Gerda Taro

Quan la seva amiga Ruth Cerf va mostrar un escepticisme esmolat per la seva recent aventura fotogràfica, Gerta Pohorylle no va dubtar a sentenciar, amb la seva seguretat habitual, quina era la clau de col·locar fotografies: ‘Tu creus que un cap de redacció sap distingir la simple qualitat d’una imatge? Gairebé mai. La fotografia és pura inflació, una mercaderia que caduca l’endemà. Es tracta de saber-la vendre. No n’hi ha prou de ser oportú, etcètera. Cal tenir els noms que toquen. I si no, crear-los.’ I aquests noms que va crear van ser Gerda Taro i Robert Capa –aquest segon, de titularitat compartida amb la seva parella, el fotògraf Andrei Friedman. Noms que han bastit una llegenda i han passat a la història com a referents del fotoperiodisme bèl·lic.

Coberta del llibre ‘La noia amb la Leica’, d’Helena Janeczek (Edicions 62).

La figura de Gerda Taro, sovint oblidada rere la llegenda de Robert Capa, l’ha tornada a treure a la llum l’escriptora Helena Janeczek amb la novel·la biogràfica La noia amb la Leica (Edicions 62), que, amb un complex trencaclosques temporal i de punts de vista, narra la vida de la primera fotoperiodista morta en camp de batalla.

Gerta Pohorylle va néixer el primer d’agost de 1910 a Stuttgart en una família benestant d’origen jueu. Tanmateix, sempre va tenir conviccions proletàries i socialistes. El 1929, la seva família es va traslladar a Leipzig, on va conèixer els tres personatges que narren la seva vida a La noia amb la Leica: William Chardack, Ruth Cerf i Georges Kuritzkes. El 1933, després de l’ascens d’Adolf Hitler al poder, es va veure obligada a exiliar-se a París, on va viure amb Cerf i va continuar mantenint una relació d’amistat amb Chardack. A la ciutat, hi va conèixer Andrei Friedman, exiliat hongarès, que li va ensenyar nocions de fotografia.

Quan va arribar a París, Gerda Taro va treballar com a mecanògrafa (Arxiu Fred Stein).

Enmig de la misèria, ella treballant de mecanògrafa i ell venent fotografies però gastant-se els diners al bar, Gerta es va adonar que, si volien vendre fotografies, s’havien de fer un nom, literalment. És així com un bon dia aquests dos exiliats jueus, que fins i tot havien provat de pescar al Sena per menjar alguna cosa, van deixar de ser Gerta Pohorylle i Andrei Friedman per ser Gerda Taro i Robert Capa. Uns nous i reinventats Greta Garbo i Robert Taylor –tot i que el confonien més sovint amb Frank Capra.

I així, havent-se inventat un ric fotògraf americà d’ascendència italiana que se’n va a viure aventures a Europa, es va forjar la llegenda.

Gerda Taro i Robert Capa es fan una mirada còmplice, rient, enamorats (Arxiu Fred Stein).

Contradiccions i magnetisme d’una dona lliure

Capaç d’enamorar qualsevol i, alhora, incapaç de donar-se a ningú. Magnètica i determinada. Intel·ligent, artista. ‘Sempre mantenia una certa distància d’autodefensa, i feia que els altres l’estimessin i romanguessin ferits a parts iguals’, explica Janeczek, qui també va caure captivada pel magnetisme de Taro. ‘Volia retratar aquesta dona fora dels estereotips, que també era fora dels estereotips de dona lliure fets d’una certa manera, perquè sí que era una dona lliure i independent però sempre va voler continuar coqueta i que la cuidessin: l’encantava anar a ballar encara que fos una revolucionària que arriscava cada dia la vida fent la seva feina’, unes contradiccions que l’acompanyarien tota la vida. ‘Era una dona que sabia tenir juntes característiques que a nosaltres ens semblen incompatibles’, però que tenia una capacitat extraordinària d’atraure la gent del seu voltant per la seva manera de transmetre força, coratge, energia i també alegria, una joia de viure que contagiava els altres i que la feien magnètica: ‘La manera que tenia d’enfrontar-se a la vida com si fos un joc.’

