Pere Mayor va deixar l’activitat política l’any 2003, però quan dimarts va anunciar que deixava de militar a Més Compromís, l’antic Bloc Nacionalista Valencià que va contribuir a fundar i que va dirigir, hi va haver un cert sotrac polític. Aquestes darreres hores no ha deixat d’explicar a tothom qui el vol escoltar que no vol perjudicar el partit i que ara ha materialitzat una decisió que feia temps que tenia meditada i parlada amb amics.

En tota l’entrevista repeteix un parell d’idees que tenen a veure amb la relació entre Més Compromís i el Partit Socialista: “Ens ha enganyat sempre i no podem fer el paper de mers ‘palmers’ del PSOE.”

Diu que ningú de la direcció no se li ha adreçat personalment, que va rebre la resposta automàtica que reben tots els militants quan es donen de baixa. La reacció de Fran Ferri, síndic de Compromís a les Corts, és que a la formació no trobaran a faltar Pere Mayor.

Fem aquesta entrevista al seu despatx professional. És consultor d’empreses. No enyora la vida política, diu. “Hi ha vida fora de la política, i és millor. Pots fer ponts, no et cal una dedicació exclusiva. Amb els anys penses que algunes coses no tenien massa sentit o no valien la pena.”

Per què feu ara el pas de deixar la militància de Més Compromís, l’antic Bloc, el partit que vàreu ajudar a fundar?
—No ha estat un rampell. No se m’ha ocorregut ara. Fa molt de temps que hi pense, que ho valore. També he parlat amb molta gent. Gent del partit que tinc en consideració, gent de comarques, alguns càrrecs públics. Els fets, a poc a poc, han anat avançant d’una manera contundent i finalment he pres la decisió ara, que encara som prou lluny d’una campanya electoral. I a més, ho he fet personalment. És una decisió meua, no necessitava que m’acompanyara ningú. No he tingut gens d’interès a fer mal a ningú ni al projecte. La meua coherència personal em diu que he de fer això. També crec que és una aportació a la política en general. No tota la gent que es dedica a la política ho fa per un interès particular.

Dieu que és una decisió personal, però la carta sembla més una crida a la militància que no a la direcció de Més Compromís, com si demanàreu que més gent fent aquest pas.
—Podria parlar de deu, dotze, catorze persones que m’han dit que han demanat la baixa. Amics i gent fundadora. Gent de la Safor, de Tavernes, de la Vall d’Albaida, de Bocairent. Per no parlar de gent més pròxima a mi. Començant per Consol Castillo, que és la meua companya, que ho va fer fa més d’un any. També li respongué la màquina.

La màquina?
—Sí. No et respon ningú, quan envies un correu per a donar-te de baixa. Et donen les gràcies i t’acomiaden cordialment amb un text repetit, automàtic. Me l’han enviat diverses persones de Bocairent, de Torrent, de Gandia…

Us demanava pels destinataris d’aquesta carta.
—No, no, va adreçada a la direcció. I, és clar, a la militància en general. Jo entenc i comprenc a la gent que treballa a comarques i a pobles i ajuntaments, que fan una aportació personal seua… Ara, en la política nacional, hi ha coses que em costen d’entendre.

Com ara quines?
—Per exemple, el finançament i la nostra posició de formar govern amb un partit que et menteix sistemàticament. Em sembla que si t’enganyen tantes voltes és perquè tu et deixes enganyar. Hi ha més qüestions, com ara que nosaltres defensem un model lingüístic que el PP i Ciutadans reclamen per a Catalunya. Em sorprèn. Si fem això perquè ens pensàvem que el PP i Ciutadans del País Valencià s’afegirien al carro, quina innocència i quina candidesa! I hi ha la qüestió de Catalunya. M’ha arribat informació que la direcció del partit ha fet tocs d’atenció a càrrecs demanant-los que torejaren la qüestió, que guardaren silenci, que s’apartaren. Em sembla una actitud timorata. Apartar-se de tot allò que es crega que no aporta res electoralment o que no siga rendible, perquè posen davant l’estructura i no el projecte.

