Hilari Raguer dijous als jardins del monestir de Montserrat (Fotografia: Albert Salamé)

Hilari Raguer (1928) acaba de publicar un nou llibre d’història per a celebrar que ha fet noranta anys. Escrits dispersos d’història (2018) en recupera texts, conferències o pròlegs sobre els seus grans temes: la guerra del 1936-1939, l’església, Catalunya i el Concili Vaticà II. VilaWeb ha pujat fins al Monestir de Montserrat per visitar-lo i parlar d’aquest llibre, però també dels seus orígens, de la seva passió per la història tot i tenir la carrera de dret, del moment polític actual, de Josep Benet, de Paul Preston, i de la seva visió dels militars o dels projectes que té amb Oriol Junqueras.

Els vostres pares a què es dedicaven?
—Mos pares eren de Ripoll. I així fins al temps del compte Guifré, en una casa de poble. A Ripoll, hi he passat la guerra, les vacances, els estius. Mon pare era empleat de l’empresa Foment d’Obres i Construccions, que aleshores tenia una delegació a Madrid, poc important, perquè el gran negoci han estat sempre les escombraries de Barcelona. Recordo les cotxeres que tenien. Amb tots aquells cavalls. Érem cinc germans. Jo sóc el segon, i ara només em queda una germana.

Enguany heu complert noranta anys. I per celebrar-ho, editeu nou llibre d’història. Hi recupereu textos sobre Catalunya, l’església, el Concili Vaticà II i la guerra del 1936-1939. Els vostres grans temes.
—Jo dic molt que no sóc historiador. No sóc llicenciat. I menys doctor. De fet, no tinc cap màster, ara que van barats. Ara, he hagut de treballar el mètode històric i tinc la carrera de dret. El dia que van presentar el llibre, l’Institut d’Estudis Històrics de l’IEC en col·laboració amb la Diputació de Barcelona, vaig dir que no tinc el títol d’història i que potser per això m’he dedicat molts anys a circular per l’autopista de la història sense carnet de conduir, en direcció contrària, i convençut que jo vaig en la bona direcció. Que els altres són els qui van equivocats. I per això he tingut força topades frontals. Tot i això, el cotxe abonyegat continua avançant.

Xocades frontals, per exemple, sobre l’església i la guerra del 1936-1939.
—L’eix, el centre, la base del meu treball sobre la guerra és que no va ser una croada. I això, ho dec molt a un mestre en història, advocat com jo, Josep Benet. Ell, per demostrar que la revolta de Franco no va ser per la religió, s’havia pres la molèstia de mirar tots els bans militars. Tots. Doncs no n’hi ha ni un que esmenti la religió. L’altre punt que m’ha valgut més anatema són els màrtirs. Sostinc que els anomenats ‘màrtirs’ no n’eren pas. No els van matar per odi a la fe. Això sí que et fa màrtir. Els van matar perquè eren membres significats d’una institució, l’església, de segles vinculada al poder, les autoritats, els rics, i els potents i que sobretot durant la República havia estat molt contrària al règim i als interessos dels treballadors i la gent senzilla. Per exemple, quan el 1933 guanyen les dretes, anul·len la reforma agrària.

Potser tot allò de cremar esglésies era una revolta contra els propietaris i els rics, i no contra la fe? Deutors contra creditors?
—Aquest és un dels motius afegits. Aquí ens parlen de l’Espanya catòlica. Santa Teresa. Sant Ignasi. Cert. Però simultàniament hi ha una Espanya protestant, d’heretges. Hi ha hagut totes dues cares. I molta gent senzilla sent, amb raó, que l’església és un enemic polític.

