Homenatge i reconeixement a Xesca Ensenyat i Seguí

L’escriptora Xesca Ensenyat i Seguí (1951-2009) ha rebut el títol de Filla Il·lustre de la vila de Pollença. Feia setze anys que veïns i col·lectius culturals reclamaven que li fos atorgat aquest reconeixement públic. L’acte, que es va celebrar a l’Ajuntament de Pollença, va tenir dues parts: la primera, el ple en què es va fer el nomenament  institucional, i la segona, un càlid homenatge en què van parlar familiars i amics i que es va cloure amb un petit recital de Biel Majoral. 

Xesca Ensenyat va ser també una gran activista cultural. El seu bloc a VilaWeb “L’hidroavió apagafocs” n’és un bon llegat, plenament vigent i extraordinàriament ric literàriament. Per contribuir a aquest homenatge, publiquem íntegrament el text en què Biel Mesquida glossa l’escriptora i la seva obra, i reivindica que l’Ajuntament de Pollença faci un pas més i faciliti que l’escriptora sigui present en algun topònim local.

XESCA ENSENYAT I SEGUÍ O LA CREACTIVITAT LITERÀRIA D’UNA VALENTA DONA MOLLERA, POLLENCINA, CATALANA, EUROPEA I UNIVERSAL

Pollença, 16 de juliol de 2025

Bona gent amadora de l’escriptora, outsider, agitadora cultural i bloguera insubornable Xesca Ensenyat, que sou aquí per celebrar que l’Ajuntament de Pollença fa filla il·lustre per unanimitat una ciutadana seva que ens ha ofert un llegat de literatura amb voluntat clàssica, eterna. Moltes de gràcies a tots!

Moltes de gràcies als milers de persones, col·lectius i entitats que han demanat a l’humanal poder municipal aquesta feta, i moltes de gràcies als regidors de l’Ajuntament i al seu batle que ho han recollit i ho han concedit, torn repetir amb joia i entusiasme, per unanimitat!

Us diré quatre mots de la meva veritat humil sobre una amiga i escriptora que des que la vaig conèixer m’impressionà. Crec que la presentació va ser a un recital clandestí de poesia a can Josep M. Llompart de Palma, en què ella i jo, aprenents d’escriptors,  recitàvem nerviosos i feliços els nostres primers versos. Quan ens començàrem a fer amics vaig descobrir la seva doble capacitat energètica: una creativitat literària volcànica que vivificava la llengua catalana literalment i en tots els sentits, i una força lluitadora que la feia estar en la primera línia de totes les trinxeres més radicals i més singulars, que no sempre estaven ben vistes per les esquerres tradicionals. Xesca Ensenyat, una dona íntegra i batalladora, practicava amb valor i risc l’antifranquisme ben fondo, el catalanisme independentista, els combats per a la llibertat de l’orientació sexual, que els primers fronts LGTBIQ+ i de dones feministes començaven, i la defensa de la terra, tot això dins un clima de dictadura, de repressió, de lleis injustes contra tots els que sortissin de les normes feixistes i dins una destrucció del territori que avançava en aquestes fràgils Illes Balears.

L’energia primordial de la seva aventura literària era transmutar com a picapedrera esforçada les paraules desgastades de la tribu perquè volia mobilitzar un estat poètic de la llengua.

La literatura podria ser un cel de fulguracions, un teixit de múltiples llenguatges, una manera de fer girar els sabers sense fetitxitzar-ne cap, un lloc de relleus, respostes, una cadena d’afinitats i de recomençaments a través del temps, un passeig, expedició en els passos d’un predecessor, la recerca de relíquies i de restes sensibles, terra de dol, de fragments escorxats, de replecs íntims, el somni ombrívol d’un fumerol, cadena d’embrions argumentals, una acumulació d’objectes de curiositat, anècdotes i citacions, una mescla de mots heterogenis… El gust dels empelts, la recerca de l’harmonia en el desbarat, la transgressió a la punta de la llengua, el pler del text, la preocupació per l’estil, l’acompanyaren sempre com a signes del temps.

Si Xesca Ensenyat s’inventà un català novell era perquè li fou necessari per a la nova visió del temps i de l’espai que experimentava. Escoltava sempre seguit el que té lloc en la profunda intimitat del mot. S’encucavelava per totes bandes: el tinter, el llibre, la copa, el fum del cigarret, el paisatge, la descomposició del temps, el trèmolo interior, el ventijol damunt la mar, la fragilitat del sentiment, la vibració dels colors…

Escrivia per suscitar en el lector aquest estat quan l’ull s’esvaeix en allò que l’oïda recorda. Era independent de tot sistema institucional o polític, desplaçava sempre seguit les fronteres, fundava tostemps una contra-societat: una societat de llibertats contra una societat de controls. Sabia que la literatura reverteix, és la individuació més radical i singular, imprevista i imprevisible, i això no agrada, i crea dificultats. Manifestava que la literatura mostra el davall de les cartes, i no en té ganes ningú de veure’l, ni els polítics, ni els necrocapitalistes, ni els clergats, ni les famílies, ni les societats robotitzades.

La lletra de Xesca Ensenyat es llegeix i es rellegeix com el lector vulgui: lentament, amb avidesa o amb golafreria. Agafa teringues de mots i les fa parlar, volar, cridar, recitar i cantar des de l’inconformisme, des de la ràbia, des d’un batallar continu contra les forces obscures, els prejudicis, la censura, la història, els doblers, els assassins integristes, l’eterna bestiesa. Per l’escletxa d’aquesta ferida de l’escriptura ix una llum: sembrar la poesia de la compassió, dur-la al món sota la forma preservada d’una absència, d’una extenuació, d’un xiuxiueig com si en els llavis de tot humà, fins i tot en els d’aquells que no tenen res a dir, es conservàs el dibuix del darrer mot pronunciat.

Acabaré amb una demanda al municipi pollencí: crec que seria bo que el nom de Xesca Ensenyat i Seguí es convertís en topònim quotidià i municipal a algun indret dels que ella estimava (una plaça, un carrer, una biblioteca, una escola, un jardí…), i així la tendríem present cada dia. I també que entre tots féssim el possible segons les nostres possibilitats perquè les seves obres es trobassin a les llibreries, una altra i alta manera de tenir-la més present que mai. I reclamaria també el fet que caldria recollir, ordenar i publicar els textos que es troben dispersos o en bona part inèdits. El millor homenatge que li podem fer a Xesca Ensenyat i Seguí és la lectura.

Acabaré amb unes frases que ella i jo ens inventàrem com a divertits, alegres i joiosos eslògans a favor de la lectura que sortiren a l’Espira Magazine.

“Llegiu: Llegir Fa tornar guapos. Llegiu: Llegir Fa tornar feliços. Llegiu: Llegir Fa lligar. Llegiu: Llegir Aprima. Llegiu: Llegir Fa tenir vots. Llegiu: Llegir Bronzeja. Llegiu: Llegir Fa tornar intel·ligents. Llegiu: Llegir Civilitza. Llegiu: Llegir Fa embellir. Llegiu: Llegir dona vida. Llegiu: Llegir Ressuscita.”

Visca l’escriptora Xesca Ensenyat i Seguí, donassa catalana universal!

Moltes de gràcies!