Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’avantprojecte de llei de memòria democràtica ha estat aprovat fa pocs dies pel govern espanyol i, aviat, passarà a les corts on serà discutit i, si escau, aprovat definitivament. És una llei molt reclamada per la societat civil i les associacions per a la memòria històrica, perquè la llei aprovada el 2007, en temps de José Luis Rodríguez Zapatero, deixava aspectes importants sense resoldre: declarava il·legítims els tribunals franquistes, però no anul·lava les sentències i establia dues classes de víctimes, les d’abans del 1968 i les de després.

El febrer d’enguany vaig exposar en un article els assumptes pendents que hauria de resoldre la nova llei que ara tot just ha començat el recorregut.

L’avantprojecte pretén de resoldre les deficiències de la llei del 2007: fa responsable l’estat espanyol de l’exhumació de fosses, garanteix el dret d’investigació a Espanya dels crims franquistes –mitjançant la creació d’una fiscalia especialitzada–, anuncia l’anul·lació de les sentències dels tribunals franquistes i moltes més qüestions. Tot i això, entre els experts que fa anys que lluiten, activistes i advocats, hi ha veus molt crítiques sobre el redactat de la llei i les greus ambigüitats i limitacions que conté. Tothom reconeix millores substancials respecte de la llei del 2007, però els aspectes clau resten sense resoldre. Per elaborar aquest article sobre les ambigüitats i qüestions pendents de l’avantprojecte he consultat tres especialistes. Podeu consultar-lo a continuació o, si el vostre navegador no el mostra, fent clic ací.

La reacció d’Octavio Alberola a l’avantprojecte

Una de les persones més significades en la lluita per la justícia i la memòria històrica d’ençà dels anys noranta és l’anarquista Octavio Alberola, qui des del 1998, amb el grup pro-revisió del cas Granado-Delgado, va batallar als mitjans, als carrers i als tribunals fins a aconseguir, el 2004, una sentència històrica del Tribunal Constitucional espanyol que obligava el Suprem a reobrir el cas dels joves llibertaris executats a garrot vil el 1963. Després de l’aprovació de la llei del 2007, Alberola ha continuat a primera línia denunciant-ne les deficiències quant a l’anul·lació de judicis i insistint per posar fi a la infàmia de discriminar les víctimes i mantenir el seu dret de reparació.

Queda clara en aquesta llei la qüestió de l’anul·lació de judicis, inclosos els sumaríssims, fins el 1975?
—No, no queda gens clara, perquè declarar la ‘il·legitimitat dels tribunals i de les condemnes’ no n’anul·la la ‘legitimitat’ legal i, en conseqüència, continuen vigents en l’ordenament judicial.

—Es posa fi a la divisió de víctimes entre les d’abans del 1968 i les de després, com feia la llei del 2007, i es garanteix la reparació de totes de la mateixa manera?
—No, per l’ambigüitat de l’article 31, de ‘Reparació integral’, i pel que es precisa en el punt IV de l’exposició de motius. Aquests dos apartats tenen dues interpretacions contradictòries sobre la derogació de l’infame article 10 de la llei de memòria històrica del 2007, que dividia a les víctimes de la repressió franquista en dues categories. Si la nova norma –quan sigui aprovada per les corts– deroga, substitueix, la llei anterior, l’ambigüitat del punt IV, que precisa que ‘les mesures que s’han anat desplegant [sobre reparació] des de la transició […] romanen en l’ordenament jurídic’, pot fer que s’interpreti que també hi roman l’article 10.

On és la clau d’aquesta ambigüitat?
—Pel que fa a l’anul·lació, és evident que la clau d’aquesta ambigüitat rau en la covardia política del PSOE d’enfrontar-se amb el PP per marcar una ruptura amb l’ordenament jurídic franquista. Molt probablement pels pactes durant la transició-transacció. I pel que fa a la discriminació, em sembla que és per no voler assumir la infàmia d’haver introduït l’article 10 a la llei de memòria històrica.