Al llibre parleu de Churchill. Dieu que li vau copiar l’estructura del seu llibre de memòries per fer el vostre sobre la UDC. La importància, i bellesa, de l’estructura.
—Hi hauria una manera de fer història que seria explicar-la purament de manera cronològica. Però aleshores perds perspectiva. I seria com una guia telefònica. És millor fer una cosa mixta. Com Churchill. Ell no divideix cronològicament, sinó per temes. La Batalla de Londres. La Guerra Submarina. La Guerra d’Àfrica. I cada tema, això si, per ordre cronològic. Per exemple, la República. Del 1931 al 1939. Però això es pot dividir en dues parts ben diferents: 1931-1936 i 1936-1939. A París ja ho ensenyen a la secundària: l’exposé. En una exposició cal procurar que hi hagi dues parts. I en les lletres, que n’hi hagi tres. La importància de l’estructura, sí.

Diuen que sou vós qui va ensenyar català a l’historiador britànic, i amic personal, Paul Preston.
—Preston m’agrada molt, sí. Una anècdota molt definitòria d’ell: va anar a uns cursos a l’Escorial, als anys vuitanta. Acadèmics. Però també hi assitien fatxes de Madrid, que hi estiuegen. Sempre hi tenen problemes, amb aquests. Preston va fer una conferència defensant clarament la República. I un senyor diu: ‘sóc anglès com vostè, senyor Preston. I els historiadors anglesos han aportat en la història d’Espanya un punt d’imparcialitat. No veig que avui vostè hagi estat imparcial.’ I Preston li respon: ‘perdoni, jo no pretenc ser imparcial. Pretenc ser honest.’

Molt gran. Màxima aplicable al periodisme. I com li ensenyeu català, a Preston?
—Regalant-li el Digui Digui. I ell em va demanar que li corregís les faltes de català en els correus que ens enviàvem. Fins que un dia em va dir: ‘no cal que em corregeixis més, que em sembla que ja en sé. I a més a més em corregeixes el mateix corrector ortogràfic!’

Al llibre parleu del militar Gabriel Cardona, del general Batet, i hi he notat una certa atracció pels militars. Pot ser? D’on neix?
—De Joan Sales i de Raimon Galí. Ells dos van tornar de l’exili just després de l’entronització a Montserrat de l’any 1947. Sales i Galí feien els Quaderns de l’Exili, a Mèxic i pensaven, com tants altres exiliats, que, la pàtria, la portaven amb ells. I que aquí no n’havia quedat res. Però el 1947 veuen que Catalunya és encara a Catalunya, i hi tornen. I un grup de vuit o deu  joves nacionalistes, demòcrates, antifranquistes ens reuníem a casa de Joan Raventós per a escoltar-los. Vam rebre unes conferències que ens van donar una visió nova de la història de Catalunya. Parlaven de la unitat dels Països Catalans, per exemple. Però també d’una actitud dels catalans davant els militars de què Sales, sobretot, es fotia. De fet, aquesta gent, deia, menyspreen els militars, sí. Però, quan els convé, els fan servir. Mira Cambó. Parla amb menyspreu del Macià militar. Però després finança el militar Franco. I en els tempos del Dato, li van demanar que entrés a govern d’unitat. La condició que va posar és que enviessin Martínez Anido de governador per aixafar els obrers.

És amb Raimon Galí i Joan Sales que vós enteneu una mica millor la mentalitat militar, doncs?
—Amb Galí entenc la necessitat de fugir d’aquesta idea que és anticatalà tot allò que és militar. I per ‘militar’ entenc no sols l’exèrcit, sinó guàrdies municipals, agents rurals, bombers. Entenc un sentir de servei i de disciplina. Això ho necessitem. Necessitem Traperos. I em sap molt greu això que li passa a aquest home. Mira, t’explicaré una anècdota. A dret, d’estudiant, anàvem a veure judicis a l’Audiència. Devia ser el 1946. Va haver-hi un macroprocés contra l’Exèrcit Popular d’Alliberament. Al judici, la qüestió era si era una organització armada, amb molta més pena, o no. L’advocat deia que no. I el fiscal, que sí. I pregunta: ‘Coneixeu un exèrcit que no vagi armat?’ ‘Sí’, diu l’advocat. ‘Dos: la Creu Roja i la companyia de Jesús.’ Ha! Vull dir que hi ha organitzacions d’esperit militar que ho són de servei i de disciplina. I en necessitem, d’aquestes. I sense descartar un exèrcit del tot. Perquè, com a país independent, Catalunya ha de tenir un exèrcit. El Figueras de Costa Rica deia que havia eliminat l’exèrcit. Sí, però tenia una Guàrdia Nacional amb armes pesants.

