Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tradicionalment, la novel·la negra ha estat molt compromesa amb la crítica a la societat on es desenvolupen les seves trames i això ha fet que, en molts moments, hagi estat considerada com una literatura d’esquerres. Així i tot, hi ha autors clarament de dretes –el nord-americà James Ellroy en podria ser un bon exemple– que també han aprofitat el gènere per esbudellar la societat que descriuen. A Europa, després del Maig del 1968, els escriptors francesos encunyaren el terme néo-polar per definir la nova novel·la negra, que es caracteritzava per una forta politització. Autors com Jean-Patrick Manchétte, Didier Daeninckx i Thierry Jonquet són alguns dels representants clàssics d’aquesta tendència entre els autors francesos.

A la Gran Bretanya, en canvi, hi ha dues maneres d’entendre el gènere negre. Si el sud sempre ha estat més procliu a la literatura policíaca, d’enjòlit i de suspens a l’estil d’Agatha Christie i tot l’estol de seguidors, al nord, a Escòcia, s’ha optat per una literatura molt més fosca, molt més social i més compromesa. L’autor que ens n’ha arribat més sovint és Ian Rankin. També cal destacar el gran esforç que ha fet David Peace –en aquest cas, anglès– per mostrar en clau negra la lluita obrera contra el thatcherisme.

El cas és que a la BCNegra d’enguany han coincidit a Barcelona dos dels autors més representatius de la novel·la negra polititzada. Ambdós han situat les seves obres en èpoques pretèrites. D’una banda, Hervé Le Corre, que fa més de trenta anys que escriu novel·la negra a França i de qui fa poc que ens ha arribat Sota les flames (publicada a Bromera, amb traducció d’Albert Pejó), una novel·la negra ambientada als darrers dies de la Comuna de París, el 1871. D’una altra, Alan Parks, debutant en el gènere, que publica Gener de Sang (Univers, amb traducció de Xavier Zambrano), ambientada al Glasgow del 1973. Parlem vint minuts amb cadascú sobre els seus llibres, sobre la concepció que tenen de la novel·la negra i sobre la posició dels escriptors. Comencem per Hervé Le Corre.

Situeu la vostra novel·la en una època pretèrita, en aquest cas la Comuna, però s’hauria pogut centrar en nombrosos moments de la història contemporània francesa. Per què la Comuna?
―Ambiento Sota les flames  a la Comuna en primer lloc perquè és un moment històric que era important per a mi i per a la gent d’esquerres a França. Va ser un moment de desfeta, és clar, però sobretot va ser un moment polític fundacional; i també perquè és un moment que ha estat molt oblidat.

Aquí, al sud, sempre l’hem vist com el moment en què neix tot el moviment de resistència francès al poder, més enllà de les revoltes del 1820 i del 1848, que aquí és quan realment el poble posa contra les cordes el poder…
―Sí, és exactament això. Precisament per això és quan neixen tot un seguit d’idees i de canvis polítics i fins i tot es formula la pregunta sobre l’existència de l’estat, quin paper ha de fer, i la possibilitat d’organitzar la societat en una mena de democràcia directa.

La vostra història és violenta, dura. Suposo que la història de la gent normal és així…
―Volia traduir de la millor manera possible l’extrema violència d’allò que passava a Paris el maig del 1871, és a dir, una guerra civil amb uns mitjans militars molt considerables perquè l’exèrcit regular, l’exèrcit de Versalles, tal com era anomenat, tenia uns seixanta mil efectius, amb artilleria pesant i amb una potència de foc molt important. Era evident que m’havia de situar molt a prop dels personatges i que les ferides que els infligeixen havien de ser com si les veiés, sense filtres.

També les olorem, aquestes ferides. I la por. I això és molt complicat de fer…
―No ho sé, però he mirat de traduir els sorolls, les olors, la cruesa de les ferides. També he volgut transmetre la por dels personatges i he provat de submergir-me en la situació mateixa i fer com si jo fos al mig de tot plegat.

Afirmeu en una entrevista que les elits s’han dedicat a destruir la societat per garantir el seu confort. La Comuna és la plasmació absoluta d’això?
―Crec que les elits polítiques –i val a dir que desconfio molt de la paraula ‘elit’ i que és millor anomenar-ho ‘poder’– sempre ho han fet, això. El poder burgès o el dels liberals d’avui que són al poder, es basa en un programa que dura de fa molt temps i que segueixen un model antic: la idea de preservar els seus privilegis per qualsevol mitjà. Si aquests mitjans han de ser militars, els fan servir sense recança. Tenim el cas de la Comuna de París, evidentment, i avui dia els mitjans de repressió han canviat, tenen la policia, la violència policíaca. Però, salvant totes les distàncies, és la mateixa actitud i la mateixa voluntat de conservació de poder.