Quins judicis resten fora de l’empara d’aquesta llei?
—Si l’avantprojecte aprovat al consell de ministres no posa fi a aquesta ambigüitat quan arribi a les corts, no s’anul·laran legalment els judicis ni les condemnes d’aquells que lluitaven contra la dictadura franquista. A més a més, també podrien quedar fora del dret de certificat d’il·legitimitat tots els qui no puguin justificar haver estat perseguits pel franquisme per haver defensat ‘la legalitat institucional anterior’, pretendre ‘el restabliment d’un règim democràtic a Espanya’ i intentar de ‘viure conformement a opcions emparades per drets i llibertats avui reconeguts per la constitució’. Quant a la discriminació en la reparació, el manteniment de l’article 10 dependrà de la lectura que l’administració –l’estat espanyol– faci de la nova norma. Si es considera derogat l’article 10, llavors també és derogat el dret de reparació per a totes les víctimes de la repressió franquista condemnades ‘a pena de mort efectivament executada’. Perquè aquest dret no els el van reconèixer fins que no es va promulgar la llei del 2007.

Heu exposat el vostre punt de vista al ministeri?
—Sí, acabo d’enviar un correu al secretari d’estat de Memòria Democràtica. N’espero la resposta.

Octavio Alberola i Antonio Martín a la seva dreta. Míting a la Puerta del Sol, Madrid, 2002.

Quina podria ser la solució?
—Quant a l’anul·lació, que es declarin il·legítims els judicis i anul·lades legalment les sentències. Quant a la discriminació, que es precisi en el punt IV de l’exposició de motius: ‘Al costat de les mesures que s’han anat desplegant des de la transició, i que romanen en l’ordenament jurídic, s’incorporen l’apartat dos bis i l’apartat set de la disposició addicional divuitena de la llei 4/1990, de 29 de juny de pressupostos de l’estat, recollits en la llei de memòria històrica del 2007, a més de les actuacions específiques que es refereixen als béns espoliats durant la guerra civil i la dictadura […]’.

Reacció d’Àngel González

Respecte de les ambigüitats que conté l’avantprojecte, ens centrem en algunes de les més significatives per a Àngel González, president de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià.

Amb la nova llei es podrà fer justícia?
—Perquè es puga fer justícia davant tants assassinats i delictes de tortura, tots ells delictes de lesa humanitat que no prescriuen mai, no n’hi ha prou que es cree una fiscalia especial. Abans de res, cal derogar íntegrament la llei d’amnistia del 1977, per dos motius essencials: va nàixer nul·la de ple dret perquè Espanya va publicar al BOE del 30 d’abril de 1977 el pacte internacional de drets civils i polítics que prohibeix tota llei de punt final, i aqueixa llei es va publicar el 15 d’octubre de 1977. I, d’una altra banda, la judicatura espanyola s’hi recolza per negar la tutela judicial efectiva –el dret a la justícia– als centenars de milers de víctimes del franquisme.

Sobre l’anul·lació de sentències, la llei és clara?
—Es declaren nul·les totes les sentències dels tribunals repressius especials del franquisme. Però, com assenyala José A. Martín Pallín, jutge emèrit del Tribunal Suprem espanyol, tal com està redactada pot ser que no pogueren anul·lar-se sentències com les que van condemnar Salvador Puig Antich o els últims cinc joves antifeixistes assassinats el 27 de setembre de 1975. Tampoc les que van condemnar els guerrillers antifranquistes, que van ser jutjats com a bandolers i criminals. En definitiva, cal declarar il·legals, no il·legítims, tots els tribunals i la legislació repressiva de la dictadura contra les llibertats democràtiques i els drets humans i en conseqüència totes les seues sentències.

Entre els documents que s’han fet públics aquests dies i que he consultat per escriure aquest article, hi ha una extensa carta de Flor Baena, germana de Xosé Humberto Baena, un dels cinc últims afusellats pel franquisme, dirigida a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, ministra de Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica. Amb motiu del 45è aniversari de l’afusellament del seu germà, el 27 de setembre d’enguany, Flor Baena manifesta a la ministra la seva decepció perquè la nova llei exclou l’anul·lació del seu cas, entre més. Podeu consultar-la a continuació o, si el vostre navegador no el mostra, fent clic ací.

A més, Àngel González troba a faltar ‘en el títol preliminar una condemna rotunda i explícita del franquisme i una reivindicació dels valors d’aquella Segona República contra la qual es va alçar el feixisme nacional i internacional tot originant una sagnant guerra i quaranta anys de dolor i repressió. Ja és hora de “desfranquitzar” aquest estat.’

Les fosses de Paterna (Horta).

Caldria també, em diu González, judicialitzar tot el procés d’exhumacions i identificacions: ‘No n’hi ha prou que actue un fiscal a les exhumacions. És el jutge qui ha d’obrir una investigació, garantir tota la cadena de custòdia i el dret de les víctimes de tenir tutela judicial efectiva i coneixement de la veritat. Així mateix, és imprescindible un pla urgent estatal d’exhumacions.’