Heu anat a veure els presos?
—Ara faig tràmits per anar a veure Oriol Junqueras, amb qui vull fer un treball d’història. Ja el volíem fer abans de tot això. Història de l’Església catalana contemporània. A quatre mans. Serà l’excusa per a anar-lo veure. Jo el conec de fa molts anys. Del programa ‘En Guàrdia’. Jo l’admirava perquè sabia de tot. Jo, d’església i de la guerra del 1936-1939. Que no em treguin d’aquí. Però el Junqueras sap de tot. I amb una memòria tremenda.

Hi ha gent a qui el moment actual recorda el franquisme. I a vós?
—A mi, em recorda el tardofranquisme. El protofranquisme, amb els afusellaments, no. Però hi ha un moment que Franco ha de maquillar el règim. I ha de fer antidisturbis. I aquí és on som: és un franquisme maquillat.

No us n’heu amagat mai, del vostre posicionament. El rebeu a casa, l’independentisme?
—En part l’herència és familiar, sí. Però l’any 1941 teníem un llibre d’història d’Espanya. Dolent i espanyolista. Per sort a casa hi havia un llibret per a nens. Primeres lectures d’història de Catalunya. Ferran Soldevila. Això és la història de debò.  I vaig anar a parar al capítol de l’Onze de Setembre. Encara recordo el gravat de Rafael de Casanova abraçat a la bandera de santa Eulàlia. La resistència contra Felip V té un to perfectament religiós. Com demostra el text antic dels segadors.

‘Varen treure el bon Jesús/ Tot cobert amb un vel negre/: Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera
—Sí, Els Segadors antics parlen de profanacions, sacrilegis. En tot cas, el capítol de l’Onze de Setembre explica la repressió que va haver-hi després. I acaba amb la cançó popular en boca del guerriller Bac de Roda: ‘No em maten per ser traïdor,/ ni em maten per ser cap lladre. /Si no perquè he volgut dir, /visca per sempre la pàtria.’ Potser em ve d’aquí. No ho sé.

El vostre dia a dia com és? Quins llibres llegiu?
—Llegeixo tres o quatre llibres alhora. Ara un de la col·lecció Cua de Palla. Un volum de Les vides paral·leles de Plutarc. Una història del Vaticà II. I algun més d’història. Jo em llevo a dos quarts de sis. A matines amb la comunitat. Temps de repòs i pregària. A dos de vuit pregària, més solemne a l’església. Esmorzar. I a l’ordinador miro portals, com et deia, VilaWeb i més. Sopem a quarts de vuits.

Hi voldríeu afegir res?
—Em demanaves abans si m’esperava el procés polític actual. Jo sóc independentista d’ençà de l’any 1949. Però, per mi, la novetat són dues coses: ara perdem la por de dir que som independentistes. I aquí el referèndum d’Arenys de Munt és clau. Ho han dit i no els posen a la presó. Vam veure que es pot dir que el rei va nu. Abans no passava. I la segona: ho veiem factible. L’any 1949 era a fons perdut. No ho preveia com ara. No dic que sigui per demà. Però mira, al llibre Ser independentista no és cap pecat, em demanaven, quan tenia 85 anys, si creia que ho veuria. I sempre deia: ‘Sí. Primer per la força de l’independentisme. I segon, pels grans progressos de la medicina.’

També podeu llegir: ‘Carta d’Hilari Raguer a Oriol Junqueras: Algun dia els historiadors estudiaran l’explosió de llaços grocs que ara inunda el país’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb