telèfon al vespre mentre els seus fills miren els dibuixos animats de la televisió. Un dels efectes més inquietants per O’Connell de passar tant de temps amb Macarthur era que s’oblidava que hagués estat capaç de fer allò que havia fet. Un element interessant que impregna tot el relat i les reflexions de l’autor sobre ell i el seu ofici.

Ho explica així: “Hi havia una mena de dissonància cognitiva a l’hora de conciliar la imatge d’aquella persona gran, ben plantada, que tenia asseguda davant o que caminava al meu costat –aquell personatge quasi majestuós, que parlava amb un aplom imperiós sobre qüestions d’interès científic o històric– amb el fet de saber que havia comès aquells crims tan terriblement brutals.” Sovint s’ha d’obligar a recordar els fets i el dolor de les víctimes i els seus familiars per ressituar-se adequadament en el marc de la seva relació amb l’assassí i en el del relat que escriu. Els familiars dels morts no van voler parlar mai amb l’autor.

O’Connell ho estudia tot amb detall. Fins i tot allò que li crida l’atenció i no sap per què. Analitza el pis on viu l’assassí, la mania que té pel “problema de la pols”, els gests i paraules més ínfims. Pregunta i escolta amb respecte, sense forçar la conversa, els records del protagonista. Que, a més, és condicionat per la justícia a no parlar d’aquells fets del seu passat, ni de la seva estada entre reixes. Té por de causar més dolor a les famílies dels “finats”, com els qualifica ell, o a les autoritats penitenciàries, i que el puguin tornar a empresonar.

Ens va descobrint pàgina a pàgina detalls que conformen un retrat inquietant i nebulós del personatge. Sovint s’ha d’aturar i recordar-se a si mateix com a escriptor que és davant un personatge real, un assassí, no un personatge de ficció propi de les novel·les. No és fàcil, atès que Macarthur sovint fa la impressió d’actuar o interpretar i, de vegades, dóna com a reals explicacions que són extretes de les novel·les de John Banville, inspirades de lluny en ell mateix.

Macarthur ha estat un gran lector d’ençà de petit. Té un nivell intel·lectual alt que li permet de fer disquisicions sobre filosofia, història, geologia o biologia evolutiva. Li agrada el cinema de Luis Buñuel i de John Cassavettes. I està acostumat, així com els seus pares, a llegir The Times of London, The Guardian o The Irish Times. O’Connell imagina el lloc de la seva infantesa, una gran casa senyorial, amb moltes hectàrees de terreny agrícola i boscs com “un fortí mig oblidat d’un imperi moribund”. En una entrevista concedida poc després d’haver estat condemnat, la seva mare deia: “Els fills no han estat mai el meu fort. Vaig seguir la tradició que m’havien inculcat, que les criatures les veus, però no les sents.”

Per contra, Macarthur desmenteix la major part dels rumors i mentides dits per la premsa i alguns testimonis de la seva infantesa sobre que havia patit violència per part dels seus pares. Ho nega rotundament. Seria l’explicació més fàcil per a justificar els seus actes de l’any 1982. Diu que va tenir una infantesa feliç –no havia tingut una mare freda ni negligent, ni un pare alcohòlic i maltractador. No es podia dir que la seva vida hagués seguit un curs psicològic inexorable, Un rastre de violència, com deia ell.

Bona part de la tensió narrativa se centra a saber si Macarthur parlarà dels assassinats i què en dirà. Ja ho veurà, el lector. I en traurà les seves pròpies conclusions. De fet, Mark O’Connell, en la seva investigació, almenys segons allò que escriu, acaba trobant més dubtes que no pas veritats. Decebut, pensa que la realitat potser és un subgènere de la ficció. Malgrat l’interessantíssim relat de la recerca, en el fons, el protagonista que esdevé personatge i, a la vegada, va ser l’autor de dos assassinats horribles, li ha negat la possibilitat d’un bon final literari per al seu relat.

La fascinació de grans escriptors

Mark O’Connell explora, dubta i es qüestiona les veritats oficials, les que té al cap l’assassí, siguin rigoroses o deformades per la càrrega psicològica dels crims i la moral social. És bona literatura sobre la veritat i la mentida, la ficció i la realitat, la memòria i el fet mateix d’escriure sobre els abismes foscs de la ment humana, i les paradoxes i paranys a què és sotmès l’escriptor de no-ficció quan pretén d’arribar a saber els enigmes més obscurs del mal i de la complexitat humana.

L’obra és plena de referències literàries i cinematogràfiques, siguin de ficció o reals. Un referent important és l’escriptor irlandès John Banville, sobre qui Mark O’Connell va fer una tesi doctoral al Trinity College. Una de les seves obres més conegudes és el Llibre de l’evidència, el protagonista de la qual és basat, tal com he dit, en Malcolm Macarthur.

Mentre llegia Un rastre de violència, em venien sovint al cap els dubtes i els dilemes que planteja Janet Malcolm a El periodista i l’assassí (Arcàdia), de qui ja vaig parlar. Al relat també es nota la presència i les ressonàncies explícites o implícites de Tom Ripley de Patricia Highsmith; de A sang freda, de Truman Capote; de Raskólnikov de Crim i càstig, de Dostoievski; del narrador de L’estrany, d’Albert Camus, o dels films American Psycho i Vuit sentències de mort (1949) de Robert Hamer, protagonitzada per Alec Guinness. És molt eloqüent i enlluernadora la cita de L’estrany que O’Connell tria per encapçalar el llibre: “I el meu advocat, arromangant-se una màniga, va dir, rotund: ‘Vet aquí la imatge d’aquest procés: tot és veritat i res no és veritat!’”

Molts escriptors que han treballat en aquesta línia, s’han sentit fascinats per Un rastre de violència, de Mark O’Connell. John Banville mateix l’ha qualificada d’obra mestra. Colm Tóibín, de relat complex, pertorbador, intrigant i convincent. Sally Rooney, de llibre superb i inoblidable. Però qui potser més s’ha acostat més als abismes psicològics d’un personatge complex, fascinant i moralment reprovable, tal com fa Mark O’Connell, és l’escriptor francès Emmanuel Carrère, autor de l’impressionant Limónov, sobre l’estrambòtic i inversemblant personatge real del mateix nom.

Les paraules de Carrère sobre Un rastre de violència són imprescindibles: “De la galeria de criminals que han fascinat escriptors, l’elegant Malcolm Macarthur n’és un dels més enigmàtics. I del panteó d’escriptors fascinats per criminals, O’Connell ha demostrat ser-ne un dels més brillants. Hi ha una frontera que divideix la humanitat en dues bandes: aquells que han matat algú i aquells que no. O’Connell transita aquesta frontera, aquesta zona grisa des de la qual ens ofereix una narració fascinant.”

PS. Aquest és l’últim article de la temporada de Joc de Miralls. Ens retrobem a l’estiu.