Hi ha moments en política que condensen, en una sola contradicció, tot allò que té de podrit el sistema. Aquesta setmana n’hem viscut un de particularment il·luminador. El govern del PSC ha remarcat que el projecte del Hard Rock és intocable –que tirarà endavant malgrat totes les resistències–, i els Comuns, amb una audàcia que voreja el cinisme, pressionen ERC perquè aprove el pressupost d’un executiu que defensa allò mateix que ells van fer servir d’arma nuclear per fer caure el govern anterior.

Convé recordar els fets amb precisió perquè no es perda el fil. Era el 2024. El govern del president Aragonès negociava els comptes amb desesperació. L’acord era a l’abast de la mà. Però els Comuns van posar sobre la taula una condició que sabien que era incompatible amb la continuïtat del pacte: aturar el Hard Rock. No era una demanda entre moltes. Era una línia vermella presentada com a qüestió moral, gairebé de consciència. Presentaven el macroprojecte de casino i lleure entre Salou i Vila-seca com el símbol de tot allò que no podia ser Catalunya: turisme de masses, especulació, manca de sostenibilitat, model econòmic del passat. El president Aragonès, atrapat entre el PSC –que havia acordat el Hard Rock en canvi dels comptes del 2023– i els Comuns, que ara n’exigien la paralització, no va trobar cap més eixida que convocar eleccions. El Hard Rock va ser l’excusa formal d’una ruptura política que va liquidar la legislatura.

I ara, dos anys després, veiem com els Comuns pressionen ERC perquè vote a favor del pressupost del govern Illa. El mateix govern Illa que defensa el Hard Rock. El mateix projecte que els Comuns van convertir en detonador. I pressionen amb aquella frescor dels qui no han dit mai res de diferent, amb arguments nous que sonen buits al costat de la memòria recent.

Seria fàcil d’interpretar tot això com una anècdota de la política catalana, com un episodi més de les contradiccions d’una esquerra que no sap mai on és, ben bé. Però seria un error. Aquest episodi ens mostra una cosa més profunda i més pertorbadora: la política contemporània ha trencat el lligam entre les posicions i les raons. Ara no importa què es defensa, sinó la jugada. L’argument és un instrument al servei de la posició, no a l’inrevés. Quan convé, el Hard Rock és una línia que no es pot travessar de cap manera. I quan no convé, desapareix de l’horitzó moral com si no hagués existit mai.

Aquesta és la veritable malaltia del sistema. No la hipocresia –que és tan vella com la política–, sinó la impunitat amb què s’exerceix. Els Comuns no proven d’explicar el canvi. No diuen que s’han equivocat, ni que les circumstàncies han mudat de tal manera que la seua posició anterior ha estat superada. Simplement actuen com si la memòria col·lectiva fos tan curta com la seua. I potser, en un entorn de soroll informatiu constant i d’absència de retiment de comptes, no van del tot desencaminats.

El filòsof Harry Frankfurt va distingir fa ja molt de temps entre el mentider i el bullshitter. És una distinció interessant. El mentider sap la veritat i la nega. El bullshitter, en canvi, ni tan sols es preocupa per la veritat: solament li interessa l’efecte que produeix. La política de la jugada no és una política de mentiders –que si més no han de tenir en compte allò que és cert per poder-ho tòrcer–, sinó una política de bullshitters institucionals: actors que han abandonat qualsevol compromís amb la coherència com a valor i que operen en un registre purament tàctic.

El problema és que el resultat d’això és una democràcia degradada en què el debat públic no serveix per a contrastar idees sinó per a prendre posició i prou. On els arguments es bescanvien com fitxes de joc, no com raonaments construïts sobre conviccions. On la paraula donada no val ni el temps que es tarda a pronunciar-la.

El cas del Hard Rock i els Comuns no és cap excepció: és un exemple paradigmàtic d’una pràctica generalitzada. Ara, que siga comuna no l’excusa. Al contrari. Precisament perquè s’ha normalitzat, cal dir-ho amb claredat. Qui va fer del Hard Rock una línia vermella i ara pressiona per aprovar un pressupost que el manté mereix que li recordem en públic què va dir. I que li exigim, si més no, una explicació.

Perquè les explicacions –en política– no són un luxe retòric: són la matèria primera de la confiança democràtica. Sense explicacions tenim la jugada i prou.

PS1. Diumenge Perpinyà es juga el futur immediat en les eleccions municipals. Els sondatges indiquen que l’extrema dreta pot revalidar el mandat, principalment per culpa de la gran divisió de l’oposició. Alexandre Solano ens explica precisament avui, en aquest article, quines són les candidatures de l’oposició que volen barrar el pas a Louis Aliot.

PS2. Fra Valentí Serra, sacerdot, doctor en història i arxiver de l’orde dels caputxins, és tot un expert en tradicions populars i acaba de publicar un llibre que recupera la tradició de la cuina monàstica. Cuina vegetariana de sempre. Joan Safont l’ha entrevistat: “Ens hem cregut els amos de la terra i només en som els administradors”.

PS3. Ormuz continua marcant l’actualitat mundial. En teoria, la navegació no hi és permesa, però, curiosament, hi ha uns quants vaixells que sí que el travessen. Vaixells legals que s’atreveixen a fer pràctiques impossibles, o la “flota a l’ombra”, il·legal i sorprenent. Qui són i com s’ho han fet, ho explique en aquesta Pissarreta.

PS4. Com cada dijous, ahir a VilaWeb hi hagué La tertúlia proscrita i aquesta setmana una de ben especial. Txell Partal hi va convidar Frederic Porta i Marc Lesan per parlar de les relacions entre el Barça –que diumenge fa eleccions– i el nacionalisme català. Vegeu-ne el vídeo.