L’escriptor i pensador sirià Yassin al-Haj Saleh (Ar-Raqqà,1961) coneix bé el significat de paraules ara tan de moda com confinament, crisi i tragèdia: perseguit pel règim, va passar setze anys de presó, es va veure abocat a la clandestinitat, va perdre amics, companys i familiars, inclosa la seva dona, i ara endura l’exili. Conscient de què significa viure vigilat i amb els drets retallats, Haj Saleh tem que el distanciament social a què ha obligat la pandèmia es consolidi com el model de les relacions futures, car minvaria la capacitat compensatòria de conceptes com ara ciutadania i democràcia i facilitaria l’exercici del poder als qui estiguin en posicions millors quan la por s’expandeixi.

La crisi sanitària ha aturat el món, fins i tot algunes protestes populars com al Líban, Xile o Algèria. Per què no ha aconseguit, en canvi, d’aturar les guerres, com les del Iemen, Líbia o Síria?
—Perquè les potències i autoritats que governen aquests països són més perilloses per a nosaltres que el coronavirus. Baixar al-Assad considera que ell i el seu règim són més importants que Síria, la seva població, les seves ciutats, la seva història, la seva cultura, les seves creences. I assassinar mig milió de sirians o bé un milió i expulsar-ne més de sis a l’estranger no té la mateixa importància que la desaparició potencial de la seva dinastia. Si pogués, desenvoluparia una arma coronavírica per a utilitzar-la contra els que s’han rebel·lat contra ell, tal com va fer amb les armes químiques, els barrils explosius, la tortura i la fam. El seu protector, Vladímir Putin, ha arribat, en una ostentació de manca de sensibilitat, a vantar-se fa uns quants dies que les armes russes han demostrat la seva eficàcia a Síria i que Rússia té diversos pactes per a vendre armes per valor de 15.000 milions de dòlars. A la guerra del Iemen, el paper dels Emirats Àrabs Units és equivalent al de Rússia a Síria, i ni la salut dels iemenites ni arribar a solucions al seu país com més justes millor es troben entre les prioritats del govern més retrògrad de l’Orient Mitjà. Això s’aplica també al suport que presten al general Haftar a Líbia. Quant al dramàtic conflicte entre el dret que tenen els manifestants de protestar al Líban, Algèria i Xile i el seu dret de salut, és evident que posen per davant el de salut, la d’ells i la dels altres. Però aquesta no és la lògica que segueixen Putin, el seu subordinat al-Assad, ni tampoc Mohammed bin Zayed.

Quins seran els efectes socials i econòmics més importants de la crisi del coronavirus?
—Depèn dels països. No sembla que els sirians que han emigrat al nord-oest vegin que la seva situació ha millorat o empitjorat. Tampoc sembla que sigui diferent per al conjunt dels refugiats a Europa, encara que sí que sembla que la violència intrafamiliar augmenta entre els que són a Alemanya, segons les dades de què disposem. Al Líban, la crisi del coronavirus ha reduït la pressió sobre un govern oligàrquic i corrupte que s’ha mantingut dempeus en detriment dels estalvis dels libanesos. A Egipte, els amos dels projectes industrials estan inquiets en vista de la paralització de les seves fàbriques i beneficis i volen que s’aixequi la quarantena. La salut dels treballadors no constitueix per a ells una prioritat. A grans trets, els sectors més febles ‒els pobres, les dones i els migrants‒ paguen el preu més alt quan van mal dades. No obstant això, en aquesta crisi crida l’atenció que el patiment dels països rics i forts és més gran que no pas el dels països més febles i pobres, com també crida l’atenció la facilitat amb què la gent ha sucumbit al pànic a Europa en comparació amb els altres continents.

Com ho expliqueu això?
—La Covid-19 no és la causa de la crisi, sinó l’element que l’ha posada de manifest. El món s’ha mostrat, especialment als països rics i poderosos, incapaç de bregar amb una crisi sanitària, que no és la cosa més perillosa a què s’enfronta. Els problemes relacionats amb el clima i el racisme són molt més perillosos i tots dos neixen de l’estructura econòmico-política mundial dels països més rics i forts, que se’ns apareixen avui com els més conservadors i reticents al canvi, encara que això impliqui més riscs per a la humanitat i la vida.

