Humans a la Lluna, humans a Viladecans

Dilluns a la nit, els quatre astronautes de la missió Artemis II orbitaven al voltant de la Lluna. Era una fita extraordinària i d’allò més impressionant: els primers humans a tornar a l’espai cislunar d’ençà del 1972. Cinquanta anys de pausa. Mig segle de pacièn­cia i tones i més tones de ciència i precisió acumulades perquè, finalment, quatre persones poguessen mirar la Terra per la finestreta d’una càpsula, a quatre-cents mil quilòmetres de distància.

I a la mateixa hora, en un tren de Rodalia als afores de Barcelona, una avaria de portes –segons que sembla, perquè ningú no ha acabat d’aclarir-ne ben bé el motiu i pels altaveus van dir que el conductor no volia prosseguir– obligava a fer baixar tots els passatgers de Rodalia a Viladecans. El comboi anava “ple com mai”, diuen els testimonis. Els viatgers esperaven drets, amuntegats, amb la circulació interrompuda. La solució va arribar, si és que se’n pot dir solució, d’això, trenta minuts més tard: un altre tren, una altra espera, la mateixa sensació de sempre.

Enmig del caos i la irritació, un passatger inspirat i encertat va deixar anar una frase que defineix perfectament el temps i el país: “Hi ha humans a 407.000 km de la terra i triguem tres hores a fer-ne 50 en transport públic…” La broma pot fer riure, però, com les millors bromes, dol.

Dol perquè la paradoxa no és nova. Ni és, tampoc, una casualitat. D’alguna manera és la marca d’una civilització doble: capaç de prodigis tecnològics que superen la imaginació, però incapaç de mantenir la infrastructura quotidiana que permet als ciutadans d’anar a treballar, a l’escola, a casa. La mateixa espècie que ha posat el peu a la Lluna és la que ha deixat podrir les vies del tren durant dècades.

I la qüestió no és pas tecnològica. Ningú no discuteix que se sap com es construeix un tren fiable i que als Països Catalans podríem tenir avui mateix trens tan bons, ràpids, eficaços, fiables i segurs com els millors del món. El problema és un altre. El problema és, simplement –i ho sabem tots–, de voluntat política i de prioritats.

Ací això que tenim és el desgovern: no tan sols la incapacitat, sinó també de manera molt exagerada l’absència de voluntat d’ocupar-se d’allò que és ordinari, d’allò que és quotidià, d’allò que no brilla. El desgovern es demostra sobretot no pas en l’excepció dramàtica –el tren que descarrila, el pont que cau–, sinó en la negligència acumulada, la inversió ajornada any rere any, la resposta improvisada quan una porta s’encalla, un comboi s’atura a Viladecans i centenars de ciutadans es troben desvalguts.

L’escriptor Italo Calvino va dir en algun dels seus llibres que les ciutats –i, per extensió, els països– es defineixen per la manera com resolen els problemes menuts, diaris, quotidians. Les grans obres –anar a la Lluna– ens parlen d’ambició, però el manteniment –Viladecans– ens parla de respecte. De respecte als ciutadans, als usuaris, a la vida quotidiana que no ix als diaris perquè no hauria de ser ni notícia. Aquest respecte que el govern de Salvador Illa i l’estat espanyol ja ens han demostrat de sobres que no tenen.

Dilluns la humanitat va fer dues coses alhora. Va demostrar que és capaç d’arribar a la Lluna, però també va demostrar –una vegada més– que no sempre es molesta a fer funcionar el tren. I si bé ambdues coses diuen molt de nosaltres, tots deveu estar d’acord amb mi que la segona –aquesta rutina lamentable que RENFE i ADIF ens infligeixen cada dia– supera els límits d’allò que és suportable i erosiona la fe en la nostra societat.

PS1. La nit ha estat llarga i molt tensa, però finalment l’Iran i els Estats Units han anunciat que comencen negociacions per a acabar amb la guerra. De matinada, he escrit aquest article d’anàlisi del que ha passat. També us hem preparat aquest article que explica què és la civilització persa, una de les més eminents i notables de món.

PS2. L’il·lustrador Jordi Magrià, conegut popularment com a Bicman, ha denunciat públicament que fa més d’un any que no cobra la pensió de jubilació, després d’haver cotitzat durant dècades com a autònom. El cas l’ha explicat a les xarxes socials i posa en evidència possibles disfuncions administratives i la manca de resposta dels organismes competents que Pol Baraza explica en aquest article.

PS3. Sense aigua, bruta i amb tot de restes de procedència dubtosa. Així es troba la piscina il·legal del xalet que el periodista Pedro J. Ramírez va comprar el 1999 a Son Servera (Mallorca). I així es pot veure a tot el món en un capítol d’una sèrie de telerealitat que acaba d’estrenar la plataforma Netflix. La protagonista de l’episodi és l’ex-dona de Pedro J. Ramírez, la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada, que ho aprofita per atacar l’independentisme, tal com us expliquem en aquest article.

PS4. Avui presentaré Entendre els mapes a Real (Ribera Alta). Serà a la Casa de la Cultura, a les 20.00 hores. I Josep Nualart Casulleras presentarà a Manresa (Bages) El monstre judicial, a la sala d’actes del Montepio de Conductors, a les 19.00 hores. Si voleu saber més de VilaWeb Llibres, entreu en aquesta pàgina.