Tot això que passa a Grenlàndia és, en primer lloc i per davant de tot, un moment definidor per a aquella nació àrtica. És evident que el seu procés d’independència estarà fortament marcat per la –de moment, només– pressió nord-americana, i que aquest món embogit en què anem entrant té grans oportunitats per a les nacions –Somalilàndia i Grenlàndia ho demostren d’una manera ben evident. Ara, dit això, cal que també ens adonem que el conflicte grenlandès és un conflicte existencial per a la nostra condició d’europeus.

Quan els vaixells de guerra europeus comencen a navegar cap a Grenlàndia, tots descobrim de sobte que alguna cosa s’ha trencat, segurament per sempre. Dinamarca i uns quants països europeus han decidit d’enviar tropes a l’illa àrtica arran de l’amenaça oberta d’annexió de Donald Trump. En diuen “maniobres militars conjuntes”, però ningú no s’enganya: és una resposta militar a una amenaça militar. Amb una característica insòlita: per primera vegada d’ençà de temps immemorial, és una resposta militar europea a una amenaça militar dels Estats Units. I això, tot sol, ja és un acte de lucidesa extraordinari provenint d’un continent que feia vuitanta anys que havia delegat la defensa pròpia a Washington.

La imatge és tremenda: Europa s’arma i reacciona contra els Estats Units. No pas contra Rússia, encara que la guerra d’Ucraïna haja unit els europeus com mai, no pas contra la Xina. Europa es mobilitza militarment, de manera autònoma, contra el país que durant dècades ha estat el seu suposat aliat, el seu protector, el seu gran amic. I aquesta paradoxa brutal ens obliga, crec, a mirar-nos a l’espill. No pas per veure l’amic diguem-ne “traïdor”, sinó per veure’ns a nosaltres mateixos i entendre que som un continent colonitzat que durant gairebé un segle ha viscut empresonat en el relat americà.

Com ha escrit fa poc l’historiador francès Ludovic Tournès, Europa viu des del 1945, en una relació de subordinació oberta respecte dels Estats Units. Militar i econòmica, però també cultural i intel·lectual. I per això quan Trump ens mira, amb aquell menyspreu que gasta, no fem sinó adonar-nos d’allò que havíem d’haver sabut sempre: que per a Washington no hem estat mai “els aliats”, sinó sobretot els clients. Ara veiem, potser massa tard, que la doctrina anunciada ja el 1801 pel president Thomas Jefferson encara és vigent: “Pau, comerç i amistat lleial amb totes les nacions; aliança vinculant amb cap.” Els Estats Units no tenen aliats. Tan sols interessos. I Europa, que es va pensar que era l’excepció, ara descobreix que la regla continua intacta.

La crisi de Grenlàndia ens situa, per això, davant una tenalla: Putin a l’est, Trump a l’oest. Dos imperis amb motivacions diferents però que comparteixen, en paraules de Tournès, “un desig comú: la nostra mort”. No la nostra mort física, naturalment, sinó la nostra mort com a actor polític autònom, com a civilització amb veu pròpia, com a projecte diferenciat. Una situació enormement perillosa, però que alhora és una oportunitat.

Perquè situant-se clarament contra Europa, Trump ens obliga a assumir el nostre destí col·lectiu. I presentant-se com una potència imperial, agressiva, depredadora, indiferent a les regles democràtiques i a la catàstrofe climàtica, al respecte a l’autodeterminació i a les lleis internacionals, el president dels Estats Units ens mostra exactament què no som. I què podríem ser, per tant. Europa podria donar exemple d’una potència no agressiva i no imperialista, amb un missatge universal, podria construir una nova modernitat, contra corrent de la regressió en què s’enfonsen els Estats Units.

Però per fer-ho cal prendre ràpidament decisions que fins ahir semblaven impensables i que no sé –sincerament– si estem en condicions ni tan sols de discutir. És evident, per exemple, que cal un sistema europeu de defensa, un exèrcit europeu. I ho dic sabent perfectament que és una empresa titànica, gairebé impossible i que molta gent no vol acceptar. Però si les actuacions de Trump continuen per aquest camí, si Putin persisteix en l’apetència pel nostre territori, quin altre camí eficaç podem triar? O fem això, per més que siga complicat, o acceptem la insignificança absoluta.

Europa necessita, doncs, armes per a defensar-se, sí. Però sobretot allò que Europa necessita és un relat per a existir. I mentre no tinguem el propi relat –un relat que la ineficàcia indignant de la Unió Europea i el seu dèficit democràtic no facilita gens–, els europeus continuarem paralitzats cada vegada que Trump obri la boca. En aquest context i aquesta perspectiva, les tropes que naveguen ara cap a Grenlàndia són importants per allò que representen: el primer gest –potser– d’un continent que es comença a despertar del somni colonial. Però ens cal més, molt més, una autèntica revolució democràtica europea i dels europeus, per a eixir del forat sinistre on el nostre cofoisme de dècades ens ha condemnat a viure.

PS1. Avui és un dia especialment important per a VilaWeb. Estem molt contents d’anunciar-vos que el plató de televisió ja és una realitat i que avui mateix estrenem una etapa del diari en què us oferirem un programa diferent cada dia de la setmana, de dilluns a divendres. La nostra editora, Txell Partal, us ho explica en aquest article, en què us detalla quins programes farem.

PS2. Si voleu assistir en directe a la inauguració d’aquesta nova etapa connecteu-vos avui, dijous, a les vuit a l’especial de La tertúlia proscrita, aquest projecte que ha tingut un paper determinant en l’opció audiovisual de VilaWeb i que continuarà essent un dels plats forts de la nova programació. Com sempre, la podreu seguir en directe a VilaWeb, a YouTube i a la carta, en format vídeo o en format pòdcast els dies següents.

PS3. Però no us anunciem tan sols això. Avui també us expliquem el naixement de VW30, una nova subscripció exclusiva per a tots els nascuts a la dècada dels noranta, com aquest diari mateix. Una subscripció que ofereix un any gratuït als lectors joves i té l’objectiu d’acostar VilaWeb a aquest públic, però també de crear una comunitat activa entorn del diari amb aquells qui comparteixen la nostra visió dels Països Catalans i del futur. La subscripció VW30 inclou experiències exclusives per a aquesta generació, com la participació de públic en el pòdcast La crisi dels 30 i l’accés preferent a la Festa VW30, un concert de la Ludwig Band i DJ KZU el diumenge 8 de febrer, a les 18.30, a la sala 2 de Razzmatazz, a Barcelona, un acte privat i exclusiu per a tots els subscriptors de VilaWeb, però amb reserva prioritària per als nous subscriptors joves. Podeu llegir tota la informació sobre aquest nou projecte i, si voleu aprofitar aquesta nova opció, n’hi ha prou que us feu subscriptors en aquesta pàgina.

PS4. Una vegada més vull donar les gràcies a tots els subscriptors i també als donants voluntaris, gràcies als quals hem pogut aconseguir 35.000 euros per a finançar bona part de la inversió en el nou plató, en una campanya que torna a demostrar que VilaWeb és molt més que un simple diari i que, com tantes vegades, ens ha omplert d’alegria i emoció. Gràcies, de debò. I esperem que tota aquesta producció audiovisual que us oferirem a partir d’avui contribuesca a bastir una alternativa nacional i autocentrada, que ens ajude a explicar millor el nostre país.