El 20 d’abril de 2010, un jutge de l’Audiència espanyola va enviar a presó preventiva cinc advocats bascs: Arantza Zulueta, Jon Enparantza, Iker Sarriegi, Naia Zuriarrain i Saioa Agirre. S’havien encarregat de la defensa jurídica d’uns quants presos d’ETA, que llavors ja negociava el procés de cessament de l’activitat armada. Però als ulls del jutge els advocats no eren tan sols advocats, sinó l’enllaç entre la part activa d’ETA i els presoners, cosa que els convertia, deia, en part efectiva de l’engranatge de l’organització. El mateix dia, la justícia francesa deixava en llibertat David Pla, el suposat capitost polític d’aquest grup, “perquè no hi havia proves suficients per a sostenir les acusacions”. A Madrid, en canvi, el jutge va dir que n’havia trobades. Eren una trentena de documents que assegurava que anaven adreçats a l’aparell d’ETA o en provenien. El jutge era Fernando Grande-Marlaska, ara ministre d’Interior espanyol.

Tots cinc acusats van estar-se uns quants mesos en presó preventiva. En la interlocutòria, Grande-Marlaska els acusava de tenir vincles amb l’anomenada Halboka, que definia així: “Una estructura orgànica de la banda terrorista creada pels volts del 2002 que s’encarrega de gestionar tot allò referent als presos i al seu entorn.” El jutge i la Guàrdia Civil es fonamentaven en notes, documents escrits i arxius trobats suposadament als ordinadors dels advocats per afirmar que els despatxos dels cinc empresonats, dirigits per Zulueta, constituïen “un centre logístic de distribució de comunicacions” entre els presos i l’organització activa. Grande-Marlaska assegurava que Zulueta i el seu equip s’encarregaven, a més, de proposar objectius per a possibles atemptats. Amb aquestes dues acusacions, d’informar i de proposar, el jutge gosava afirmar que la feina dels advocats anava “molt més enllà de les lloables tasques de defensa, exercides d’una manera complementària”.

El cas Halboka, i particularment la situació de Zulueta, es van consolidar com una de les obsessions de Grande-Marlaska. El 2 de desembre de 2010, quan feia vuit mesos que havia empresonat els cinc advocats, l’Audiència espanyola va ordenar d’alliberar Zulueta, Enparantza i Sarriegi, els que restaven en presó preventiva, adduint que el risc de fugida havia baixat. Però mesos més tard, el 13 de juliol de 2011, Grande-Marlaska va trobar una oportunitat nova. Va dir que s’havia trobat un document en les investigacions que encarregava a Zulueta la creació d’una xarxa de coordinació d’ETA amb tot el seu entorn social, i la va tornar a enviar a la presó. El tribunal va trigar un mes exacte a tallar les ales a Grande-Marlaska: va determinar que era el mateix delicte pel qual ja l’havia empresonada l’abril de l’any abans, i que d’ençà que havia sortit de la presó al desembre no creien pas que hagués reincidit.

Grande-Marlaska obre el cercle i Velasco el consolida

El document que Grande-Marlaska va dir que s’havia trobat va servir per a reprendre el setge tres anys més tard, el 2014, ara instigat pel jutge Eloy Velasco. Velasco va obrir una instrucció contra desenes de persones acusant-les de formar part d’un col·lectiu conegut dins d’ETA per Koordinazioa Taldea (‘grup de coordinació’), que tenia afinitats amb el pretext amb què Grande-Marlaska havia empresonat Zulueta per segona vegada. D’aquest grup, en formaven part, segons Velasco, els advocats, el grup Herrira (de suport als presos), el grup Etxerat (dels familiars dels presos) i el grup Jaiki Haidi, que feia l’assistència sanitària als presoners. Tots eren ETA, segons Velasco.

La prova principal a què es remetia Velasco era que la Guàrdia Civil havia afirmat que havia confiscat uns fulls amb el segell d’ETA als detinguts, i va dir que això demostrava no tan sols la interrelació del grup KT amb la direcció d’ETA, sinó que hi pertanyien. El jutge no era capaç d’imputar cap atemptat ni cap activitat terrorista als acusats, però considerava que els lligams amb el grup eren provats gràcies a aquells fulls, i que per tant hom els podia considerar terroristes. Els quaranta-set investigats foren processats dos anys més tard, el 23 d’abril de 2016, quan set ja havien passat prop de tres anys en presó preventiva, entre els quals, novament, Arantza Zulueta.

