12.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.08.2025 - 20:42
A començament del 2024, després de mesos a l’alça, el preu de l’oli d’oliva verge extra al país superà el llindar dels nou-cents euros per cada cent quilos, la xifra més alta d’ençà que se’n tenen registres i més del doble que no el preu registrat tot just un any abans.
L’alça de preus agafà molts consumidors per sorpresa, però no pas els productors. La collita anterior, la del 2023, havia estat més d’un 50% inferior a la de l’any abans, producte de l’episodi extraordinari de sequera que assolà uns quants epicentres principals de la producció mundial d’oliva –del Peloponès grec a la regió espanyola d’Andalusia, passant pels camps del Principat– i, de retruc, desplomà l’oferta del líquid i en disparà el preu. Enmig del frenesí, molts supermercats del país exhauriren les existències d’oli; uns altres decidiren de limitar la quantitat que cada client en podia comprar.
Després de dos anys consecutius de collites magres, els episodis de pluja intensa registrats l’any passat –i aquesta primavera– a bona part de la conca mediterrània han reimpulsat la producció d’oliva als nivells pre-sequera i han retornat el preu de l’oli d’oliva als nivells habituals. Tanmateix, l’episodi ha evidenciat la vulnerabilitat de la cadena de proveïment d’un producte considerat essencial a bona part de la Mediterrània, i certament al país, als alts i baixos del canvi climàtic, que els experts situen com el responsable principal de l’escassetat hídrica que ha assolat la regió aquests darrers anys, i que podria tornar a assolar-la més aviat que no pas tard.
El de l’oli d’oliva no és, ni de bon tros, un cas aïllat. Aquests darrers anys, dotzenes de productes han experimentat episodis sobtats d’escassetat arreu del món, cosa que n’ha fet disparar els preus una vegada i una altra. Al Japó, l’arròs s’ha encarit d’un 50% aquests darrers mesos a causa de la sequera de l’estiu passat, que en reduí dràsticament la collita; l’any anterior, el preu de l’arròs a Itàlia –el principal productor d’arròs europeu– s’havia enfilat al nivell més alt de la història després de dues temporades seguides d’escassetat hídrica. A l’Índia, el preu de les cebes s’ha multiplicat gairebé per dos després d’un 2024 de calor rècord; a l’estat nord-americà de Florida, la producció de taronges caigué a gairebé a la meitat entre el 2020 i el 2024 a causa de la incidència de les tempestes tropicals, cosa que disparà el preu del suc de taronja als Estats Units durant mesos. El preu de la xocolata als mercats mundials tocà sostre l’any passat després d’un 2023 marcat per les inclemències climàtiques a Ghana i la Costa de Vori, els dos principals productors de cacau del planeta; alguns analistes preveuen que les condicions climàtiques adverses a països com ara el Vietnam i el Brasil empenyeran a màxims històrics el preu de mercat del cafè enguany, després d’un 2024 en què ja augmentà de gairebé un 40%.
L’excepció esdevé la norma
Durant mil·lennis, els fenòmens climàtics extrems han condicionat la producció agrícola arreu del món, han desbaratat collites i han fet augmentar els preus d’aliments bàsics. Tanmateix, històricament, els episodis com ara les onades de calor i les sequeres, o bé les inundacions i les gelades, eren relativament infreqüents, i tan sols imposaven limitacions esporàdiques a la productivitat dels conreus.
En canvi, l’impacte del canvi climàtic amenaça de convertir en habitual allò que, fins fa ben poc, s’hauria considerat excepcional. Sequeres que antigament haurien estat generacionals se succeeixen com més va amb més freqüència; els rècords de temperatura es trenquen estiu rere estiu. La calor i la sequera són dues de les grans amenaces a la producció agrícola mundial: el rendiment de la majoria de cultius bàsics –com ara el blat, la soja i el cotó– es manté relativament estable entre els 20 graus i els 30; una volta se supera aquest llindar, tal com passa cada vegada més habitualment a la primavera i l’estiu, la quantitat i qualitat de la collita pot empitjorar significativament. Sobre això, els experts preveuen que la producció agrícola mundial disminueixi entre un 5% i un 15% per cada grau que augmenti la temperatura mitjana de la superfície terrestre; si la trajectòria d’emissions actual es manté, l’ONU calcula que la temperatura del planeta podria augmentar entre 2,6 graus centígrads i 3,1 l’any 2100, una xifra gairebé dues voltes superior a l’objectiu pactat l’any 2015 en el marc de l’Acord de París. Alguns estudis calculen que el rendiment agrícola arreu del món es reduí prop d’un 20% entre el 1961 i el 2021 a causa de l’escalfament planetari i l’avenç de la desertificació.
