01.03.2018 - 22:00
Quan parles davant d’un grup d’alumnes que s’han llegit el teu llibre i tenen un munt de preguntes per fer-te, hi sol haver dues tandes; la primera és la de les preguntes que entre tots han pensat a classe, amb l’ajuda del professor, que els orienta i els aconsella què poden preguntar i què no (la curiositat se’ls escapa més enllà de l’escriptura, com a tothom). I mentre avança la primera tanda es gesta, ho veus a les cares dels més atents, la segona, que és la que varia a cada centre. Mentre t’escolten, si connecten amb tu, comencen a pensar noves preguntes i de cop i volta te’ls trobes aixecant el dit amb una pressa que no havies vist fins llavors. Són les preguntes que els surten de dins, sense assessorament ni filtre del professor, un professor que segons què demanin s’apressarà a disculpar-se per ells. Professor, si em llegeixes: no ho facis més; la curiositat de vegades és com una mala herba que creix en terres hostils de ciment, no en tallis els brots verds.
Una de les preguntes que no sol fallar mai en aquesta segona tanda (de vegades surt a la primera, i llavors no té tanta llum) sol venir d’un alumne que ha estat callat fins aleshores, mirant-te fixament, escoltant-te amb tot el cos, sense cap expressió a la cara més que la de pura concentració, una concentració que en més d’una ocasió hauràs dubtat si era en el que deies o en els seus propis pensaments. De cop i volta aquell alumne aixeca el braç, sense pressa, només mig braç, el colze tocant-li el cor, i et demana alguna cosa com «què li recomanes a algú que vulgui escriure?», i diu algú encreuant els dits perquè no facis cap gest que indiqui que dedueixes que aquell algú és ell. Tu agafes l’algú i li assegures amb la mirada que és genèric, que parles per a una persona hipotètica que potser ni tan sols és a l’aula ara mateix, i mires de trobar una resposta a l’altura d’aquell esforç titànic de vèncer no saps si la por o la vergonya i alçar la mà davant teu.
El primer que responc sempre és «llegir», i repeteixo, una mica més alt «llegir, llegir molt». I l’autor de la pregunta es desinfla, deu pensar «això ja ho faig», i jo li diria «doncs vas bé», però com que parlem d’algú, no d’ell, me n’estic i tot queda en un joc de mirades còmplices i, si hi ha sort i valor, al final de la classe l’alumne se m’acostarà, i si hi ha més sort encara (per a mi, sobretot), em demanarà que li dediqui el llibre i llavors jo tindré una segona oportunitat d’adreçar-me a aquell algú en dues ratlles i deixar-li un missatge encoratjador a la portadella de la meva novel·la. En el moment d’escriure aquest missatge tinc un duel intern entre aquell meu jo que hauria pogut ser l’alumne de la pregunta-algú i el meu d’ara que intenta descobrir si un missatge com aquest m’hauria fet efecte, servei. I els ulls de l’amo del llibre no ajuden, o sí. El miro i em dic «ara tu ets l’autora i aquest és el moment» i em llanço a escriure alguna cosa que, si pot ser, el remogui, l’engresqui, l’empenyi a seguir llegint i a continuar volent escriure.
Mai no sabré si me’n surto o no, i potser és millor així, per al meu ego amb tendència a inflar-se com a escriptora que sóc. Però mentre agafo el llibre de l’alumne següent de la cua espio aquell algú que obre el llibre ja a uns quants metres de mi i llegeix la dedicatòria d’amagat dels altres; la majoria de les vegades es gira i em mira, connectem els somriures i allà s’acaba tot. Hi poso èpica, potser massa, ho sé, però és que com a escriptora m’alimento d’aquests moments.
Ara, però, des de fa uns dies, tinc una nova resposta per a aquest algú, una resposta que alguna vegada l’havia dita mig per fer broma, però que de cop i volta, arran d’una relectura, m’he adonat que no solament és veritat sinó que a més és ben útil. Imagineu que em tornen a fer aquella pregunta i ara responc: «llegeix i imita»: veureu la cara de desconcert no solament d’aquell algú sinó també de tots els seus companys de classe. Imita? Eh?
Sí. «Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa. Pots repetir tranquil·la el mateix vestit, la roba dibuixarà sobre el teu cos uns plecs inimitables, i el perfum, el mateix perfum sobre la teva pell bruna farà una altra olor.» Virginia Woolf diu això a Maria Aurèlia Capmany a la carta pròleg que encapçala la seva novel·la Quim/Quima, escrita el 1966 i recuperada enguany per l’editorial Males Herbes amb molt d’encert ⎯acaba d’arribar aquesta setmana a les llibreries.
