Jürgen Habermas s’ha mort a Starnberg, al sud de Baviera, a noranta-sis anys. Era el darrer gran representant de l’Escola de Frankfurt, una tradició filosòfica alemanya que va produir pensadors de primera fila i –com tota tradició de primera fila– també una quantitat considerable d’epígons de tercera. Però Habermas era l’autèntic. Un home digne de ser llegit, seguit, estudiat.

A Espanya, Habermas va fer una fortuna peculiar. Perquè hi abunda una categoria especial d’intel·lectual –difícil de trobar en els països seriosos– que simplement no llegeix els autors que cita. O que solament els llegeix per damunt, agafant-ne allò que li convé i descartant la resta amb la displicència de qui no ha obert mai el llibre més de tres pàgines.

Molt especialment els intel·lectuals del constitucionalisme –aquella tribu madrilenya que confon la lleialtat a la constitució amb la intel·ligència– el van descobrir un dia amb l’entusiasme del qui troba un argument d’autoritat que es pensen que li fa el joc. Van agafar-li el concepte de patriotisme constitucional, sense voler-lo entendre –perquè si l’haguessen entès no l’haurien agafat mai–, el van posar en un marc i el van penjar a la paret. Em deveu haver sentit explicar més d’una vegada que hom escriu allò que pot i els lectors normalment llegeixen allò que volen llegir. De vegades sense malícia, de manera natural, però de vegades amb molt mala bava. I aquest és el cas.

El patriotisme constitucional és una idea que Habermas va pensar per a l’Alemanya de la postguerra –per als seus apologetes, segurament és massa entendre una cosa tan bàsica com és que les idees, les filosòfiques també, no planen en el buit. Els alemanys havien de construir una identitat nova perquè la identitat vella havia produït, entre més coses, el nazisme, la pitjor guerra de la història i l’Holocaust. Per això semblava prudent de substituir la nació diguem-ne ètnica per la lleialtat als principis democràtics. Era una tesi raonable. Fins i tot diria que necessària, en aquell context.

Però aquell context era l’Alemanya del 1945, no pas l’Espanya del 1978. A Espanya el 1978 hi havia un règim franquista que es reconvertia, uns militars que fumaven tranquil·lament pels passadissos mentre portaven instruccions escrites als redactors de la constitució i una transició que va acordar –de manera tàcita, però fermíssima– que no es podia parlar de determinades coses. Traslladar el raonament exquisit de Habermas a aquesta tessitura era com recaptar a algú un medicament excel·lent, però que valia tan sols per a guarir una malaltia diferent de la que té.

La cosa –la vergonyosa instrumentalització– en realitat és molt senzilla d’explicar. Habermas va dedicar la vida a una idea poderosa i profundament incòmoda: la legitimitat democràtica no ve d’haver guanyat una votació, sinó de la qualitat del procés que hi ha darrere aquella votació. Per a ell, una decisió és legítima tan sols si tots els afectats han pogut participar-hi en condicions d’igualtat, sense coerció, i si els arguments s’han mesurat per la força racional, no pas pel rang o el poder de qui els defensa i encara menys per la violència emprada per imposar-los. D’això ell en deia “acció comunicativa”. No és pas tan difícil d’entendre. Però és obvi que és absolutament incompatible amb la pràctica i amb la teoria dels espanyols. Per això el definesc, provocativament, i amb un punt de venjança també, com a antiespanyol.

Cap dels seus admiradors a l’altiplà, per exemple, no va acceptar mai l’obvietat que Habermas no creia que les fronteres dels estats fossen eternes ni sagrades, ni que no es pogués proclamar una república o decretar la neutralitat militar. A l’inrevés: el seu sistema precisament exigeix que qualsevol qüestió que afecte els ciutadans puga ser debatuda obertament, sense exclusions prèvies. De cap mena. Sense cap tabú. Sense cap barrera imposada. De manera que qualsevol habermasià rigorós hauria d’haver remarcat immediatament i al primer minut que el debat sobre l’autodeterminació dels Països Catalans, o sobre la monarquia i la forma de l’estat, era exactament la classe de debat que una democràcia no pot prohibir de cap manera. O era això o feia trampa. Però els habermasians espanyols eren rigorosos en les citacions interessades i en les consignes, no pas en la doctrina ni en la reflexió. I van fer trampa.

