Comença a caure la gran mentida sobre l’escó de Puigdemont

La intervenció del lletrat de l’eurocambra Norbert Lorentz aquell matí de novembre va sorprendre tothom. Va prendre la paraula a la sala del Tribunal de Luxemburg on es feia la vista sobre la demanda de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí contra el suplicatori amb què el Parlament Europeu els havia retirat la immunitat. I va deixar anar: “El gener del 2020 els van permetre de seure al seu seient, però potser de manera il·legal. Perquè el parlament no ha rebut mai la notificació de l’estat on han estat elegits.” Els serveis jurídics desautoritzaven l’ex-president David Sassoli, que els havia obert la porta aleshores, arran de la sentència del TJUE que confirmava la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras. Però sobretot connectava amb un relat que d’ençà de l’estiu del 2019, al començament de la legislatura, fins avui, han anat trenant personatges diversos, dels membres de la JEC a l’ex-president Antonio Tajani, passant per la dirigent dels socialistes europeus, l’espanyola Iratxe García, la dreta i l’extrema dreta espanyola, el sofert Adrián Vázquez i fins i tot els magistrats del TGUE, el tribunal de primera instància que el va avalar el 2022. Tot aquest relat ara l’ha esbocinat l’advocat general del TJUE, Maciej Aleksander Szpunar, en unes conclusions duríssimes contra el TGUE, el Parlament Europeu i les autoritats espanyoles.

Són unes conclusions no vinculants, però que marquen la proximitat de la sentència definitiva del TJUE (i poden ser orientatives del sentit que acabarà tenint) sobre la demanda de Puigdemont i Comín pel vet de què van ser víctimes el 2 de juliol de 2019. Aquell dia no van poder accedir a la sessió constitutiva de la legislatura a Estrasburg i van haver de romandre a l’altra banda del Rin, a Alemanya, pel risc de ser detinguts i extradits immediatament si travessaven el pont d’Europa i entraven a l’estat francès. El president sortint, Antonio Tajani, condecorat i aliat de la dreta espanyola en la croada contra l’independentisme, els va vetar, tot exhibint la llista oficial dels eurodiputats de la circumscripció espanyola que la Junta Electoral espanyola li havia fet arribar el 17 de juny d’aquell mateix any, en què no hi havia ni Puigdemont, ni Comín ni Junqueras. Perquè no havien jurat la constitució espanyola.

Espanya per damunt dels europeus?

Segons aquest relat, la constitució espanyola tenia tant de poder que el fet de jurar-la o no passava per damunt del sufragi, de manera que podia fer que els membres d’una institució com el Parlament Europeu arribessin a perdre la consideració de representants dels electors. En el litigi que van engegar Puigdemont i Comín quan van denunciar aquest vet al TGUE hi ha en joc si allò que preval és el dret de vot dels ciutadans o les condicions imposades pels estats per a accedir a la condició d’eurodiputats.

El TGUE ni tan sols els va concedir, aquell juliol, les mesures cautelars perquè poguessin exercir el seu càrrec. Però al cap d’uns quants mesos el TJUE ja va prendre unes decisions transcendentals: la primera fou la sentència amb què responia a Manuel Marchena que Oriol Junqueras (tancat aleshores a la presó) tenia la immunitat com a eurodiputat d’ençà del moment en què fou proclamat electe, sense necessitat d’haver de complir cap formalisme imposat per l’estat espanyol, com ara el jurament de la constitució. I simultàniament la vice-presidenta del TJUE d’aleshores, l’espanyola Rosario Silva de Lapuerta, va dictaminar en una ordre molt contundent que el TGUE havia d’haver acceptat les cautelars de Puigdemont i Comín per poder exercir d’eurodiputats mentre no es resolia el litigi.

Crits i amenaces al despatx de Sassoli

I, immediatament després, crits, amenaces i papers a terra al despatx de David Sassoli, perquè la socialista Iratxe García no es podia creure que el seu company de grup, el president Sassoli, obrís la porta de Puigdemont i de Comín. “No ho pots fer això, a Espanya! T’adones de què ets a punt de fer?”, cridava amb ràbia, segons el relat que en va fer el diari Libération. Però Sassoli els va obrir la porta, perquè va entendre que la sentència Junqueras, afegida a la decisió de la vice-presidenta del TJUE sobre la necessitat de concedir-los l’escó de manera cautelar, era prou clara: la condició d’eurodiputat s’adquireix d’ençà de la proclamació com a electe, i no pel fet de jurar cap constitució.

