El manual per a convertir el GOIP en una eina general contra la discriminació dels catalans

Universitat Catalana d’Estiu, Prada. El 31 de gener de 2023 els advocats dels dirigents independentistes exiliats van aconseguir una de les grans victòries de la teranyina judicial que havien filat del 2017 ençà. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es va fer seu un concepte clau que aquests advocats havien posat sobre la taula i va dictaminar que un estat podia denegar una euroordre si la persona que es reclamava formava part d’un “grup objectivament identificable de persones” (GOIP) susceptible de no ser tractat amb el respecte necessari als seus drets. Fins llavors, el TJUE havia avalat que es denegués una euroordre quan a l’estat sol·licitant hi hagués una vulneració sistemàtica dels drets, però contra això Espanya contestava amb tot de casos per a mostrar que, de manera general, els drets es respectaven. I per això va ser fonamental que el TJUE digués “d’acord, però aquí es tracta del risc de la vulneració de drets a un grup de gent amb unes característiques comunes”.

D’aquella decisió que semblava que marcaria un tombant en la batalla judicial de l’independentisme ja han passat dos anys i mig sense que s’hagin satisfet les esperances potser creades. Guillem Soler, jutge de primera instància de Barcelona, comparteix que el concepte del GOIP que va establir la justícia europea ha estat infrautilitzat malgrat la gran potència que té. I apadrinat pel president Quim Torra i l’advocat Gonzalo Boye, un dels artífexs que van convèncer el TJUE que havia d’adoptar el concepte i que ha fet quasi tota la intervenció en català, ha presentat a la Universitat Catalana d’Estiu una metodologia per a estendre’n l’ús en tot aquell àmbit on hi hagi una vulneració de drets pel sol fet de ser català.

“D’ençà del 2017, la quantitat de notícies judicials anòmales, l’aplicació d’una llei de manera diferent que no seria habitual, i en la diversitat d’àmbits que s’ha produït, és anòmala”, ha dit Soler. En veu exemples en la decisió del TSJC d’assumir la potestat de fixar la política lingüística a les escoles quan ordena que el 25% de les classes siguin en castellà; quan se suspèn l’autonomia amb l’article 155; quan la llei d’amnistia s’aplica desigualment a policies i a independentistes; quan el govern espanyol espia els telèfons de polítics i activistes independentistes i els seus familiars… “Hi ha un denominador comú: els catalans”, ha dit.

Soler ha explicat que, ja d’abans que el TJUE definís el concepte del GOIP, cercava la manera d’endreçar tot això que passava a Catalunya. “Des del 2017 van sortir molts conceptes per a explicar això que ens passava: lawfare, minoria nacional discriminada, dret penal de l’enemic…”, ha enumerat, i ha explicat per què considerava que el GOIP se situava per sobre de tots com un paraigua que els incloïa, sense anul·lar-los ni descartar-los en casos específics. En curt, ha dit de la lawfare –adoptar decisions judicials per impedir l’exercici de la funció política a un adversari– que feia curt perquè no explicava totes les decisions jurídiques. Que el dret penal de l’enemic –el trencament de tots els principis del dret penal per a perseguir qui es considera enemic de l’estat– es limita, justament, al dret penal, i no abasta decisions judicials d’unes altres branques del dret, com ara el contenciós-administratiu en els casos de la llengua a les aules.

Al concepte de minoria nacional Soler hi veu dos inconvenients. El primer, de caràcter estètic, perquè considera que el terme “nacional” no té bona imatge a escala europea pels múltiples conflictes nacionals durant el segle XX, del nazisme a la guerra dels Balcans. “No vull dir en absolut que hàgim de renunciar a aquest concepte, però no en faria la bandera”, ha matisat. I l’altre inconvenient, ha dit, és de caràcter d’aplicació al dret europeu: “El concepte de minoria nacional l’ha creat i desenvolupat sobretot el TEDH, més que no pas el TJUE. I el TJUE és un tribunal en sentit estricte, d’harmonització federal del dret europeu, i el que diu és vinculant. Podríem considerar que és la següent instància del Tribunal Suprem. I que el GOIP l’hagi creat el TJUE és un motiu a favor per a fer-la noció paraigua.”

La noció de GOIP, en canvi, defensa que es pot identificar de manera planera, neta i en molts àmbits els casos en els quals la llei es retorça fins al punt just perquè la balança sempre caigui a favor dels interessos espanyols, i en contra del dels catalanistes. Malgrat aquesta potència, ha dit que fins ara havia estat una eina jurídica emprada solament en el cas de les euroordres, però que es podria aplicar en molts àmbits més.