‘Raona, sent i actua com un home’

‘Mira-te-la. Aquesta doneta que atrau totes les mirades, aquesta encarnació d’elegància, feminitat, coqueteria, de qui ningú no sospitaria mai que raona, sent i actua com un home.’ Així la defineix un pensament de Ruth. ‘Gerda, que semblava un ocellet bonic i benèvol per a la mirada masculina, tenia característiques d’home, en el sentit que tenia coratge i, si tenia un objectiu, s’hi encaminava amb racionalitat i de manera molt determinada’, explica Janeczek. Característiques que, per l’època que era i els estereotips, cànons i idees preestablertes que hi havia, s’atribuïen més a allò masculí que no pas a allò femení.

Milicianes practicant tir a la platja de Barcelona, 1936 (Gerda Taro).

A l’ombra de Robert Capa?

Robert Capa és Gerta Pohorylle. No tan sols perquè ella va signar moltes de les seves fotografies amb aquest pseudònim, sinó perquè si no hagués estat per ella, Robert Capa no hauria nascut mai. La idea, la determinació, la convicció d’aconseguir triomfar són d’ella. Tanmateix, al segle XXI, molta gent coneix injustament Gerda Taro com ‘la dona de Robert Capa’. ‘És evident que no li fa justícia, em sembla que no és la cosa per la qual ella hauria volgut ser recordada’, sentencia Janeczek, qui, paradoxalment, també va conèixer Taro per Capa: ‘La vaig descobrir mentre feia el meu llibre anterior, Le rondini di Montecassino, que narra una batalla durant la Segona Guerra Mundial a Itàlia on Capa havia fet fotografies. Un dia, a Milà feien una mostra de Capa i va resultar que només hi havia les fotografies espanyoles i hi vaig trobar la primera retrospectiva de fotografies dedicada a Gerda Taro. Em va fascinar.’ I va ser gràcies a això que va decidir que Gerda Taro es mereixia, a banda de les biografies, un homenatge literari.

Robert Capa fa proves amb una càmera de vídeo (Gerda Taro).

Per què ha estat així d’oblidada? Sobta que, amb el pas dels anys, s’hagi anat perdent aquesta figura, que en el seu moment va esdevenir una heroïna, un símbol de la resistència antifeixista a Europa. Janeczek prova de fer-ne una anàlisi: ‘Per començar, moltes de les seves fotografies anaven signades amb el nom de Capa i, a més, a diferència d’ell, que va tenir un germà dedicat a ocupar-se del seu llegat, tota la família de Taro va morir durant la Xoà.’ De fet, és curiós de veure com la llegenda de Capa com a fotògraf de guerra ha transcendit tant que, a internet, hi ha moltes fotografies mal atribuïdes a ell. ‘Moltíssimes imatges de fotògrafs espanyols s’han atribuït a Capa, i últimament també a Taro, com la de Marina Ginestà sobre l’Hotel Colón, que per internet la pots trobar signada per ella.’

Tot i això, un altre factor evident de l’oblit de la seva figura és el fet que era una dona. ‘Ella, com tantes altres fotògrafes, com tantes altres artistes i, en definitiva, com tantes altres dones, ha quedat tapada, invisibilitzada’, comenta Janeczek, que explica que el cas de Gerda Taro és gairebé paradigmàtic de la història de les dones en la seva època: ‘Als anys trenta i abans de la Segona Guerra Mundial, a les ciutats industrialitzades n’hi ha moltes, de dones independents’, dones que busquen la llibertat. Que porten el cabell curt, estil garçon, i que treballen. Dones com la Gerda o la Ruth, que es fan a si mateixes. ‘Però quan s’acaba la guerra, als anys cinquanta, es torna a l’ordre, s’obliga les dones a tornar a casa, és una regressió’, explica, i ‘fins que no han nascut noves generacions de dones que han volgut recuperar-les, aquestes dones fortes i independents dels anys trenta han quedat en l’oblit.’

