Un glop d’història de Barcelona en una tassa de cafè

Ens remuntem al segle XVIII per trobar els orígens del Cafè de l’Òpera, en una taverna que també feia d’hostal. Aquest emblemàtic negoci era aleshores punt de partida de carruatges. Com a punt neuràlgic de Barcelona, s’hi citaven viatgers per emprendre des d’allà els seus camins.

I al tombant del segle XIX, l’any 1802, Miquel Pous hi va inaugurar una xocolateria, abans de ser un forn pastisseria i restaurant. Cap al 1830, Manuel DoCampo, un forner gallec que havia après a fer ensaïmades a Mallorca, va començar a fer-ne en aquest local de la Rambla davant del Liceu i van tenir molt d’èxit. Durant el temps que ell el va portar, el comerç es va dir Antigua del Mallorquín Gran Chocolateria y Restaurant. Després, l’establiment va ser la confiteria la Palma i, de mica en mica, s’anà convertint en un restaurant de luxe.

No va ser fins l’any 1928 quan els Dòria Torres, avantpassats del propietari actual, adquiriren el local i el feren decorar amb l’aspecte noucentista que encara té avui. El 1929 obriren el Cafè de l’Òpera, agafant el nom de la disciplina musical que feia omplir la Rambla de gent benestant que assistia com a públic al Gran Teatre del Liceu.

D’ençà d’aleshores, les taules i cadires de fusta fosca, els motius vegetals i els dibuixos sobre miralls han acompanyat converses, la lectura de la premsa en paper i les llargues tertúlies d’intel·lectuals de les primeres èpoques d’aquest local, i també d’altres més contemporànies.

Andreu Ros Dòria, actual propietari, que sempre hi ha estat vinculat i hi va començar a treballar l’any 1991, explica: “Als anys setanta i vuitanta, el perfil de client més habitual era sobretot públic català, molta gent eren autòctons, clientela molt fidel.” Ros corrobora que a la Rambla ja fa temps que hi ha deixat de passejar el barceloní, però diu: “Aquesta aversió al turisme no es pot entendre, això ens ha fet molt de mal. Tots som ciutadans del món, amb les mateixes inquietuds i necessitats.”

També comenta que, quan encara no hi havia casals per a la gent gran, hi anaven “molts jubilats a passar-hi el matí, a llegir el diari o a jugar al dòmino, i els diumenges i festius, a fer el vermut”. Ara “la clientela és molt variable”, diu, i destaca la gran fidelitat del públic que encara hi entra i que treballa al Liceu o assisteix a algun dels espectacles que s’hi fan. “Al Gran Teatre del Liceu treballen unes quatre-centes persones, i aquesta és la base de la nostra economia. Durant la pandèmia, sort en vàrem tenir d’ells. Els clients del Liceu són molts i fidels, gràcies a Déu.”

I en el dia a dia d’aquest històric cafè, testimoni dels dos incendis del Liceu, i per on han passat personatges de totes les capes socials, entrar a prendre un cafè deixant que la mirada s’encanti per la decoració d’època, és un petit viatge al passat. Una bona manera de fer una pausa, com si els rellotges s’aturessin només d’entrar-hi.

En aquestes mateixes taules i cadires han cercat inspiració poetes, escriptors, pintors, intel·lectuals de tota mena i gent del món de la música, tenors i sopranos i empresaris. I encara avui, segons explica el propietari, s’hi organitzen activitats culturals, que coordina Rossina Crespo.

La porta d’entrada des del carrer, de fusta i treballada amb motius vegetals, i les lletres modernistes del rètol conviden els passavolants, turistes de qualsevol nacionalitat que sí que tenen la Rambla com a destinació triada en el seu viatge a Barcelona, a fixar-s’hi, fotografiar la façana i entrar-hi per deixar-se emportar per l’ambient que sembla que retingui la història d’aquesta ciutat entre les seves parets.

Crida l’atenció que, en la pàgina web del Cafè de l’Òpera, el text de l’apartat que explica la història del local sigui traduït a divuit llengües. I el seu propietari diu que encara “hi hauria de ser en més idiomes, perquè hi ha vingut gent de tot arreu, fins i tot de la Micronèsia, la Melanèsia i de pobles esquimals”.

Parlant de les especialitats de la casa, Andreu Ros explica que ara són moda la xocolata amb xurros i la crema catalana. “Tenim els millors preus de la Rambla, per això ve molta gent que treballa a la vora”, puntualitza.

Un cafè d’Europa

Ros és soci fundador de l’Associació de Cafès Històrics d’Europa, les referències dels quals, aplegades en una pàgina web, esdevenen un itinerari per a seguir la ruta d’una setantena de cafeteries històriques del Vell Continent. “La qüestió important d’aquesta associació d’àmbit europeu és que tots sobrevivim en el temps i escrivim una pàgina de la vida social i política de cada país”, declara.

Clarament, establiments com el Cafè de l’Òpera han esdevingut guardians de l’herència cultural material i immaterial de Barcelona. El desig de Ros és ara mateix “intentar de sobreviure”, perquè, tal com explica, “hem passat de ser dos mil locals d’hostaleria l’any 1989 als nou mil actuals. Es tanca un negoci i s’obre un bar o un restaurant.”

I quan li demanem què li agradaria per al futur del Cafè de l’Òpera, diu: “No sóc qui per decidir el rumb del Cafè. Els meus nebots ho faran, però m’agradaria arribar al centenari, l’any 1929, del Cafè de l’Òpera, i al bicentenari, el 2031, quan consta que va obrir aquella primera taverna, el maig del 1831.”