Fa unes quantes setmanes, l’Helena va penjar un vídeo a les xarxes queixant-se del tracte rebut a urgències. Des de fa quinze mesos sofreix covid persistent i les visites a urgències s’han convertit en una cosa habitual. Però de cop, aquell vídeo que havia fet sense cap intenció es va fer viral a les xarxes. Ara vol aprofitar l’altaveu que li ha donat per explicar el dia a dia dels qui tenen covid persistent i denunciar les dificultats que es troben.

“Feia mesos que em trobava una mica millor, però de sobte em va fer mal el cor, els braços, tenia dispnea. El meu cos va petar. El carrer era pla, hi havia molt poca pujada, però no podia continuar caminant.” Va decidir d’anar a urgències perquè els metges comprovessin que tot anava correctament. Però va aparèixer la famosa ansietat. “Sempre el mateix diagnòstic”, es queixa. “Sóc psicòloga, sé perfectament què és l’ansietat. I precisament per això, aquesta vegada vaig voler controlar qualsevol gest, perquè ningú no es pensés que en tenia. Però és igual. Vaig sortir-ne com sempre, sense proves, i amb el metge dient-me que tenia ansietat. En realitat, potser al final en tenia i tot, però t’asseguro que quan hi vaig entrar no.”

No era la primera vegada que es trobava en aquesta situació, però pensava que ara seria diferent. Confiava que la feina feta els últims mesos per Can Ruti, el Departament de Salut o la Societat Espanyola de Metges hauria fet efecte. Entén que a urgències no li poden solucionar la malaltia d’avui per demà, però reclama que li facin proves per assegurar-se que està bé. “L’ansietat hauria de ser l’última explicació, una vegada descartada tota la resta. Però per a fer-ho calen proves diagnòstiques. D’un professional esperes empatia i ganes d’ajudar a solucionar els problemes, no pas que els neguin i en culpabilitzin els pacients. En realitat, quan ens diuen que tenim ansietat ens neguen la malaltia i ens fan responsables de tot allò que ens passa.”

L’Helena explica que la seva situació no té res d’excepcional. “Sóc una més entre tantíssims. És un problema endèmic. I la resposta de la comunitat mèdica acostuma a ser la mateixa. De tant en tant, trobes algú que t’escolta, que no et menysprea, que no et diu que tens depressió o ansietat. Però costa molt. Tots plegats haurien d’obrir la ment i entendre que la covid ha superat en certs punts la medicina occidental. Que continua havent-hi molt de desconeixement. Que deixin de culpabilitzar-nos i que reconeguin part de la seva ignorància. Busquem solucions entre tots, no creem més problemes.”

Sovint el conflicte no acaba aquí. “El maltractament per part dels professionals s’agreuja moltes vegades per la incredulitat i la incomprensió dels familiars, els amics, la parella o companys de feina. La paraula del doctor va a missa. Tots li donen la raó: és ansietat. Cosa que fa que la desesperació i la soledat augmentin encara més. En el meu cas, he tingut molta sort, la meva família ha estat al meu costat des del principi. Però conec molta gent que s’ha separat. És molt difícil de gestionar tot plegat. I més amb la incertesa de no saber què passarà en un futur. I és que a molts joves la covid ens ha destrossat la vida.”

Malgrat que tots hem sentit parlar molt de la covid persistent, pocs ens podem arribar a imaginar què és viure-la en primera persona. L’Helena treballava en un CAP d’administrativa quan es va contagiar de covid. “Quan tot es va complicar ens vam posar a la primera línia, calia protegir la gent gran. No teníem prou protecció i no vaig trigar a contagiar-me.” Els primers dies van ser complicats. No podia dormir més de tres hores seguides. Es despertava ofegant-se. La cinquena nit tot va empitjorar. “Primer em tremolava la boca, però després tot el cos. Visc sola. Vaig trucar preocupada, no sabia què passava. Em van enviar una ambulància.”

En arribar a l’hospital, una hora més tard, el seu cos ja no tremolava tant. “La primera pregunta que em van fer en arribar a l’hospital va ser: ‘Quina relació tens amb els companys de feina?‘ No vaig entendre res. No em podia ni moure, m’havien de portar en cadira de rodes… I em preguntaven això? Ara ho entenc, es pensaven que no volia tornar a la feina i m’ho havia inventat tot.”

Però d’inventar-se, no s’ha inventat res. Ho té tot anotat en una llista. Ha arribat a tenir més d’una vuitantena de símptomes. Potser el moment més complicat és quan va desenvolupar la síndrome de Guillain-Barré. “Em va anar afectant progressivament tot el cos. No em podia moure. Els meus pares em van haver de comprar una cadira de rodes i ajudar-me amb tot. Pensava que potser no tornaria a caminar. Per això, ara, quan vaig pel carrer, de vegades, gravo dissimuladament com es mouen les meves cames. Ho trobo tan bonic. És brutal la felicitat que tens quan recuperes coses tan bàsiques.”

Quan més s’emociona és quan explica que des de fa unes setmanes, després de molts mesos, ha pogut tornar a llegir llibres. “A mi m’agrada molt llegir, però durant molts mesos no podia… N’era incapaç.” I és que la covid persistent també li va causar complicacions neurològiques. Parla i de sobte es queda en blanc. Li costa molt més de concentrar-se…

Malgrat aquest trasbals i sofriment enormes, l’Helena se sent privilegiada. Gràcies a formar part de grups de persones amb covid persistent, va descobrir la possibilitat de fer rehabilitació a l’Institut Guttmann. “Finalment el meu metge de capçalera ho va tramitar. Em van fer rehabilitació física, cognitiva i respiratòria. Ha estat molt important. El problema és que tan sols va durar vuit setmanes. Quan passen aquestes setmanes, estiguis com estiguis, com que no arriben més diners, te’n vas a casa. Vaig gravar els exercicis, per no oblidar-me’n, i els continuo fent a casa.” Però malgrat que la situació actual no és la que hauria de ser, està contenta d’haver pogut tenir aquesta rehabilitació. Sap que hi ha molta gent que no ha tingut aquesta oportunitat: “El meu cas era molt visual, però les persones que no tenen uns símptomes tan evidents, moltes vegades no reben l’ajuda.”

L’Helena reclama que la societat s’involucri en la seva lluita: “Cal aconseguir finançament per a fer estudis sobre la malaltia. Necessitem l’ajuda de tothom. La majoria d’afectats som joves, encara ens queden molts anys per a aportar coses a la societat. Si no ens ajuden, acabarem essent un llast. No aportarem res, ens menjarem els diners de la societat fins el dia que ens morim…”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.