Quan don Egidio va arribar a l’illa,la casa parroquial estava en ruïnes i, com que hi havia de viure amb la seva mare, encarregada de fer-li de majordona, es va construir, “amb la nostra aportació, tant en diners com en treball”, m’aclarirà la Secundina, una magnífica casa de pedra, amb un colomar rodó, també de pedra, al pati, rematat amb una teulada de teules vermelles. Actiu i intervencionista per caràcter, don Egidio aviat es va fer l’amo del poble, cosa fàcil, perquè només li calia guanyar-se l’amistat dels cacics de les fàbriques de conserves i dels pocs amos de les grans embarcacions de pesca. Sovint, cap al tard, se’l trobava jugant a les cartes en una de les taules del Maracaibo, l’únic hotel-fonda de què podia presumir l’illa. L’amo d’aquest hotel, un altre dels assidus a les timbes, era un indià de Veneçuela que, a la tornada, va aixecar l’hotel i li va posar el nom del lloc que l’havia fet ric. Allí, al Maracaibo, l’amo, don Egidio i els cacics mataven les hores jugant, bevent i despatxant afers locals en una barreja de ple municipal i safareig –límits de propietat, permisos d’obres, adulteris, llicències, contraban…

Al cap de poc, don Egidio es va embolicar amb la Tomassa, dona de Manolo Dieste, un home d’un atractiu irresistible, la felicitat en persona. Sempre estava rient, el Manolo, i cantant amb el seu grup d’amics (Chola i Constante: eren el trio de l’alegria) cançons tradicionals i aires populars. Dels seus anys a Venesuuela, como ell ho pronunciava, tenia excel·lents records i un anhel constant de tornar a aquella “terra ubèrrima”, plena de mulates “alegres i generoses”. La Tomassa era una de les dones més boniques de l’illa. Feien de molt bon veure; vivien a casa dels pares de l’esposa i, aviat van tenir un nen i una nena. Ell sortia a pescar tots els matins amb la seva dorna: era un gran pescador, el Manolo, amb prestigi entre els companys, perquè coneixia com ningú els millors caladors. I ella, la Tomassa, inquieta i insatisfeta per naturalesa, portava una adrogueria a la plaça. L’ambició la va perdre, perquè es va embolicar amb don Egidio: de no trepitjar l’església, la Tomassa va passar a anar-hi cada dia a la missa de vuit i ajudar com a cambrera a mantenir immaculats els refinats draps litúrgics d’altars i capelles…Com que l’illa era massa petita per a guardar les aparences, els amants van buscar oportunitats per estar junts amb la martingala d’organitzar sortides turístiques –viatge a la costa artúrica amb pernoctació; ídem de ídem a la capital del Regne… En agafar confiança, els viatges van tenir destinacions més llunyanes: a les illes de les Palmeres, per exemple, on s’hi estaven quatre o cinc nits, i així successivament. La relació es va acabar tot d’una quan la Tomassa, “que no s’estava d’acumular <>”, segons la Secundina, va ser descoberta quan induïa una menor a ficar-hi mà a la caixa de l’adrogueria. La dona es va haver de retirar gairebé del tot de la vida pública i don Egidio se’n va allunyar com de la pesta. És probable que els seus embolics amb dones duressin molts anys –no hi falten veus que ho asseguren–, però també sembla que la gran passió d’aquest home són els diners. Cobrant per tot, demanant per a tot, rebent de tothom ha acumulat un capital que, segons les males llengües –però també referendat pel registre de la propietat–, li ha permès de fer-se amb algunes finques i cases i canviar de cotxe cada any: amb l’excusa d’haver de desplaçar-se al bisbat per resoldre afers de feligresos, sempre està a l’última en qüestió de motors.

Don Egidio té vuitanta anys i, paradoxalment, el desordre que ha desfet els poders tradicionals, resulta que a ell l’ha revifat , perquè li han posat un col·laborador des del bisbat, un xicot nascut a l’illa i catequitzat pel mateix don Egidio des que era adolescent. Però s’han acabat els viatges amb les feligreses, les partides de cartes, els amos de les fàbriques s’han mort, i les fàbriques han tancat.

Dilluns 23. Mentre llegia sota el llimoner, he sentit un cop sec procedent de la tàpia que separa el meu jardí i l’hort del fuster. M’hi he acostat i he comprovat que un ratolí acabava de caure en la trampa de la Secundina. No puc saber si és en Mickey, el ratolí cinèfil, però, sentimentalment, com si ho fos. L’he desenganxat del vesc que el lligava, li he separat les potes i el morro, i l’he dipositat amb cura damunt la gespa, on s’hi ha tornat a quedar enganxat. Amb una fulla seca de l’alvocat mascle on nien les garses, l’he empès suaument per ajudar-lo a redreçar-se sobre les potes, l’he tret de la gespa per evitar que el devorin les formigues emboscades, i l’he posat damunt una lleixa de marbre adossada a l’obra vista de la tàpia, però s’ha quedat enganxat a una teranyina amb el llom minúscul brillant de vesc; en adonar-me que tot el seu esforç per deslligar-se seria inútil, l’he empès endavant amb la mateixa fulla d’alvocat; l’animaló ha agafat embranzida i ha corregut per la lleixa de marbre tan de pressa que ha caigut a terra amb la mala fortuna que ha tornat a quedar-se encolat al cartó-ratera. L’he tornat a alliberar i l’he desat a la gespa, sota el caire de l’enllosat, com a un malalt irrecuperable al qual no tens esma per veure’l agonitzar. Al cap de dues hores, no hi era. Era un ratolí gris acer, com de cotó, amb ulls menuts de forat d’agulla i una cua més llarga que el cos. L’he batejat Topo Giggio.