Finalment, els quaranta-set processats van arribar a un pacte amb la fiscalia per a no anar a judici, i van acceptar penes de presó menors que els van evitar la presó. Tan sols Zulueta i Enparantza van ingressar-hi, atès que els atribuïen un paper capdavanter, però van sortir-ne al cap de pocs mesos. Zulueta va explicar que havien acceptat la condemna perquè era lleu i per refermar el procés de pau en què aleshores, amb un lustre d’absència d’activitat armada, ja es trobava inserit el País Basc.

La mateixa acusació, un altre judici

Però amb una dècada sencera de setge judicial no n’hi ha prou, per a la justícia espanyola, i d’ençà d’abans-d’ahir es fa a l’Audiència un altre judici contra els cinc advocats empresonats originàriament per Grande-Marlaska i tres més, per les mateixes raons: formar part de la banda armada. Les defenses han lluitat per mirar d’evitar-lo, adduint que la causa ja havia estat jutjada. Però la magistrada Ángela Murillo ho ha impedit, amb l’argument que entre que van estar en presó preventiva per primera vegada i en van sortir, van continuar coordinant, i suposa que en aquest lapse van cometre el delicte dues vegades, de manera que encara cal jutjar la primera, impulsada per Grande-Marlaska. Ara la fiscalia demana a Zulueta dinou anys de presó per pertinença a banda terrorista i per possessió d’armes, dues acusacions que ella nega rotundament. Per a la resta d’acusats, la fiscalia demana entre vuit anys i dotze de presó.

La posició de les defenses és ara més dura que no fa uns anys: Zulueta ha declarat aquesta vegada que ella de cap manera no va formar part d’ETA, que mai no ha tocat cap arma, i ha recordat que tan sols a partir dels informes de la Guàrdia Civil espanyola i de les declaracions d’uns altres perseguits fetes sota tortures es pot induir que ella hi pertanyia. I és exactament això que ha recuperat el fil dels fets del 2010, quan Grande-Marlaska va activar l’operació contra els advocats: una pluja d’irregularitats, abusos i tortures dels agents de la Guàrdia Civil contra els acusats. La defensa ha denunciat sis irregularitats i vulneracions de drets fonamentals, però han estat els testimonis de les advocades torturades que han sacsat i esgarrifat.

Naia Zuriarrain, que treballava al despatx de Zulueta, va explicar entre sanglots que a comissaria els agents la van despullar i, una volta nua i indefensa, la van començar a tocar. “Em van tocar els pits, tot el cos… Un guàrdia civil va pressionar els seus genitals contra la meva part del darrere…”, va explicar. Després d’això li van cobrir tot el cos amb goma escuma, la van precintar tota, llevat del cap. “Em van començar a llançar aigua freda al cap, m’hi van posar bosses de plàstic que em tapaven totalment i no podia respirar… ” És la mateixa pràctica que van aplicar contra Saioa Agirre, que va explicar que, mentre s’ofegava, els agents li cridaven que no podria ser mai mare. A Agirre també la van despullar i la van obligar a fer exercici físic mentre li pessigaven els mugrons i li tocaven la vulva.

Zuriarrain va afegir en el seu relat: “Ja sense bossa em van començar a llançar un munt d’aigua a la cara que m’entrava pel nas i m’ofegava. I tota l’estona em deien: ‘Parlaràs? Parlaràs? Parlaràs?’… I en un moment que era a terra els vaig dir que sí, que parlaria.” Aleshores li van fer aprendre què havia de respondre a cada pregunta de l’interrogatori oficial. “Si no responia com ells volien m’amenaçaven tota l’estona que tornaria a passar allò mateix que havia passat“, va dir. Aquesta explicació de Zuriarrain ha tornat a fer palès que les tortures i els abusos de la Guàrdia Civil no hi tenen pas un paper secundari, en aquesta història, sinó que són clau per a entendre el muntatge. Ella i la resta d’acusats han criticat que les declaracions fetes després de les tortures de la Guàrdia són la prova en què se sustenta el judici contra ells per pertinença a banda armada.

Zuriarrain ja va denunciar les tortures aleshores. En una de les vistes judicials, concretament, les va posar en coneixement del jutge. Però ell va arxivar la denúncia. El jutge, com dèiem, era Fernando Grande-Marlaska, ara ministre d’Interior espanyol.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.