La senyora Scarlett va explicar durant deu anys seguits al seu psicoanalista com feia la conserva de pebrots vermells. A cada sessió, li detallava el procediment. Com preparava el vinagre neutre, com els pelava, com els escaldava i tallava a tires. A continuació, explicava al doctor molt detingudament com esterilitzava els pots de vidre, com els envasava perquè no quedés ni gota d’oxigen a l’interior. La Scarlett no deixava mai que el silenci aparegués en aquella sala entre ella i el seu interlocutor. No aturava mai el seu relat. I quan l’acabava el tornava a començar. Aquella història dels pebrots vermells la feia sentir d’alguna manera protegida. Com si la repetició eliminés l’amenaça de canvi.

Aquests dies, crec que tots fem una mica el mateix. Intentar ser qui som encara que sigui confinats. Els hiperactius fan més coses. Els disciplinats es disciplinen més. Els addictes troben més addiccions. Els sociables, més reunions. Els caòtics, més caos. Els dormidors dormen més plàcidament i els insomnes continuen desperts. Els introspectius celebren la soledat, que, per cert, ara no l’han de justificar. Solitaris per imperatiu legal, que bé, pensen. En temps de confinament, els pobres són més pobres i els optimistes ho semblen més, com passa amb els pessimistes.

Tres setmanes després que comencés tot això, tots hem fet el nostre pronòstic. No podem deixar de fer anàlisis, ni tan sols quan no tenim ni idea de què passarà. Els humans som així. Fem prediccions globals i locals, polítiques, místiques, històriques. Que si és una conspiració xinesa; que si les crisis dels anys vint de cada segle; que si la destrucció dels extraterrestres; que si la caiguda dels imperis narcisistes de Trump i Kim Jong-un; que si el canvi de paradigma de la lluna rosa. Necessitem anticipar-nos, ni que sigui una mica, i fabulem.

Els opinadors experts difonen missatges cotitzats a les masses. Missatges que valen per mil. I els profans també ho fan, amb missatges a les xarxes que valen ben just per un. Però també hi ha classes en el món de les hipòtesis. A mi m’agrada escoltar totes les teories. També les dels xiquets. Com la de la menuda valenciana que es va fer viral i que deia que no volia cridar gaire jugant a la consola perquè el coronavirus se li posaria a la gola. O la d’un amic que diu que la crisi de la Covid-19 mata els febles encara que no sigui a causa de la pandèmia, o els que diuen que d’aquesta etapa sortirem elevats com budes de cinquena dimensió.

Crec que el confinament ens fa a tots una mica més com som. Com si la nostra essència es potenciés per reclusió. Com si adaptéssim el nostre software de sèrie al moment i ara fóssim més nosaltres que mai, amb els defectes i virtuts de sempre, però més. I, és clar, també amb les nostres teories de sèrie. No volem, ni en plena crisi, quedar-nos en suspens. No volem deixar de ser qui érem o qui volem ser.

Aquests primers dies hem intentat per tots els mitjans no alterar la vida que ja portàvem. Hem llegit manuals de supervivència de confinament. Com mantenir els horaris, com augmentar la productivitat del teletreball, com mantenir el nostre cercle d’amistats amb Zoom o Skype. Com portar l’oci a les pantalles, fent cerveses o vermuts digitals. L’instint de conservació potser és el que ens manté vius però també és la nostra principal resistència al canvi. I així estem, fent pronòstics, perquè volem traslladar al futur el present que coneixem. Aquests dies he descobert que anticipar-se és impedir que passi alguna cosa nova.

Sortim al carrer i veiem zombies passejant gossos o metges i infermeres amb l’equipament de submarinisme del Decathlon, però no volem deixar-nos sorprendre. Ni així volem deixar-nos commoure! La majoria, potser involuntàriament, hem tret el nostre instint de conservació.

De vegades, sentim que potser això ens canviarà una mica i que mai tornarem a ser les que érem i, de sobte, un llampec ens travessa. No sabem si de por o d’esperança. No sé quina cara té el canvi quan s’aproxima, però crec hauríem de deixar-lo entrar, potser callant i deixant de ser qui som una mica.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.