Creieu que aquesta crisi implicarà el final del sistema neoliberal com el coneixem? El capitalisme es reformarà per sobreviure?
—Jo no puc predir què passarà i no aconsegueixo de veure elements que convidin a l’optimisme. La meva confiança va dirigida, i això sí que em dóna una certa esperança, no a la manera com els estats aborden la crisi, sinó al fet que els canvis passaran de segur en les idees, l’organització, l’acció i la imaginació, derivats de la interacció de milers de milions de persones amb aquesta crisi. El món es troba en una crisi de pèrdua de rumb i absència d’alternatives, com una presó en un present perpetu que a Síria hem conegut bé durant mig segle de govern d’al-Assad. La presó origina carcellers de l’estil de Trump, Putin, Johnson, Xi Jinping, al-Sisi, Bin Salman o Bin Zayed. En un món sa, aquests senyors serien jutjats en una gàbia de ferro i no dirigirien països en què viuen milers de milions de persones. L’aparició de moviments i idees noves menarà, tanmateix, a un punt d’inflexió polític i ètic que necessitem per salvar-nos.

Creieu que és possible aquest canvi?
—Crec que, si més de la meitat del món ha pogut obligar-se a prendre unes vacances durant dos o tres mesos, res no ha d’impedir un canvi en els sistemes organitzatius, laborals, econòmics i epistemològics. La crisi ha demostrat que la manca d’alternatives no és inevitable, sinó que es tracta d’una preferència dels servidors dels dogmes de creixement econòmic, sigui pel model xinès o pel capitalista occidental.

Ni tan sols l’ONU, l’OMS i la Unió Europea han estat capaces de donar una resposta conjunta. Compartiu l’opinió que som davant el declivi del sistema multilateral?
—Més aviat temo que ens encaminem cap a un món que és menys mundial o cap a l’aïllacionisme i més fragmentació. Això que avui presenciem és l’aparició de les entitats polítiques tancades, unitats polítiques amb murs de protecció que s’obren i tanquen, o allò que Wendy Brown va denominar ‘estats emmurallats’. El mur de Trump amb Mèxic, i prèviament i simultàniament el mur de l’apartheid israelià, constituirien els símbols més destacats d’un món amb múltiples murs. Aquest és un exemple de pluralitat sense món i de sobirania basada en l’excepció, i que potser crea les excepcions que el revesteixen de legitimitat, una cosa que a Síria coneixem bé.

Això és inevitable?
—Aquesta trajectòria no és inevitable, però la manera de bregar amb el coronavirus segueix aquest model nacionalista sobirà que no veig capaç de perpetuar-se. Em fa por que es perllongui el termini de vacil·lació entre aquest model i el retorn al curs natural de les coses o la lògica de ‘l’aquí no passa res’, a causa de la manca de visions més clares d’alternatives viables. La paràlisi potencial que se’n derivaria és més perillosa que no pas  la situació actual.

En quin sentit ho dieu?
—Aquest perill serà més visible segons que ens anem acostant a la fi de la crisi del coronavirus i ens trobem davant el buit. L’hora de la veritat és a prop i pot ser que no hi hagi res després excepte el buit, que és bo només per als senyors que governen societats sense rumb.

En crisis precedents, han estat els Estats Units i els països europeus els qui han encapçalat la resposta. Ara els àrabs, però també els europeus, han demanat ajuda a la Xina. És el començament d’un nou ordre geostratègic?
—Més aviat penso que molts països, àrabs i occidentals, però també la mateixa Xina, tendeixen cap a un model xinès de sobirania sense política i de desenvolupament econòmic sense drets socials, perquè no en tenen cap altre. Però això és perillós. S’assembla al capitalisme del segle XIX a Gran Bretanya tal com el va definir Marx. Comparteixo amb molts la visió d’un món sense privilegis per a Occident, però no la visió d’un món que augmenti el desenvolupament capitalista posant-lo a les mans d’un patró únic que sigui l’estat.