La calor extrema i la disminució de les precipitacions també pot reduir la producció agrícola per vies més indirectes. Les altes temperatures, per exemple, augmenten la freqüència i intensitat dels incendis i afavoreixen la propagació de nombroses plagues i malalties, que sovint poden tenir efectes extremadament perjudicials en el rendiment de les collites; en moltes parts del món, l’augment de les malalties també ha obligat els llauradors a augmentar la inversió en pesticides, cosa que es tradueix en un preu final més alt dels productes agrícoles. Plegats, avisa l’ONU, tots aquests factors amenacen la producció agrícola mundial en un moment en què s’espera que la demanda continuï creixent aquesta dècada vinent.
Més recerques també coincideixen a establir un vincle directe entre el canvi climàtic i les fluctuacions en el nivell de preus. Un estudi publicat el mes passat per investigadors del Centre de Supercomputació de Barcelona i el Banc Central Europeu (BCE), per exemple, traça ni més ni menys que setze casos d’inflació alimentària registrats a tot el món aquests darrers dos anys –d’hortalisses als Estats Units i la Xina a patates al Regne Unit o bé blat de moro a Sud-àfrica– que responien a fenòmens meteorològics extrems causats o exacerbats pel canvi climàtic. Sobre això, els autors remarquen que molts d’aquests fenòmens foren tan intensos que no tenien precedent en els registres històrics anteriors al 2020.
Tot plegat amenaça de tenir una influència directa en l’estabilitat dels preus a les economies avançades. Un estudi publicat l’any passat per investigadors de la Universitat de Potsdam, a Alemanya, i el BCE calculà que els efectes del canvi climàtic en els preus dels aliments podrien fer augmentar la inflació a la zona euro fins d’un 1,18% d’ací a l’any 2035; al llarg de les dècades següents, l’impacte de l’escalfament planetari sobre els preus podria ser encara més gran en cas que les emissions de diòxid de carboni continuessin augmentant. Alguns experts calculen que, a mitjà termini, fins a un 30% dels canvis en el nivell de preus de l’eurozona pot atribuir-se a la volatilitat en el preu dels aliments.
Per si no fos prou, l’impacte dels fenòmens meteorològics extrems en els preus es multiplica a mesura que n’augmenta la gravetat –un estiu càlid pràcticament no té incidència en la inflació, però un estiu extremadament calorós pot fer-la augmentar significativament–, cosa que planteja la possibilitat que la inflació climàtica s’intensifiqui aquests anys vinents, a mesura que els fenòmens extrems augmentin en intensitat i freqüència.
L’energia i el transport, víctimes col·laterals
L’alimentació no és l’únic àmbit perjudicat per l’impacte inflacionari del canvi climàtic. Les alteracions en els patrons meteorològics desencadenades per l’escalfament planetari posen en qüestió l’estabilitat dels sistemes naturals de què depenen les economies modernes –del transport a l’energia, passant per la indústria.
L’escassetat hídrica, per exemple, sovint té efectes negatius en la producció energètica, atès que fonts de generació com ara la hidroelèctrica, responsable d’un 15% de l’electricitat que es genera anualment al món, o bé la nuclear, en què l’aigua és clau a l’hora de refredar els reactors, depenen directament de la disponibilitat d’aigua: l’estiu del 2022, per exemple, les autoritats a l’estat francès –on l’energia nuclear és responsable de més d’un 60% de la producció elèctrica– es veieren obligades a aturar uns quants reactors a causa de l’escassetat hídrica i l’augment de la temperatura de l’aigua dels rius de l’estat; els experts alerten que la freqüència d’aquestes aturades forçoses podria multiplicar-se per un factor entre tres i quatre el 2050. La reducció de la producció en un moment d’alt consum com és l’estiu podria afegir pressió al preu de l’electricitat, tot i que el creixement de fonts renovables de cost baix, com ara l’energia solar, podrien ajudar a pal·liar aquest efecte inflacionari.
El transport –i, sobretot, el transport marítim i fluvial– també és a mercè de pressions inflacionistes derivades del canvi climàtic. L’escassetat hídrica, per exemple, amenaça frontalment el transport fluvial a tot el món: la sequera del 2022 al continent europeu, per exemple, restringí el trànsit de passatgers i mercaderies al riu Rin, una via de transport clau per a l’economia del continent; l’any següent, la manca de precipitació a la zona per on transcorre el canal del Panamà empenyé les autoritats del país a limitar el trànsit de vaixells al llarg de la via, per on passa un 5% del trànsit marítim mundial, i obligà els vaixells a desviar-se per rutes alternatives molt més llargues. En el cas del trànsit marítim, l’augment del nivell de la mar posa en qüestió les operacions dels ports d’arreu del món, més encara en zones propenses a les tempestes tropicals.