Heu emprat la novel·la negra per explicar la Comuna com una fórmula per a arribar a un públic més ampli?
―No, no és ben bé això, és que la història em demanava que l’expliqués així. Fer-ho emprant les estructures de la novel·la negra no sé si és una manera de tenir un públic més ampli o no, perquè tampoc no hi ha tanta gent que en llegeixi, el públic de novel·la negra no és pas és infinit. Però hi ha uns quants fets que m’hi decanten, sobretot el fet que la novel·la negra és una literatura ultrarealista que ens permet de ser a prop de la realitat social i també de les situacions de violència que jo vull descriure; per tant, la novel·la negra és un mitjà, és com un esglaó per a arribar a aquest mitjà.

Us heu definit molt sovint com un escriptor compromès i, veient la França contemporània, podríeu fer una bona novel·la negra, o ho deixeu per a algú que la retrati d’aquí a cent anys com féu vós amb la Comuna?
―És cert que la situació política i social actual és complexa i dóna per a una bona novel·la negra, però a mi em sembla molt complicat d’escriure sobre la situació política i social actual perquè tindria por de caure en una mena de literatura massa demostrativa. Quan escric novel·les ambientades en l’època contemporània m’estimo més deixar el context social en un rerefons i concentrar-me en l’acció principal i en el destí personal dels personatges.

La novel·la negra en francès hi és ben representada, en la BCNegra d’enguany…
―És que a França n’hi ha molta, de novel·la negra, se’n publica molta i n’hi ha de molt bona. En canvi, no sé si hi ha una bona quantitat de traduccions al català i al castellà, no en sóc conscient. Una de les autores que hi haurà, la Dominique Manotti, no té por d’afrontar directament la realitat política i social del moment. De fet, ella treballa d’una manera gairebé periodística.

A casa nostra els lectors us coneixen per Gossos i llops. És una novel·la ben diferent, tot i que conté trets d’estil evidents. Hi ha dos Hervé Le Corre?
―No, n’hi ha molts! [Riu.] M’agrada canviar d’univers, m’agrada canviar de tipus de relat i això m’obliga a adaptar la meva escriptura a allò que vull que la gent senti. Ho faig per evitar la monotonia.

Potser faig una afirmació agosarada perquè tot just he llegit aquests dos llibres vostres, però en tots dos hi ha un ambient asfixiant, frases molt dures en els diàlegs i personatges que parlen poc…
―Els meus personatges provenen d’entorns populars i per tant no sempre han de menester les paraules per dir les coses; per això no fan grans discursos i actuen més que no parlen. Després hi ha el fet que en els diàlegs intento estalviar. Com a lector no m’agrada un llibre amb massa diàleg perquè és com si mirés una sèrie a la televisió. Em fa l’efecte que quan ets novel·lista has d’assumir la feina de narrador i no amagar-te darrere els diàlegs dels personatges perquè l’acció avanci. Per tant, faig que els personatges parlin només quan penso que tenen alguna cosa important a dir.

A França la cultura de la novel·la negra s’associa també amb els festivals, amb més de vuitanta de diferents. És viable per als autors?
―Refuso la invitació de molts certàmens. En faig només quatre o cinc l’any perquè a França de vegades t’hi avorreixes, als festivals. Sovint et deixen darrere una taula per signar llibres i de vegades no signes res. És cert que sol haver-hi  taules rodones i debats, però la major part del temps els autors són darrere una taula signant llibres i, és clar, al cap de dos dies ja n’estàs tip.

I per què heu acceptat de venir a BCNegra?
―Oh, perquè és Barcelona i perquè volia acompanyar els editors que han traduït el llibre, no podia ser indiferent a això.

Acabada l’entrevista a Hervé Le Corre vam poder entrevistar Alan Parks.

El vostre llibre sorprèn ja de bon començament. Als paratexts citeu Plató i Rod Stewart…
―És una bona combinació.

Això ja crea unes expectatives singulars. Per què aquests dos referents?
―No ho sé, realment. Hi ha una citació de Plató que em sembla molt adequada i que reflectia exactament allò que volia dir al principi del llibre i després la de Rod Stewart també, totes dues coses eren importants, però també perquè al protagonista li agrada The Faces, n’és un fan. M’agradava que hi sortís i que hi hagués un referent d’alta cultura i de baixa cultura, perquè al llibre hi ha aquesta barreja i vaig pensar que era un bon encaix.