Manual d’instruccions per a emprar el GOIP

El jutge ha presentat una metodologia simplificada per a estendre aquest concepte en més àmbits en què encaixa, però sense banalitzar-lo quan no. En primer terme, ha dit, cal trobar un indicador GOIP que alerti que passa alguna cosa estranya que pot allunyar el cas del funcionament normal de la justícia. “Amb l’amnistia, que hi hagués manifestacions de jutges en contra quan no s’havia aprovat i ni tan sols se’n sabia el text. O que tots els jutges rebéssim al nostre correu corporatiu uns models per a presentar qüestions d’inconstitucionalitat o pre-judicials per a demorar-ne l’aplicació.”

En segon lloc, cal la confirmació del fet GOIP, que es pot observar fent comparacions. “Comparem com s’aplica l’amnistia als policies i als independentistes catalans. Es pot veure una discriminació jurídica que no troba cap més explicació que el fet de pertànyer al GOIP.” També, si es compara com l’amnistia del 1977 es va explicar als dos bàndols, ara hi ha una diferència substancial. Després, en tercer lloc, cal determinar la gravetat del GOIP. “No és el mateix presentar qüestions pre-judicials per a endarrerir l’aplicació de la llei que el que fa el Suprem de fer dir a la llei coses que no diu, que va en contra del principi de legalitat”, ha diferenciat. Quan és il·legal, es pot denunciar amb fermesa fàcilment, però si és un cas lleu, que no és il·legal, cal abordar-ho diferent. “Si l’estatística ens diu que aquestes preguntes en el 99% es presenten quan l’implicat és un catalanista, i no quan és un policia, podem dir que és un fet GOIP lleu.”

En aquest punt, Boye, que escoltava atentament, ha volgut afegir-hi un quart punt: la resposta. “Quan s’ha analitzat tot això, cal trobar la resposta adequada per a combatre el que s’ha determinat. Fer l’anàlisi i veure com es reverteix. No és la mateixa resposta per a un GOIP lleu que un d’inconstitucional”, ha dit Boye.

El GOIP serveix per a avançar en l’autodeterminació?

El president Torra s’ha avançat a demanar a Soler i Boye una qüestió que flotava en l’ambient: “Definim el GOIP a la defensiva, però podem jugar-hi a l’atac? En què ens pot ajudar en el nostre procés d’independència?” I en aquest punt, tant Soler com Boye han desinflat el globus i han mirat d’acotar la potència del GOIP. “Crec que seria un error intentar vincular la noció de GOIP al dret d’autodeterminació, perquè segurament no s’aconseguiria i es desdibuixaria tot”, ha dit Soler, que veu que es pot utilitzar amb força, “però més a la defensiva davant les discriminacions jurídiques que no tenen cap més explicació que anar contra els catalans”.

Boye, que creu que la desmobilització psicològica de l’independentisme català ha fet que es deixés de banda una “gran eina” com el GOIP en compte de fer-ho servir en tots els procediments, ha acceptat també que era un error posar-li el pes de voler-lo convertir en una via per a la independència. Tot i això, ha reivindicat la força a l’hora d’identificar i combatre les discriminacions judicials.

Qui és un GOIP i qui no ho és?

Tot seguit ha aparegut un altre dubte important per a dibuixar les capacitats del concepte GOIP: qui en forma part i qui no? I qui ho decideix? “No qualsevol és un GOIP, algú ho és si per la pertinença en aquest grup se li limiten els drets”, ha contestat Boye, que ha referenciat la sentència del TJUE. “Per exemple, és quan ens canvien les normes del joc a mig partit, en la condemna a Torra per desobediència hi ha un canvi en la interpretació de la jurisprudència que només se li fa a ell”, ha incidit.

Arribats en aquest punt, ha posat deures als advocats i ha dit que calia anar amb cura de no fer servir el concepte més enllà d’allò que realment era un GOIP. “Molta gent és víctima d’errors judicials, però el que vivim des del 2017 no és un error judicial”, ha dit. Soler ha seguit l’argument: “La clau són els errors comuns. La constància del GOIP català es posa de manifest no només quan el Suprem assumeix un cas pel qual no és competent, o quan el TSJC fa coses estranyes amb la llengua a les aules, sinó amb tots alhora. Es constata que hi ha aquesta anomalia.”

Aleshores, Boye ho ha condensat: “Tot això passa en àmbits relacionats amb coses essencials per a la identitat catalana: la representació política, la llengua, la cultura… Cada cop que et mous en un àmbit que afecta específicament la identitat catalana.” Fins i tot, ha afegit, es pot identificar que es tracta d’un GOIP sense que el protagonista sigui geogràficament a Catalunya, tant a Waterloo com a Madrid.

Torra, atent, ha llegit que Boye parlava del seu propi cas, que l’ha dut a ser jutjat per narcotràfic i que li demanin nou anys i mig de presó, li ha demanat si creia que tot plegat havia valgut la pena. I l’advocat, que ja s’havia posat l’audiència a la butxaca amb l’esforç per parlar en català, ha arrencat un aplaudiment quan li ha contestat: “Crec que qualsevol demòcrata considera que és un honor ser al costat correcte de la història. I en aquest cas, hi sóc, i això té un cost, sens dubte.”