I nosaltres, tossuts fins a treure els rocs

La frase del títol no és pas meva. És una determinació expressada en una piulada, l’altre dia. Perquè resulta que ara mateix, mentre anem fent les nostres coses, treballar si tenim feina, llegir o escriure o passejar o anar a comprar o a córrer o al teatre o deixar passar el temps o el que sigui, ara mateix encara, allà dalt tirant al nord, entre Banyuls de la Marenda i Espolla, hi tenim una carretera tallada amb una filera de pedres grosses, ominoses, cantelludes.

No són el resultat de cap esllavissada, ni d’un accident, el temps de reparar-ho i tot tornarà a lloc, no: ja fa mesos que impedeixen el pas; gairebé dos anys; des del gener del 2021. Quan els veïns les han retirades, farts de la detestable barrera, operaris oficials les hi han tornades a col·locar. És una situació tan absurda que sembla impossible que hagi passat. Que continuï encara. Els motius argüits per la prefectura francesa són tan estrafolaris com la circumstància mateixa: que si la pandèmia, que si el terrorisme internacional, que si el tràfic de drogues, que si la immigració il·legal (i tot barrejat en un mateix sac i tret a conveniència i aviam si es propicia, de passada, una gens innocent associació de conceptes). Ni Shengen ni dades concretes (sobre aquell fantasmagòric trànsit continu de mafiosos que ara, gràcies als pedrots, es deu haver frenat en sec) ni res de res de res, més enllà de l’obsessió per tallar la normal relació a banda i banda de l’Albera.

Que aquesta és sempre la mare dels ous.

Però la realitat és obstinada, i per sobre de l’execrable línia de rocs s’ha forjat la protesta que no cessa. Hi ha el col·lectiu Esborrem la Frontera (a qui he manllevat part de la piulada per al títol d’aquest article), l’associació Albera sense Frontera, constituïda recentment, i l’acció de batlles i de càrrecs electes (l’eurodiputada Clara Ponsatí, per exemple, ha dut el cas al Parlament Europeu) i del veïnat també. Perquè és una ofensa greu, aquesta filera de rocs: un atemptat contra la lliure relació humana i cultural i econòmica d’una terra que viu en contacte perquè ho vol i perquè es necessita (l’oli del sud, la platja del nord, i les vinyes, i la festa, i el tot). El batlle d’Elna ho resumia a la ràdio: “És un pas enrere pel que fa a democràcia. És una cosa d’un altre temps. És una humiliació més per als catalans, siguin del nord o del sud.”

Siguin del nord o del sud.

Vet aquí una de les claus de tot plegat.

Vull dir que no em sembla que hi hagi hagut, aquí al sud, el rebombori que mereix la cosa. Perquè no és anecdòtic, això. Potser els rocs del coll de Banyuls són els que s’han fet més visibles, però hi ha més passos tancats i barrats des del gener del 2021: el coll de la Manrella, entre la Vajol i les Illes, per on va haver de fer cap a l’exili el president Companys amb part del seu govern, n’és un altre. Tot plegat és intolerable. I ara m’agradaria molt que la realitat em desmentís i que ens oferís les protestes oficials, les gestions i les insistències i les insistències i les insistències que ha dut a terme i que manté sobre tot plegat la Generalitat d’amunt. Perquè el fet que el govern espanyol calli sobre aquesta qüestió no és cap sorpresa (al capdavall, ho tenen claríssim, ells, que els afers dels catalans no els interpel·len), però el silenci de les nostres institucions és clamorós.

He escrit institucions i ara m’adono que sí, però que n’hi ha més. La sola defensa de la vida digna de la gent que sap, perquè amb naturalitat ho practica, que l’Albera no fa de frontera sinó de connector, ja mereix la mobilització que encara no hi ha hagut. Per part de les potents entitats que ens vertebren el país, vull dir. Perquè allà al nord, al Rosselló i a l’Alt Empordà, n’han fetes i en faran, de mobilitzacions, i la gent s’organitza i es fa sentir i no pararà, ja ho sabem, fins a treure els rocs: aquesta invicta, necessària tossuderia. Però és que potser tots plegats hauríem d’entendre fins a quin punt, en realitat, aquells pedrots odiosos els tenim, cadascun de nosaltres, plantificats al davant mateix de la porta de casa per barrar-nos el pas.

Potser hauríem d’entendre que no són “allà” sinó “aquí”, al país que forgem amb els nostres actes.