El llibre es publica en una col·lecció que especifica que Harry Mc Coy, el vostre protagonista, tindrà continuïtat. Llavors ja sabem que no morirà, però heu tingut la temptació de matar-lo?
―No, perquè el primer llibre el vaig escriure sense saber que això seria una sèrie. El vaig escriure de manera autònoma. Quan vaig parlar amb l’editorial em demanaren de què anava el següent i vaig dir que no ho sabia, que m’hi havia de posar. No vaig sentir la temptació de matar-lo, però sí que m’ha agradat fer-lo patir molt. Segurament l’apallissen i l’acaben deixant fet xixines moltes vegades, però matar-lo no.

Mc Coy és un inspector de policia en la tradició més hard-boiled del gènere. Si ens fan allò que li fan a ell ens passaríem tres setmanes a l’hospital i ell en un dia en surt…
―És com un personatge de Philip Marlowe, que l’apallissen i l’endemà ja està bé. És veritat que té una recuperació miraculosa, però a mi m’agraden aquesta mena de clixés i de tòpics de la novel·la negra, aquest heroi que el poden estomacar però que aconsegueix la noia i després la perd. Sempre hi ha aquesta part psicològica del personatge, que és molt estereotípica i que se suposa que tu no has d’utilitzar quan fas un llibre, que a mi em fascina.

Els policies de Glasgow del 1973 eren molt més virils que no els d’ara?
―En aquella època cercaven gent de les zones altes d’Escòcia, pagesots molt forts, i els contractaven per al cos policíac de Glasgow perquè físicament eren robusts i perquè a més a més allà no hi coneixien ningú i no tenien ni un cosí ni un conegut que els demanés cap favor. Per tant, en aquella època al cos policíac gairebé tots eren pagesos del nord d’Escòcia i havien de ser gent dura. Ser policia els anys setanta era una feina físicament exigent, t’havies de poder defensar, no hi havia armes, ni gas lacrimogen. T’havies de poder defensar i arraconar algú només amb el teu cos.

Gener de sang és una novel·la sobre la destrucció de la classe obrera?
―És una novel·la sobre l’explotació de la classe obrera. Les classes més riques i els personatges més cruels tracten els pobres com si fossin d’usar i llençar, apareixen uns lords i uns nobles que viuen en unes grans mansions que creuen que tenen tots els drets del món i que la resta són tots criats, són gairebé prescindibles, com d’una altra espècie. A més, en aquella època, com que la indústria pesant començava a tancar les portes, les drassanes i la construcció naval també, tot anava a la baixa, aquestes feines més tradicionals per als proletaris començaven a desaparèixer. Va haver-hi moltes vagues i moltes crisis. Molts homes i també dones que havien treballat a la indústria tradicional van haver de reinventar-se i trobar feina en uns altres sectors.

També parla de l’inici de l’epidèmia de l’heroïna, que després serà absolutament brutal a Escòcia.
―Sí, en aquests moments l’heroïna continuava essent una droga una mica esnob, era típica dels bohemis, dels artistes, de les estrelles de rock. Però al cap de deu anys va començar a arribar als habitatges de protecció social, als barris més pobres, i va acabar essent una droga que va matar moltíssima gent, sobretot a Edimburg, on es va entrellaçar amb l’epidèmia de la sida. L’actitud envers aquesta droga va canviar en un període de deu anys.

Mc Coy diu en un moment de la novel·la que el món es divideix entre Glasgow i fora de Glasgow…
―Res més, efectivament. Els escocesos diuen ‘jo sóc de Glasgow i prou’, i creuen que Escòcia és Glasgow i que la resta és una altra cosa. I allò que hi ha fora els és igual, potser hi van de vacances i res més. Glasgow és realment diferent de la resta d’Escòcia, té molta població d’origen irlandès i per tant un lligam entre les dues cultures; és molt més catòlica que no Edimburg o que la resta del país i per tant sí que és veritat que hi ha diferències, en part és veritat.

Ah, i ja teniu passaport per a tornar a casa? [L’entrevista va ser divendres 31 de gener.]
―No ho sé, en tenia un quan vaig venir i vaig passar per la porta on deia ‘Ciutadans europeus’. No sé com tornaré ara, em sembla que em quedaré aquí a Barcelona i no podré sortir, que tampoc no està malament.

Aquí també ens agrada organitzar referèndums.
―Sí, ja ho he llegit ja. Són coses difícils.