Però aquella interpretació fou contestada, i se’n va anar imposant una altra que van anar sostenint tant el Regne d’Espanya com el Parlament Europeu, de bracet dels seus lletrats, quan van comprovar que Puigdemont i Comín, havent estat ja reconeguts de facto com a eurodiputats, també volien ser-ho de iure, és a dir, que la justícia europea sentenciés que havien estat vulnerats els seus drets i els dels seus electors. Aquesta altra interpretació de l’anomenada doctrina Junqueras consistia a dir que una cosa era la immunitat com a eurodiputat, adquirida en el moment de l’elecció, tal com deia la sentència, i una altra, la condició d’eurodiputat amb les credencials en ordre, és a dir, amb tota la documentació necessària, inclosa la que han de lliurar les autoritats estatals.

El sospitós relat del novembre del 2022

I el juliol del 2022 el TGUE va sentenciar, en primera instància, que això era així, que la sentència Junqueras deia això i que Antonio Tajani no podia fer res més que fer cabal d’allò que li diguessin les autoritats espanyoles sobre qui era eurodiputat i qui no, i que la llista que havia rebut sense Puigdemont i Comín ja era la bona, per més que fos ben conscient que la llista d’electes del BOE d’uns quants dies abans els incloïa: anava a missa allò que digués la JEC, no els electors.

Per això Norbert Lorenz va etzibar aquell dia de novembre del 2022 a Gonzalo Boye en aquella vista al TJUE que els escons de Puigdemont i Comín “potser eren il·legals”, perquè el parlament no havia rebut mai la notificació de l’estat on havien estat elegits. I aquells mateixos dies l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez, com a president de la Comissió d’Afers Jurídics, i aprofitant l’empenta de la sentència del TGUE, va sortir a qüestionar les credencials d’eurodiputat de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Jordi Solé, que tampoc no havia jurat la constitució espanyola. Va pressionar la presidenta de la cambra, Roberta Metsola, perquè demanés a la JEC la documentació que mancava per a poder-los confirmar les credencials, i la JEC va respondre que cap d’ells no podia tenir la condició d’eurodiputat, que no havien jurat la constitució espanyola.

El cas és que aquells dies, curiosament tres dies abans de la intervenció de Lorentz al Tribunal de Luxemburg, Roberta Metsola va dinar a Barcelona amb els seus col·legues del PP espanyol, a qui va venir a dir que era a punt de retirar les credencials de Puigdemont, segons que va publicar aleshores El Mundo, tot i que després ho va haver de matisar. Va dir que la resposta que havia rebut de la JEC, que exigia el jurament presencial de la constitució espanyola en canvi de lliurar la documentació que mancava per a “verificar” les seves credencials d’eurodiputat, era en mans dels serveis jurídics. Els lletrats l’havien d’estudiar.

Espanya, empetitida; el dret de la Unió preval

I un any i mig després, encara ho estudien. Primer, perquè el qüestionament de la condició d’eurodiputats a unes persones que fa tres anys que exerceixen plenament com a tals és absurd, i, en segon lloc, perquè mentre la sentència del TJUE no sigui definitiva els lletrats no faran ni diran res. Pel risc d’equivocar-se greument. I les conclusions de l’advocat general Szpunar diuen que han fet bé de deixar desada al calaix la resposta abrandada de la JEC. Perquè es podrien equivocar greument. Si la sentència del TJUE, que pot trigar un mes o dos a arribar, confirma el punt de vista de Szpunar, el revés al Parlament Europeu com a institució i als seus serveis jurídics, al govern espanyol, a l’autoritat electoral espanyola i a uns quants peons patriotes que van maniobrar per impedir que es fes efectiu un mandat electoral pot ser colossal.

Perquè, entre moltes més qüestions, l’advocat general diu en les conclusions que, d’acord amb la normativa europea, “no es permet a cap estat membre de suspendre temporalment l’exercici del mandat d’eurodiputat, i qualsevol intent en aquest sentit és manifestament contrari al dret de la Unió”; que “l’incompliment de l’obligació prescrita en la llei electoral [espanyola, de jurar la constitució] no pot ser assimilar-se a cap qüestió jurídica vinculada a la proclamació de la seva elecció com a eurodiputats, perquè no implica la pèrdua de la seva condició de membres del Parlament Europeu”; que “acceptar una solució com aquesta [d’imposar la condició d’haver de jurar la constitució] deixaria als estats membres llibertat per a decidir qui, entre els electes, pot efectivament exercir el mandat”; o que, senzillament, “els membres del Parlament Europeu no són representants dels estats membres, ni tan sols dels pobles dels estats membres, sinó representants dels ciutadans de la Unió elegits per sufragi universal”.

La sentència arribarà tard, just quan s’acaba la legislatura, però pot clarificar per sempre més un aspecte central en la tensió profunda que hi ha permanentment a la UE entre l’Europa dels estats i la dels ciutadans. I pot ajudar a fer caure, finalment, tots els responsables de la gran mentida ordida durant cinc anys sobre la validesa de l’escó de Puigdemont.