De tot això, n’heu parlat amb la direcció del partit abans de fer pública la decisió d’anar-vos-en?
—No. No hi he parlat. Entre altres coses, perquè jo deixe la política el 2003, i uns quants anys després ho deixe tot. Amb mi no han tingut mai cap conversa, no he tingut relació personal amb la direcció. Entre altres coses, perquè hi ha hagut una voluntat de no tenir-ne. Però sí que he tingut converses amb Joan Baldoví, amb Mònica Àlvaro i més gent que conec de fa molts anys.

La vostra proposta és que Més Compromís, l’antic Bloc, isca del govern del Botànic?
—Sí, eixir-se’n del govern. No participar-hi. Deixar el govern en minoria, amb el Partit Socialista i Esquerra Unida i Podem que tenen les seues coses a l’àmbit de l’estat, a Madrid, i deixar de participar-hi. De l’altra manera, a l’hora de la veritat, en el fons, tu acceptes i beneeixes els enganys. Jo eixiria  del govern, cantaria les quaranta al PSOE valencià i que siguen ells qui vagen a Madrid a explicar les coses. Això no és cap drama i es pot explicar molt bé. Això permetria afrontar amb una certa dignitat les eleccions vinents. D’una altra manera veig molt complicat que tu estigues durant vint anys amb una gent que t’enganya sistemàticament, que després digues: sí, jo ja ho deia que m’enganyaven… El que compta són els fets i no les paraules, tu aguantes i tragues. La pregunta és per què aguantes i tragues.

Una resposta podria ser que fora del govern es perdrien àrees de poder i capacitat d’influència, a banda d’ingressos i llocs de responsabilitat?
—Però som ací per a fer política o som una agència de treball?


—Em costa de creure que siga per això. Però jo també m’ho pregunte cada dia. Si això és així, vol dir que aquest partit no és tan diferent dels altres, i que s’ha oblidat tot allò del 15-M, de la democràcia real i de les dues legislatures i cap a casa. Però tot això estaria disposat a acceptar-ho si veiés que en el tema substancial s’avança. El problema és que has de tragar això i no s’avança un pèl. Jo segurament no tinc tota la raó. Però la percepció social que es té no m’agrada. Quan generalitzes t’equivoques. Hi ha de tot, hi ha de tots els colors. Però aquesta percepció m’arriba molt.

A la carta de comiat dieu que Més Compromís ha deixat de defensar interessos nacionals i socials i en defensa uns altres. Quins són aquests interessos que ara defensa el partit?
—Per exemple, tota la baixada d’imatge de força política nacionalista. En el cas de Catalunya, no era qüestió d’estar a favor de la sobirania o la independència, sinó que era un tema de democràcia, de si hi havia un respecte per l’estat de dret. No és cap secret, des del canvi de nom de Bloc a Més Compromís, i alguns altres canvis més per a difuminar, per a abaixar-li la substància perquè es considera que això no aporta electoralment.

No aporta electoralment?
—No ho sé. En tot cas, jo no vaig fer un projecte per veure si aportava electoralment. Jo vaig fundar un projecte polític en aquells anys, 1980, 1982, i ja sabem què aportàvem, què hi havia.

Éreu extraparlamentaris.
—Sabíem quin suport teníem, era l’època del boom del Partit Socialista, però, en definitiva, no muntàrem un partit polític perquè tinguera el màxim suport de la societat valenciana. Ja sabíem on érem i que això aniria canviant. I ha anat canviant amb el temps i amb el treball polític. Però jo em pregunte: tu què muntes? Un partit polític perquè tens un projecte polític? O un partit perquè tinga una gran estructura i es mantinga i el vas adaptant a allò que tu creus que farà que tinga un resultat millor? Crec que s’ha de trobar un terme mitjà, un terme d’intel·ligència per a transmetre el teu missatge, però deixar clar qui eres.