La veritat és que en tot plegat hi ha tanta comèdia que arriba a ser esgotador. Habermas va passar la vida defensant que els arguments havien de competir en igualtat de condicions, sense que hi intervingués el poder dels qui els pronuncien. I resulta que el constitucionalisme espanyol el va utilitzar a ell –el va encimbellar, el va omplir d’elogis i medalles– per a proposar exactament la contrària: barrar el pas a qualsevol debat en nom d’un text sagrat que no es pot tocar ni es podrà tocar mai. Amb la benedicció dels mandarins, contents de fer veure que sabien de què parlaven, i escandalitzant els seus lectors honrats, els espanyols van convertir el filòsof de la discussió oberta en l’escut de la discussió tancada. Impressionant.

Prou que ho sé, que la filosofia política és un gènere que convida a la cita selectiva. Es tria allò que convé i s’amaga la resta. Però la cosa –parlant del senyor Habermas i d’Espanya– té molta barra. Molta. I és representativa d’unes certes maneres de fer. Perquè en tenen la culpa tant els presumptes intel·lectuals com els polítics, com tots els periodistes i comunicadors que han intentat –i que hi insisteixen ara amb el cadàver encara calent– de vendre a la gent com a peix allò que en realitat era un excel·lent tall de carn. Ignorants o malèvols, que no ho sé. Aprofitats i amorals, que això sí que ho sé. Potser, de fet, totes quatre coses juntes.

PS1. En el moment de publicar aquest editorial arriben molt males notícies de Perpinyà. Per poc, el batlle d’extrema dreta Louis Aliot és a punt de guanyar les eleccions en la primera tanda, car supera el 50% dels vots. Va de tan pocs vots que fins que no se n’haja escrutat el 100% no ho podrem saber. Seguiu el directe sobre la nit electoral i tota la informació que us anem oferint, per a saber si finalment hi ha segona tanda o no.

PS2. El govern del PSC i ERC s’atansen a l’abisme en una setmana decisiva per al pressupost. La data límit que tenen per a arribar a un acord és divendres, quan el parlament farà la primera votació del projecte dels comptes i la llei d’acompanyament. En l’horitzó no hi ha tan solament la possibilitat d’un trencament entre els dos partits, sinó fins i tot la d’una convocatòria d’eleccions autonòmiques el mes de juny. Odei A.-Etxearte repassa en aquest article com serà la setmana que comença avui: “Illa i Junqueras porten al límit el torcebraç del pressupost”.

PS3. El sector educatiu de Catalunya torna a fer vaga aquesta setmana per reclamar millores salarials i fer palès el malestar amb el Departament d’Educació, que vol fer veure desesperadament que el pacte amb UGT i CCOO resol la crisi.  Pol Baraza, en aquest article, enumera les mobilitzacions, que comencen avui mateix, i ens explica on rau ara mateix el conflicte.

PS4. Miquel de Palol i Muntanyola ha tornat a escriure un llibre monumental, Abans més que encara, que arriba aquests dies a les llibreries. Andreu Barnils l’ha entrevistat: “No descarto el suïcidi”.

PS5. Després d’haver sobreviscut a viatges a cavall i amb vaixell, a la Revolució Francesa i a gairebé un segle en una cambra fosca i climatitzada, la darrera carta de la reina Maria d’Escòcia s’exposa per primera vegada en públic al seu país. L’ocasió ha remogut els sentiments nacionals, com ens explica, de Perth estant, Steve Hendrix: “Després de 5.268 mesos, la carta més icònica de la història d’Escòcia s’exposa al públic”.