La necessitat de controlar la pandèmia ha facilitat l’aplicació de noves tecnologies que permeten més control social dels ciutadans. Perillen la democràcia i els drets individuals?
—És clar. Si tenim present que els sistemes de control i vigilància als aeroports imposats després de l’11 de setembre de 2001 encara són vigents, tot i que semblaven excepcionals llavors, els efectes que puguin tenir les tecnologies de control sobre la pandèmia del coronavirus ja estem segurs que podran perllongar-se. La gent tendeix a obeir els governs en situacions de perill i les societats temoroses i tancades en si mateixes són més fàcils de governar. Per què els governs no havien d’inventar perills quan ells mateixos han estat al llarg de la història el perill més gran per a la llibertat humana, quan no se’ls resisteix de manera conscient? Potser el distanciament social actual es convertirà en el model a seguir en les relacions en les societats i la consolidació serà perjudicial per al concepte de ciutadania i el de democràcia. Però no tingueu cap dubte que facilitarà el govern als qui tinguin una millor posició quan la por s’expandeixi.

La lluita contra el coronavirus ha implicat una reducció important dels recursos econòmics i humans destinats a l’ajuda internacional. Com afecta això a la crisi dels refugiats?
—Ja d’abans els recursos destinats als refugiats no eren gaire importants i qualsevol augment dels fons assignats es canalitzava amb el règim, sense que res arribés als veritables damnificats. La idea de les ajudes, en origen, té l’objectiu de pal·liar els efectes de les guerres en les oligarquies i evitar que s’ensorri el sistema internacional, però no són en cap cas perquè els damnificats puguin mantenir-se en peu i lluitar pels seus drets. Entre els refugiats a Turquia i Europa, els sentiments de xenofòbia augmenten i s’aboquen especialment vers els refugiats. Avui dia, que jo sàpiga, no hi ha hagut fets a lamentar, però els espais compartits entre els que arriben i la població autòctona es fan cada vegada més estrets, d’una manera que excedeix la mitjana general dels espais compartits, a parer meu. Els refugiats majoritàriament són al límit de la vulnerabilitat i la manca de drets, i també de l’oblit, pel fet que tothom està avui preocupat per la seva situació. El problema és que aquesta posició extrema pot acabar abastant els aturats, els empobrits, els malalts i els ancians. A més, hi ha el denominat refugi climàtic, de ritme més lent, però que no deixa d’enfrontar radicalment els models de desenvolupament i el control de la naturalesa actuals. Res d’això no és nou: tot precedeix la crisi del coronavirus. De fet, la crisi sanitària mundial sembla emmascarar amb la seva lletjor un panorama ja de per si molt desagradable.

Quins elements positius es poden extreure de la situació actual?
—Com he dit anteriorment, el moment més perillós no és quan l’epidèmia és al seu punt àlgid, sinó quan retrocedeixi i arribi el moment de la relaxació, que serà quan veurem que no hi tenim res a fer excepte tornar a la situació anterior, respondre a la crida xinesa que s’elogia a tot arreu o bé combinar-les totes dues. La part que en pot resultar positiva és el vincle que estableixen molts entre el problema sanitari i el climàtic, i crec que hi ha un tercer problema que ha de relacionar-se amb els altres dos, que és el compost racisme-guerra contra el terrorisme, que ha portat a securitzar la política i a despullar l’economia del seu caràcter polític: tots dos es complementen, al meu entendre, en el sentit que allò que ha de dependre de la política ‒la seguretat‒ passa a dominar-la, i allò que ha de ser polític ‒l’economia‒ deixa de ser-ho. Després d’haver treballat per la inclusió de les classes més baixes en un moment en què l’economia era política, s’ha passat a excloure els migrants i refugiats i a vigilar-los en un temps en què la política s’ha tornat securitària. Això s’acompanya de l’expansió del racisme i el retorn de la tortura i la debilitació de la democràcia a tot arreu, sigui expandint les pràctiques de censura, control i detenció arbitrària o degradant la dimensió social de la democràcia. La vinculació d’aquests tres grans problemes serà la base d’una imaginació política diferent i de nous moviments socials i polítics que espero que comencin a sorgir ara mateix. Quan el coronavirus comenci la retirada serà el moment d’un començament diferent per a nosaltres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.