Dimarts 24. El Topo Giggio no deu ser gaire cinèfil, o potser el meu bateig improvisat va ser in articulo mortis. Lectura de “Sobre els pronòstics”, en la traducció de Vicent Alonso. Montaigne, amb les seves cites, em produeix una barreja de calma i desassossec, com en aquella d’Horaci que recomana a l’esperit que s’acontenti amb l’ara i no es preocupi de l’endemà… Qui s’hi pot sentir bé, amb el present, quan contempla el passat i entreveu el futur que ens espera!

Dijous 26. Sense notícies del meu fill –diuen que hi ha vaga de controladors aeris i les comunicacions per terra són en mans dels esbirros de la República Corsària Independent: “Je me sents de la race de ces veilleurs chez qui l’attente interminablement déçue alimente à ses sources puissantes la certitude de l’événement”. Els nous amos volen reprendre la vida quotidiana i fan anunciar pel cotxe municipal: “Aquesta nit, a l’aire lliure, a la plaça del Poble, projecció de Qué fue de los Morgan”.

El vent de sud-est ens portarà pluja i fred.

Divendres 27. Em visita Àgata, la cambrera del bar on solia fer una copa a les set en punt de la tarda, mentre el campanar de l’església feia sonar la versió en pianola de Negra sombra que me asombras, i a mi em venien al cap aquests versos

I have been here before
But when or how I cannot tell:
I know the grass beyond the door,
The sweet keen smell,
The sighing sound,
The lights around the shore.

Àgata ha arribat en bicicleta amb els cabells esbullats de pedalar contra el vent. És una morenassa esvelta, amb uns mugrons desperts sota la samarreta negra de tirants. Sembla una dona que ho té tot per endavant, tots els somnis per realitzar –“Què cony busques aquí, joventut…”, m’he demanat, mentre demorava els ulls en la seva altivesa, i una altra veu em replicava: “¿I tu? ¿Què hi fots, tu, aquí, vellot?” Però no: com l’estrany que sóc, la noia em demana que faci d’“home bo” per convèncer el seu xicot –en Mingus Craxus, com recordareu, cap dels rebels contra la República Corsària Independent– que abandoni la lluita i faci les paus amb els nous manaires. Li ensenyo la cama enguixada, moc el cap en senyal d’impotència, i ella se’n va amb estudiada cadència de malucs i natges, sota els shorts cenyits, com una sirena atlàntica prematurament enviudada, mentre jo taral·lejo, en ple estupor

Soave sia il vento,
tranquilla sia l´onda,
ed ogni elemento
benigno risponda
ai nostri desir.

Dissabte 28. Mentre llegia sota l’emparrat, un pardal ha caigut del cel com un pes mort. M’han vingut al cap els versos de Rosalía

Paxariños, verde prado,
branca lúa e sol ardente,
todo consolo é impotente
en mal tan desconsolado.

Els no menys escaients versos de Catul sobre la mort del passerell de la donzella estimada no hi lliguen, aquí, en absència d’amiga.

Dilluns 30. “Ara, fill, estem tu i jo sols. El teu pare es va quedar en el mar, se’l van empassar les ones… No sé si va poder lluitar per viure, per tornar a casa… Jo li havia escrit una carta quinze dies abans que el seu vaixell s’enfonsés. I li deia que tu ja te’m movies al ventre, que series de fort com ell. Perquè el teu pare volia un fill. I jo sentia que el que portava en el meu ventre era un fill. Però no et va poder conèixer. I com t’hauria estimat! Com m’estimava a mi, en el nostre únic hivern de casats, quan plovia una setmana sencera, i ell es recloïa en el meu cos i em deia que la meva escalfor li donava seguretat… De ben poc que li he servit, jo. I ell em va deixar en morir el regal més preuat, tu, fill meu. I la força que em va sortir Déu sap d’on per fer via i per què tu també fossis fort. Però un dia anirem junts a l’Anglaterra, a visitar la seva tomba, a conèixer el cementiri on descansa… Al sud de l’Anglaterra, per poder-li dir: “Mira, el teu fill, el nostre fill…”, m’explica Mingus Craxus, sota l’emparrat del jardí. “¿Hi aniràs a Anglaterra?”, li demano. “Tot arribarà, tot arribarà…”, respon sense immutar-se, el fill de la Teresa, enterrada fa un any sota la gran palmera del cementiri.

Dimarts 31. Finalment, Charly Mariñas i Mingus Craxus s’han assegut a dialogar. Mariñas es quedarà amb la part occidental de l’illa i Mingus amb la part oriental. Diu que faran una administració comuna per controlar el comerç il·legal tolerable i el conreu dels vivers marítims no menys tolerable; per desenvolupar un turisme de qualitat, amb heliport inclòs; per crear un Nucli Museològic de la Conserva; i per fer un Parc Marítim en el límit entre orient i occident on celebrar uns futurs Jocs Olímpics Atlàntics. Don Egidio ha beneït la iniciativa.

Dimecres 1. He perdut la regulació entre el son i la vigília i, avui, sota el llimoner, m’ha semblat sentir el frec dels pneumàtics d’una kawasaki de gran cilindrada sobre la calçada de terra de Semoiño…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.