Injecció d’optimisme per a qui li convingui

—Només n’he llegit tres pàgines, era avorridíssim.
—Jo en vaig llegir el resum del darrere i ja vaig dir “ui”.
—Jo no n’entenia tres de cada cinc paraules, i l’hi vaig preguntar a mon pare i a ell també li costava!
—Vaig llegir la primera història i no vaig entendre res.
—Jo ni l’he obert, és que ja ho veia que no m’agradaria.
—Té —a la bibliotecària, amb pressa, allargant tant com pot el braç que sosté el llibre—, te’l torno, te’l torno ja.

Tots els nens del club de lectura tornen aquell llibre a la pila i la bibliotecària s’enduu els exemplars per fer el retorn de tot el lot. És evident que la tria del títol no ha funcionat. Ha sigut un fracàs.

Ha sigut un fracàs? No, no ho ha sigut. Per al llibre, sí, per al club, no gens, tot el contrari. Aquells nens i nenes tenien criteri. Jo hi era, els vaig estar escoltant i observant mentre comentaven aquell llibre (no era meu, uf!) i em va quedar clar que darrere aquell rebuig no hi havia mandra o ganes d’encendre la tele o de connectar-se a la tauleta, hi havia lectures. La conductora del club, suposo que sabent que jo estava atentíssima a tot el que estava passant i també –i sobretot– perquè ells prenguessin consciència del que feien, els va fer repassar tots els títols que havien llegit durant el curs (un per mes) i van anar dient quins els havien agradat més i per què. Efectivament, hi havia criteri, i cada criatura tenia el seu. I vull aclarir que havien llegit de tot. Vist així, era un autèntic goig sentir la conversa que he reproduït al principi. Em vaig mirar tots aquells nens i nenes: eren afortunats. I tot allò a les seves famílies no els costava ni cinc.

Vaig sortir d’aquella biblioteca pensant el que penso gairebé sempre que visc tardes com aquella: que canviar el món ho tenim més a l’abast del que ens pensem. Són injeccions d’optimisme, aquests clubs. I als del gremi del llibre ens fan molta falta, als del gremi del llibre en català. No és tan difícil acostar els llibres de la biblioteca del poble (o del barri) als alumnes de les escoles del voltant. Els llibres ja hi són, la sortida es pot fer a peu, la despesa és mínima, es pot fer mensualment, per exemple, fer una de les classes de llengua a la biblioteca, i posar els llibres a l’abast dels infants, acostar-los a la lleixa, a tots aquells lloms, ensenyar-los a llegir títols, contracobertes, a triar, a descartar, a provar.

És evident –i ho he dit tantes vegades que em fa fins i tot una mica de vergonya insistir-hi perquè per mi és una obvietat com una casa de pagès– que l’ideal seria que tots els centres tinguessin una biblioteca escolar. És l’ideal, dic, com si això fos una cosa inassolible, a l’abast d’uns quants, però heu de saber que la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, a l’article 88, diu: “Tots els centres educatius han de disposar d’una biblioteca escolar”, i en canvi, al curs 2019-2020 (ho podeu llegir en aquesta enquesta; no sé si se n’ha fet cap altra després, però posaria la mà al foc que les dades devien ser si fa o no fa les mateixes), només el 56,8 % dels centres en tenien –i després faltaria veure com la tenien, perquè una biblioteca escolar sense bibliotecari és una sala plena de llibres i prou.

Però mentre no resolem això de les biblioteques escolars, o fins i tot quan ho tinguem resolt, acostar els centres a les biblioteques públiques més properes hauria de ser una realitat a l’abast de tothom. I insisteixo que la despesa és mínima i la inversió és màxima: ara mateix aquests nens no compraran llibres, els llegiran de franc, gràcies a les biblioteques (que sí que compren llibres, recordem-ho als autors que s’hagin pogut posar nerviosos amb el “no compraran llibres”), però un dia seran adults i gràcies a la seva formació acadèmica i lectora (recalquem-ho) acabaran tenint poder adquisitiu per comprar-ne i ho faran amb criteri. A mi això em sembla una inversió en cultura importantíssima. No entenc que el Departament d’Educació i el de Cultura no s’hi hagin posat seriosament, encara; seria una activitat de foment de la lectura senzilla i econòmica, perquè la infrastructura ja està feta (la biblioteca del barri, del poble, amb el seu personal) i qui se n’ha d’ocupar ja el tenim contractat (els mestres en hores lectives). Només en poden sortir coses bones, d’això, com ara nens i nenes que amb un simple cop d’ull i la lectura de la contracoberta o de les tres primeres pàgines ja són capaços de veure si un llibre és per a ells o no.

—Per què ets escriptora?
—Quan i com vas decidir fer-te escriptora?
—Quin dels teus llibres és el teu preferit?
—Alguna vegada t’han tractat diferent per ser dona?
—Pots viure d’escriure?
—T’has plantejat escriure en castellà?
—Fas esquemes per escriure les teves novel·les?
—Tu decideixes la portada?
—Coneixes els il·lustradors de tots els teus llibres?
—Com decideixes els noms dels teus personatges?

Són algunes de les preguntes que aquella colla de petits lectors entenimentats em van fer enmig de catarsis sobre llibres que els havien entusiasmat, confessions sobre quines eren les seves aficions, digressions sobre què faran quan siguin grans i entusiasmes pel que tenen pensat fer (i llegir) aquest estiu. Encara em dura l’efecte d’aquella injecció, encara em sento optimista i em penso que tenim més a l’abast del que en pensem la possibilitat de canviar (una mica) aquest món nostre, consellera de Cultura i conseller d’Educació.