Us referiu a la crida de Més Compromís a obrir el partit perquè hi càpiga més gent?
—Eixa retòrica, frases que podríem encapsular i les guardem. I quan torne a venir un altre congrés, les pots traure perquè seran iguals. Sincerament, no m’interessa aquesta manera de fer política. El meu esforç personal no el vaig fer per a això. I, a més, considere que la decisió que prenc també va a favor de la política. En aquests moments s’ha de reivindicar la política com a instrument. Explicar a la gent que no tot el món està en política ni pren decisions per uns interessos particulars.

Quan dieu que el partit vol ampliar els rèdits electorals, no temeu que us recorden que en el vostre mandat no es va arribar mai a aquests nivells de poder i de capacitat de canviar la vida de la gent?
—D’acord. Però poder per a fer què? Per a fer de “palmer” del PSOE i estar durant set anys deixant-te enganyar? No avancem. Eixe és el problema. Entre fer de “palmer” del PSOE i fer el que jo feia, preferisc fer el que jo feia.

Estar a l’oposició?
—No, no és estar a l’oposició. Jugàrem diverses cartes. Jo vaig estar al parlament. Vam ser a molts ajuntaments, en diputacions. Férem feina. Hi havia la barrera del 5%. Sense això, en una situació electoral com a Catalunya, hauríem estat dins el parlament.

Ara, mirant el panorama polític del país, on us situaríeu? Amb qui voldríeu fer política?
—Bona pregunta. A les municipals supose que votaré Compromís, Ribó, si es torna a presentar, que espere que sí. I si estiguera en un poble, també votaria Compromís. A les autonòmiques ho tinc complicat. Ara, en aquests moments no podria dir-te qui votaria.

Compromís havia d’haver fet un front comú amb les esquerres nacionals que defensen l’amnistia i l’autodeterminació?
—Crec que Compromís ha acotat el cap. Hi ha una part de Compromís que no ve del món del valencianisme polític, del Bloc, i que se li entremescla aquesta qüestió. Això passa molt amb l’esquerra progre espanyola. Si és el dret d’autodeterminació de Timor Oriental, sí! A favor del dret. Però si és Catalunya, això ja és una altra cosa. És l’esquerra espanyola, el que el professor Termes qualificava de marxisme canyí.  A Compromís hi ha un sector de gent que té eixa procedència i no paeix bé la qüestió de Catalunya. La postura del partit hauria d’haver estat més valenta  i més decidida. No haver tingut tanta por. De què tenien por? Per què la direcció donava instruccions als càrrecs perquè es moderaren i defugiren aquest tema? Per una qüestió de rendibilitat electoral.

Fa pocs mesos qualificàreu de superbs intel·lectuals una part de la direcció del Bloc. A què us referíeu?
—Torne a repetir que no es pot generalitzar. Però sí que hi ha una dosi de supèrbia intel·lectual quan es menysprea el passat. Entre supèrbia i adamisme. No voler mirar el passat ni voler reconèixer que tu eres fruit d’aquest passat. Pensar que tot naix a partir de tu i de les teues idees. Això existeix d’una manera prou generalitzada en la política actual i no només en Més Compromís.

Feu molt d’èmfasi en la qüestió del finançament, l’engany del Partit Socialista. Joan Baldoví n’ha fet bandera al congrés espanyol. Se n’ha sortit?
—Crec que ell pot fer una tasca positiva i reivindicativa, però insistisc que ja són massa anys donant suport al PSOE i que el PSOE sempre t’enganye. Si jo haguera de fer un balanç de tota la meua vida política, el partit que més vegades m’ha enganyat és el PSOE, i el PSOE valencià.