Tornem a la novel·la, sembla un llibre escrit per algú que no fa una primera novel·la, sinó per algú que té un domini de l’ofici i de les regles i dels arquetips i la duresa de la novel·la negra…
―No sé per què és així, és curiós. Potser és perquè n’he llegida molta.

Així doncs, éreu lector de gènere abans d’escriure’n?
―Llegia bastant, llegeixo bastant, de fet, però no solament novel·la negra, s’ha de llegir de tot en general. Quan vaig començar a escriure el llibre vaig ser era del ritme que havia de tenir i planificava l’aparició dels personatges. Potser això crea la sensació que ja sabia què feia. En això, m’hi vaig mirar molt, no tant en la trama com en l’estructura, que és important.

Teniu amics a la policia de Glasgow o els heu perduts tots amb el llibre?
―Tinc un bon amic que treballa al departament de policia que n’està fins als dallonses que constantment li enviï missatges demanan-li ‘què passaria si…?’. I després en tinc un altre que és advocat criminalista que és llegeix els llibres perquè el dret escocès és, del punt de vista penal, diferent de l’anglès, i llavors hi ha coses que es diuen diferent i ell comprova tota la part legalista; també està bastant tip dels meus missatges. Per tant, a tots dos els dono les gràcies al final del llibre.

També és una novel·la sobre la corrupció, en tots els àmbits i en totes les escales socials. És inherent a la condició humana?
―No diria que és inherent, però sí que passa. Els policies, sobretot a Londres, en aquesta època eren coneguts perquè eren corruptes. Hi ha un tipus de corrupció, que és que et convidin a fer un beure quan vas al bar, la de ‘sou policies i no cal que pagueu’; i llavors hi ha corrupció en grans estructures. Crec que hi ha molta diferència entre uns actes i uns altres. La corrupció que representa la família rica, lord Dunlop i companyia, vol dir aprofitar les connexions per eludir pagar tants imposts o per arribar  a un càrrec més alt. Això és una classe de corrupció, aprofitar que es tenen amics ben col·locats que t’obren portes. Això segurament  passa molt més que no pensem.

Us sentiu part del moviment del tartan noir?
―Veig que es considera tartan noir qualsevol llibre que es publica a Escòcia on hi ha un assassinat, amb la qual cosa hi ha una noció molt àmplia, és un calaix desastre.

Però quan els crítics van posar aquesta etiqueta era per a diferenciar perfectament que aquesta novel·la era negra i no policíaca, com es fa al sud. És una manera molt més americana de concebre el gènere…
―Sí, hi ha molts llibres que es consideren tartan noir que tenen una cosa en comú. Potser no són humorístics, però sí que es miren les coses d’una manera molt freda, els personatges fan broma entre ells, els personatges es prenen les coses poc seriosament encara que hi hagi una atrocitat davant seu. Són personatges molt més rodons, i la novel·la se centra més en els personatges que no en la trama. Això ho tenen en comú.

Déu n’hi do el pes que té la culpa a la novel·la i sobre el personatge de Mc Coy…
―Sí, la culpa és una gran motivadora. Mc Coy s’ho pren tot molt a la valenta a la vida. És incapaç d’aparcar la seva culpa, continua barrinant les coses del passat i amoïnant-se per tot allò que no queda net. És absolutament contrari al seu amic Stevie Cooper, que no mira mai enrere, que és com un tauró i sempre va endavant. Mc Coy no, sempre pensa si les coses es poden haver fet més bé.

Lord Dunlop és expeditiu i liquida els problemes per la via ràpida, però posats a triar potser m’estimaria més acabar a les seves mans que no pas a les de Stevie Cooper.
―No voldríeu estar ni amb un ni amb l’altre. Però mireu, a Stevie Cooper si li caus bé, li caus bé, és d’aquesta mena de persones, i farà qualsevol cosa per tu. Els baixos fons són la seva feina i no sent cap mena de culpa perquè ha de demostrar a la gent que no li poden buscar problemes, i ja està.

Em sembla una novel·la profundament d’esquerres.
―Això espero, volia que es notés. Si escrius un llibre sobre una ciutat on hi ha molta gent pobra, si no ets una persona molt desagradable, sentiràs l’empatia per aquells que tenen menys. No sé si era una intenció volguda però és el que jo pensaria, crec que és el que cal i al final t’has de situar en un bàndol o en un altre. Jo crec que tota la gent rica és gent horrorosa i més enllà de Stevie Cooper la gent pobra és maca. És una teoria simplista, aquesta visió del món, ja ho sé.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.