17.09.2025 - 21:40
La situació de Gaza és, sens dubte, extrema i gravíssima. Les xifres horroroses de víctimes civils, la destrucció d’infrastructures essencials i el patiment de la població palestina –sotmesa fins i tot a la fam com a instrument de guerra– constitueixen una tragèdia humanitària que hauria d’interpel·lar la consciència de tothom.
És més que comprensible, doncs –i tan sols es pot criticar des de la deshumanització més fanàtica–, que ciutadans de tot el món reaccionem per aquest drama i exigim respostes als nostres representants polítics. De fa anys –especialment des que la pressió internacional va esdevenir l’instrument clau per a tombar el règim de l’apartheid a Sud-àfrica– plana la consciència que la mobilització internacional pot ser un element d’una enorme importància per a resoldre un problema que no té solució fàcil internament. És lògic, doncs, i raonable, i digne d’elogi, que milers i milers de ciutadans de tot el món facen costat a la població palestina de Gaza, en un moment tan difícil per a ells.
Dit això, seria molt ingenu de no reconèixer que aquesta legítima preocupació ciutadana global es pot convertir també en una oportunitat estratègica per als actors polítics de cada país. Aleshores observem un fenomen que s’anomena “tensió organitzada”: l’ús calculat i mesurat d’un conflicte internacional com a eina per a situar-se en l’escenari polític intern. I això és també criticable.
Pedro Sánchez –un polític amoral com pocs n’hi deu haver– ofereix un exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica. Perquè és ben cridanera l’evolució del president del govern espanyol en pocs mesos, en què ha passat de tenir una posició prudent i arrenglerada amb el consens europeu –i de mantenir grans acords amb Israel, com el de Pegasus– a una altra cada vegada més extrema contra aquell país i més allunyada de la centralitat continental. (A propòsit: el govern espanyol encara fa servir Pegasus? Això no és sotmès a l’embargament?)
Vist tot això, crec que tenim el dret de preguntar-nos seriosament i legítimament si aquest salt endavant s’explica únicament per conviccions ideològiques o per la creixent pressió social. O si hi ha res més. Perquè tot plegat coincideix –coincideix molt significativament– amb un moment de particular fragilitat política per als socialistes espanyols, acorralats pels escàndols i per la incapacitat de bastir una mínima estabilitat parlamentària. En aquest context, la qüestió palestina crec que a Pedro Sánchez se li ha revelat com una oportunitat d’or per a crear tensió en l’espai polític i forçar la dreta espanyola a definir-se en un terreny incòmode.
La lògica de la tesi és transparent: mentre Sánchez es presenta com el defensor dels drets humans i la justícia internacional, situa la dreta en una posició defensiva i l’obliga a respondre a acusacions d’insensibilitat pel greu patiment palestí o de submissió directa als interessos israelians. És, sobretot, una maniobra d’intencions internes que li serveix per a recuperar iniciativa política enmig de la crisi que viu i mobilitzar sectors progressistes en un moment de debilitat extrema.
El fenomen, evidentment, no és exclusiu de Sánchez ni de l’esquerra, ni d’aquest país o aquell. La instrumentalització de conflictes internacionals és una constant en la política contemporània, i la dreta també ha sabut utilitzar determinats episodis per a fins propis. Però en tots els casos allò que resulta especialment preocupant és que aquesta instrumentalització acaba fent mal al debat públic i simplificant realitats extraordinàriament complexes que deixen de ser contemplades per allò que són i passen a ser contemplades també –i de vegades sobretot– per allò que representen.
Això que passa a Gaza no és solament una tragèdia humanitària d’una gravetat amb molt pocs antecedents en la història; és també –per més que siga poc agradable de recordar-ho– el resultat d’un conflicte històric, amb múltiples capes religioses, geopolítiques i culturals que es resisteix a les solucions simples i màgiques. No n’hi ha, de solucions d’aquestes. Això que passa al Llevant, això que passa a Palestina i Israel, no es resol amb eslògans i prou. Però si aquest és un problema gros, també és un problema que quan els polítics converteixen aquesta complexitat en munició per a batalles domèstiques contribueixen inevitablement a polaritzar les posicions i a obstaculitzar la cerca de solucions possibles. Que n’hi ha, per més que siguen difícils d’aplicar: dos estats independents, segurs en les fronteres, completament lliures de la interferència de l’altre i amb Jerusalem com a capital compartida.
Gaza –i el conjunt de Palestina– mereixen la nostra solidaritat i una atenció política global seriosa i compromesa, no pas instrumentalitzacions interessades. I els ciutadans tenim el dret de reclamar dels nostres representants respostes honestes i polítiques coherents, no maniobres tàctiques que converteixen interessadament el patiment aliè en oportunitat política pròpia.
Per tant, cal, d’una banda, que els ciutadans mantinguem una actitud crítica contra els discursos polítics sobre Gaza o Israel –qüestionant sempre quins interessos reals hi ha darrere de cada posició. I, d’una altra banda, cal exigir als polítics que assumesquen la responsabilitat de separar les legítimes conviccions sobre el conflicte de les necessitats tàctiques internes.
Tan sols així podrem contribuir –com crec que estem obligats a fer– a la cerca de solucions sòlides per a una de les tragèdies humanitàries més dures i intolerables que haurem viscut en el nostre temps.
PS1. Catalunya Nord, i la resta de l’estat francès, viu avui una jornada de vaga general contra el programa d’austeritat que el govern francès anterior va impulsar. La convocatòria té el suport dels principals sindicats i es preveu, doncs, que serà més reeixida que no la de Bloquem-ho Tot, que la setmana passada va tenir un ressò discret. Us ho expliquem en aquest article.
PS2. El periodista Joan Cabot va estrenar ahir el pòdcast Les desaparicions, una minisèrie de cinc episodis produïda per IB3 i Bastera, que aborda el tema, sempre tan difícil de tractar, del suïcidi. Martí Gelabert l’ha entrevistat: “És gairebé impossible que no tenguis un cas de suïcidi dins la família o l’entorn social”.
PS3. Demà comença a Barcelona la 43a Setmana del Llibre en Català, una de les cites del sector editorial més importants, amb una extensíssima programació farcida de presentacions de llibres, xerrades, recitals poètics, itineraris literaris, concerts, signatures de llibres, activitats familiars i centenars de parades d’editorials i llibreries dels Països Catalans, on es poden fullejar novetats editorials i aprofundir en els catàlegs ja existents. Emma Granyer ha fet aquesta guia de les activitats que no us hauríeu de deixar escapar.
PS4. El pensador neerlandès Rob Riemen denuncia que Europa ha malgastat quinze anys en què no ha reaccionat contra el creixement del feixisme i critica la decadència cultural que ens hi ha abocat. Hi ha parlat Ot Bou: “Hem malgastat quinze anys”.