Avui és primer de desembre no hi ha l’esborrany de projecte.
—M’agradaria equivocar-me, però si repasses l’historial, la cosa pinta malament. Ara diuen que serà al desembre. Ja he perdut el compte d’incompliments. L’excusa de la covid val per a moltes coses.

Anàreu l’altre dia a la manifestació pel finançament?
—Sí, sí. Era una mica per a riure. La participació va ser pobríssima i això vol dir que els mateixos convocants no havien fet cap esforç perquè s’omplira el carrer.

Per què penseu que els ciutadans no es van mobilitzar?
—Encara hi ha molta gent que desconeix què és això de l’infrafinançament. S’ha explicat molt poc. També entenc que és complicat explicar que això passa d’ençà de fa quaranta anys, perquè l’altre et pot preguntar què has fet durant tots aquests anys.

Tornant al vostre descontentament amb el Bloc, el congrés del mes de juny va demostrar que hi ha grups de gent crítica. Fins i tot hi hagué una candidatura alternativa que va obtenir prou suport. Heu pensat que seria bo d’aglutinar tota aquesta gent?
—Jo no ho he pensat, però sí que és veritat que ha vingut gent a parlar. Si ho negara seria absurd. Però jo no ho he pensat, entre altres coses perquè per a fer aquestes coses has d’estar en una disposició personal i tenir molta voluntat. El que jo vaig fer fa trenta-cinc anys, avui no estaria en disposició de fer-ho. Segurament, no en condicions anímiques ni personals. Ara, si hi ha gent jove o gent nova que vol jugar una carta que jo considere que seria més positiva, supose que sí que els donaria suport i no hi tindria cap inconvenient. Però, ara mateix, no tinc cap perspectiva de fer res. Dir que no s’ha plantejat seria absurd.

Heu rebut telefonades d’ençà que s’ha fet pública la vostra baixa?
—Alguna telefonada i missatges de la gent.

Podeu dir noms?
—M’han telefonat militants de comarques, de Bocairent, de Sagunt, Enric Capilla, però de la direcció, ningú.

Heu parlat amb Enric Morera últimament?
—Parlem de tant en tant, perquè som veïns, però una conversa política, potser fa dos anys que no la tenim.

Ho trobeu a faltar?
—No! Al contrari, és un descans. No tinc cap responsabilitat, encara que crec que Morera tampoc no en té moltes, perquè des de la presidència de les Corts no tens moltes responsabilitats, i a escala orgànica tampoc no en té.

Us van relacionar amb un possible finançament irregular del Bloc. Què hi havia de cert?
—Embolica que fa fort. Estratègia dels mitjans que van voler veure coses tèrboles. Arriba un moment que dius: ja us ho fareu i jo no cauré en això. Voler comparar l’antic Bloc o Compromís amb les coses que han fet el PP o el PSOE, és per a riure. Ara, que hi hagué finançament en aquell moment? És clar! Hi va haver un moment que per a salvar la situació vaig haver de passar la gorra, sense cap necessitat de fer res irregular. Entre altres coses, perquè no érem al govern i no podíem fer eixes coses. Fins i tot, volent, no en teníem capacitat.

L’any 2015, el vostre nom va sonar per a ocupar la Conselleria d’Economia. Qui ho va vetar?
—Segons que conten, en una executiva, Àgueda Micó va dir davant tothom que per damunt del seu cadàver.

Ho hauríeu acceptat?
—Vaig dir que acceptava si hi havia consens. Si no, no. Perquè és justament al revés. Si jo accepte això, sóc jo que faig un favor i una última aportació política al partit. Quan es planteja que per damunt del cadàver d’algú, dic que no. Que jo no m’he dedicat a la política per ser conseller. Jo volia construir un instrument vàlid, nacional, d’estricta obediència valenciana, que estiguera en posicions progressistes i clarament nacionalistes valencianes. Aquest era l’objectiu. Jo no volia el cadàver de ningú i tot no val en política.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.