També caldria la desclassificació de tots els arxius diplomàtics, militars de justícia, penals i d’intel·ligència, l’acompanyament d’una llei pressupostària i la creació d’un institut de la memòria, que organitzi i planifiqui un pla estatal urgent d’actuació, i aclarir la responsabilitat patrimonial de l’estat espanyol perquè ‘no es reconeix cap reparació sobre aquesta qüestió envers les víctimes d’assassinats, tortures, presó o espoliació econòmica. A tot estirar, s’arriba a dir que s’intentarà.’

La insuficiència de l’avantprojecte respecte de la impunitat

Pregunto a Jacinto Lara, advocat de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina (CEAQUA), si l’avantprojecte preserva la impunitat que obliga a cercar justícia a l’Argentina o si formula la possibilitat de fer justícia efectiva sobre el franquisme a l’estat espanyol. De les seves extenses respostes jurídiques sobre l’articulat de la nova llei i la realitat viscuda fins ara, n’extrec, resumides, les idees clau.

La nova llei, segons ell, ‘reprodueix gairebé literalment un precepte constitucional i, per tant, no introdueix cap novetat en el nostre ordenament jurídic, més enllà de reiterar-se en una llei ordinària una previsió constitucional clara sobre aquesta qüestió i que els jutjats i tribunals s’han negat a reconèixer i a aplicar d’una manera efectiva perquè en cap cas no han activat en les resolucions judicials el control previ de convencionalisme que implica, en l’aplicació dels articles 10.2 i 96 de la constitució espanyola, que qualsevol jutge ordinari pot desplaçar l’aplicació d’una norma interna amb rang de llei per aplicar de manera preferent la disposició continguda en un tractat internacional’.

Fins ara, m’explica, la realitat ha estat que ‘en les múltiples querelles criminals que s’han presentat, cap jutge no ha considerat que la normativa interna –llei d’amnistia i codi penal– hagi de ser desplaçada per aplicar a la investigació i el judici dels crims internacionals comesos per la dictadura franquista el contingut de les convencions i tractats internacionals subscrits i ratificats per l’estat espanyol’. Per tant, segons Jacinto Lara, la nova llei ‘no canvia res perquè no s’innova ni es transforma ni es modifica l’ordenament jurídic per enviar un missatge inequívoc als jutjats i tribunals’.

Sobre si es garantirà el dret d’investigar els crims franquistes a l’estat espanyol, Jacinto Lara opina que la investigació en l’ordre jurisdiccional penal no ho fa: ‘Si bé el contingut de l’avantprojecte implica en molts aspectes un avenç respecte de la normativa anterior –llei 52/2007–, en relació amb l’àmbit de la justícia i, en concret, de la justícia penal, en cap cas el seu contingut no garanteix l’accés adequat de les víctimes a l’ordre jurisdiccional penal perquè no s’elimina cap dels obstacles jurídics que reiteradament s’exposen en les resolucions judicials que dicten els jutjats i tribunals espanyols –llei d’amnistia, prescripció dels delictes, principi de legalitat.’

A més, en definitiva, al preàmbul de l’avantprojecte s’invoca la resolució 60/147 de l’Assemblea General de les Nacions Unides del 16 de desembre de 2005. Aquesta resolució estableix els principis i directrius bàsics sobre el dret d’interposar recursos i obtenir reparacions que tenen les víctimes de violacions manifestes de les normes internacionals de drets humans i de violacions greus del dret internacional humanitari. Doncs bé, el fet és que aquesta resolució no ha estat respectada ni extrapolada degudament a l’avantprojecte. La resolució és molt clara:

«En els casos de violacions manifestes de les normes internacionals de drets humans i de violacions greus del dret internacional humanitari que constitueixen crims en virtut del dret internacional, els Estats tenen l’obligació d’investigar i, si hi ha proves suficients, jutjar les persones presumptament responsables de les violacions i, si les hi declara culpables, l’obligació de castigar-les. A més, en aquests casos els Estats deuran, en conformitat amb el dret internacional, cooperar mútuament i ajudar els òrgans judicials internacionals competents a investigar tals violacions i jutjar als responsables.»

‘Això és el que realment incompleix l’avantprojecte’, conclou Jacinto Lara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.