La manca de precipitació també pot posar en risc la producció industrial, en què molts processos depenen directament de l’ús d’aigua. L’any 2021, la sequera a Taiwan obstaculitzà la resposta del totpoderós sector de semiconductors del país –que concentra prop d’un 90% de la producció mundial de semiconductors avançats, indispensables per a la indústria moderna– als obstacles d’escassetat mundial causats per l’esclat de la covid, l’any abans.
Un paradigma nou
Tradicionalment, el caràcter especialment volàtil del preu dels aliments i l’energia ha empès molts bancs centrals a excloure tots dos components de la seva presa de decisions: n’és un exemple l’anomenada taxa d’inflació subjacent, clau a l’hora de fixar els tipus d’interès, que exclou explícitament els aliments i l’energia per a reflectir la tendència “real” dels preus a mitjà termini, lliure de les pertorbacions temporals que poden afectar el preu de tots dos components.
Tanmateix, l’augment de la intensitat i freqüència dels fenòmens meteorològics extrems posa aquest esquema en qüestió i amenaça de convertir els aliments –o, en menor grau, l’energia– en una font recurrent de pressió inflacionista i empeny els experts a cercar solucions noves a un maldecap que es fa sentir cada vegada amb més força.
La discussió no és purament teòrica. Darrerament, com més va més bancs centrals de tot el planeta han expressat preocupació pels riscs que el canvi climàtic representa per a la lluita contra la inflació arreu del món desenvolupat: el mes passat, sense anar més lluny, el Banc d’Anglaterra alertà que els riscs climàtics a l’estabilitat financera, que en èpoques anteriors podrien haver semblat “hipotètics o distants”, ara “podrien materialitzar-se, i en alguns casos ja havien començat a materialitzar-se” a curt i mitjà termini. Aquest juliol, el BCE també ha promès d’incorporar “consideracions relacionades amb el canvi climàtic” i la “degradació de la natura” a l’hora de determinar el rumb de la política monetària del banc.
En aquesta línia, alguns experts situen la inflació climàtica com un problema que no interpel·la únicament les autoritats monetàries –a què històricament s’ha delegat la feina de mantenir l’estabilitat dels preus–, sinó també les autoritats fiscals nacionals i, fins i tot, els organismes supranacionals. Al capdavall, l’augment dels tipus d’interès, amb què els bancs tradicionalment han provat de mantenir a ratlla la inflació, difícilment pot adreçar el problema d’oferta del qual es deriva la inflació climàtica: el preu dels diners, tal com han reconegut el BCE i el Banc d’Anglaterra, no pot restituir els efectes d’una mala collita, o bé reomplir d’aigua un canal tancat per la sequera. L’augment dels tipus també pot perjudicar les inversions en matèria d’energia renovable –més sensibles als costs de finançament que no pas l’energia fòssil– i acabar posant bastons a les rodes de la transició energètica.
Les propostes no escassegen. Acadèmics com ara Isabella Weber, professora d’Economia a la Universitat de Massachusetts-Amherst, han proposat la creació un sistema de reserves estratègiques de combustible i productes agrícoles que, en èpoques d’abundància, emmagatzemarien milions de tones d’excedent per alliberar-les durant episodis d’escassetat i evitar així fluctuacions dràstiques en el volum de preus. La idea, que ha obtingut cert suport a Brussel·les, no és del tot inaudita: Washington, famosament, ha recorregut ocasionalment a la seva reserva estratègica de petroli per rebaixar el preu del cru en períodes d’escassetat d’oferta; fa pocs mesos, el govern japonès subhastà centenars de milers de tones dels cereals provinents de la seva reserva estratègica per pal·liar la crisi d’oferta al país. Més experts defensen d’enfortir les lleis de competència per evitar que les grans empreses aprofitin el seu poder de mercat per augmentar els preus en èpoques d’escassetat d’oferta, com també canvis en el sistema impositiu per a finançar subsidis al consum.
De l’agricultura al transport, la inflació climàtica amenaça l’estabilitat a què les economies desenvolupades s’han acostumat aquestes darreres dècades. És un paradigma nou, més volàtil, i les autoritats monetàries i financeres hauran de treballar contra rellotge per adaptar-s’hi.