Capmany va escriure aquesta imitació de l’Orlando de Woolf pensant en el públic jove («m’he inventat un personatge que és un calc del teu Orlando») i en tres-centes pàgines ens explica mil anys de la història de Catalunya per mitjà d’un personatge, en Quim o la Quima, o en Xim o la Xima, que no es mor mai i que va canviant de gènere a conveniència de l’autora i dels temps. Són «les aventures d’un xicot ⎯xicota⎯ que trobava el món bell i mal fet i que per tant es creia amb el deure de seguir vivint per tal d’endreçar-lo una mica». El primer cop que Quim és Quima, adreçant-se a un lector jove (hi vull insistir), ens diu: «La primera cosa per la qual va notar Quim que ja no era un home sinó una dona, és a dir, que ja era Quima, és que va perdre del tot aquella impressió de ser important».
El primer cop que vaig llegir la novel·la de Capmany tenia setze anys. Als anys noranta del segle passat Quim/Quima encara podia ser que et toqués com a lectura obligatòria de català a l’institut. Aquest va ser el meu cas. En una edició de Planeta que gràficament em recordava els premis ídem que tenien els pares a les lleixes del menjador i que no em feia presagiar res de bo, vaig llegir aquell llibre amb devoció ja gairebé des de l’inici. He buscat aquell exemplar però les mudances són forats negres per als llibres vells i qui sap on para. El vaig llegir amb devoció i per això quan va venir el malson d’haver de fer un treball de recerca, amb dues companyes amb qui compartia les ganes d’escriure vam decidir fer el que la Capmany havia fet amb la Woolf: imitar. Ens semblava que havíem descobert la manera de fer una feina de l’institut sense gaire esforç. La professora de català va aplaudir la nostra idea amb entusiasme i jo diria que amb un somriure irònic que en aquell moment no vam saber desxifrar. Gol! Escriurem una novel·la al nostre aire mentre tots els companys es maten a buscar informació durant setmanes!
No cal que us digui que va ser una feinada de por. La segona reunió amb la professora va fer que sortíssim del despatx amb un «on ens hem ficat?» com una casa de pagès damunt dels caps. Si la novel·la havia de passar en quatre èpoques diferents ens havíem de documentar sobre aquelles quatre èpoques (edat mitjana, renaixement, segle XIX i segle XX). Si a més volíem que la protagonista fos sempre una dona, la informació que necessitàvem era encara més concreta i per a nosaltres més difícil d’aconseguir. De cop i volta una noia de Santa Elena d’Agell, una de Sant Vicenç de Montalt i una de Premià de Mar situaven el carrer de Fontanella al mapa de Barcelona (recordem, primers anys noranta, tota la informació en paper) i agafaven el tren per anar a la biblioteca de l’Institut Català de la Dona. Recordo que ens va rebre, amb entusiasme, la Joaquima Alemany («Es diu Quima!») i que vam poder consultar un munt de llibres sobre dones i història que fins feia pocs dies ni imaginàvem que existissin.
Se’ns va obrir un món a les tres només perquè volíem imitar la Capmany. La novel·la va quedar com va poder. La recordo escrita a màquina, en fulls reciclats, i les nostres sis mans emocionades rellegint-la, mesurant-ne el gruix i sabent les hores que hi havíem dedicat. No la conservo, tampoc, ni sé si les meves dues companyes la tenen. Ens vam perdre la pista. Però estic convençudíssima que elles recorden tan bé com jo aquella experiència, aquella nostra primera novel·la a sis mans i tot el que vam descobrir. Jo no ho oblidaré mai, i per això a partir d’ara respondré «llegeix molt i imita» a aquell algú que vol escriure, i per això celebro que editorials com Males Herbes s’engresquin a recuperar clàssics nostres com la Capmany ⎯hi ha una allau de recuperacions ara (Manuel de Pedrolo, Víctor Català, Cèsar August Jordana, Maria Àngels Anglada…) i és un símptoma que m’agradaria analitzar en un altre moment⎯, perquè els puguem rellegir, imitar i no aconseguir-ho mai, perquè la imitació en l’art, convé recordar-ho (i no és meu), és el motor de l’originalitat.