Una miliciana fa proves de tir amb talons, 1936 (Gerda Taro).

Retrat de la guerra del 1936-1939

A la línia del front, fent fotografies, lluitant contra el feixisme amb les armes que tenien, les imatges. Aquesta va ser la motivació de Gerda Taro i Robert Capa per a anar a la guerra que havia començat el 1936 a l’estat espanyol i que per a aquests joves, tots de procedència jueva i relacionats amb les idees socialistes o anarquistes, era l’última oportunitat per a aturar el feixisme a Europa. Aquella guerra era el símbol, el símptoma, el preludi, de la guerra entre el feixisme i la llibertat als països europeus i també arreu del món. I amb l’ascens del nazisme i el fet que es van veure obligats a exiliar-se a París, per Taro i Capa ‘anar a Espanya era lluitar per una cosa absolutament important, era qüestió de vida o mort, literalment’, clarifica Janeczek, i afegeix: ‘La causa espanyola era l’única amb la qual creien que podien fer tombar la història d’Europa i del món cap a una direcció semblant a les seves idees polítiques, als seus ideals; tenien la necessitat d’aturar una cosa que els posava a tots en perill.’

La mort de Gerda Taro: el símbol d’una època

Gerda Taro, amb la Leica, el 1937 (Arxiu).

Gerda Taro va morir el 26 de juliol de 1937 atropellada per un tanc a la batalla de Brunete. A només vint-i-sis anys. Fent allò que més li agradava: ser una dona lliure. Explica Janeczek que la seva mort, ‘com la majoria de morts de guerra, va ser tràgica i estúpida’. I, com en molts aspectes de la seva vida, la mort va ser contradictòria: per una banda, va esdevenir el símbol de la lluita antifeixista i, per una altra, va significar la premonició del desastre que havia d’arribar.

Per a Capa, la mort de Gerda Taro va ser d’un atzar macabre: ell era a París, esperant-la a l’habitació de l’hotel amb una ampolla de xampany per a celebrar que havia aconseguit un acord amb la prestigiosa revista Life perquè tots dos anessin a la Xina a cobrir la invasió japonesa. ‘La seva mort en batalla, fent la seva feina, va ser un doble trauma per a Capa’, explica Janeczek, ‘i segurament va ser una mena de detonant que el va portar, anys després, a acabar de la mateixa manera.’

El cos de Gerda Taro després de ser atropellada (Arxiu).

Li van fer funerals multitudinaris a diferents ciutats, com París, Madrid i València. Perquè Gerda Taro havia esdevingut un símbol de la lluita contra el feixisme a Europa. Perquè era gairebé el símbol de la república, de la llibertat. I la seva mort durant la batalla, tan jove, tan plena de llum, la va convertir en una heroïna per als moviments socialistes, anarquistes i comunistes. Les personalitats més il·lustres d’aquests partits van assistir al funeral, a París. Però, per altra banda, si ella havia encarnat la lluita contra el feixisme a Europa, la seva mort no podia sinó simbolitzar la derrota: ‘Sembla una mena de premonició que les coses anirien sempre pitjor, a Espanya, però també a Europa, i durant molt de temps.’

D’ella, Rafael Alberti va escriure: ‘Mereixeries ara, petita Gerda Taro i Robert Capa, un record visible en qualsevol camp de batalla d’aleshores o en el tronc de qualsevol pi de la serra, perquè sentíssim onejar, tot i que invisible, aquella pobra bandera tricolor que combatia per la pau mentre era atacada pels de la guerra.’ El poeta sintetitzava allò que va ser la vida i la mort de Gerda Taro: el símbol d’una època i d’una lluita.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb