Gaza s’ha convertit en un cementiri d’infants

The Washington Post · Loay Ayyoub, Miriam Berger i Hajar Harb

Khan Yunis. Gaza. Youssef Sharaf fa més d’una setmana que intenta de trobar els cossos dels seus quatre fills, sepultats sota casa seva, que ha estat destruïda. Els pares i l’esposa van morir en aquell mateix atac. També tots tres germans i dues germanes, tots dos oncles i les seves parelles, i molts fills seus.

“Tots eren gent normal i corrent, civils que volien viure una vida senzilla”, explica a The Washington Post per telèfon. “Ens pensàvem que vivíem en un lloc segur.”

Sharaf, de trenta-vuit anys, distribuïa menjar a desplaçats quan, el 25 d’octubre, va rebre una trucada que l’informava d’un atac israelià al bloc de pisos on vivia. Va córrer cap a casa, però ja era massa tard. La intensitat de l’explosió havia ensorrat del tot l’edifici, d’unes quantes plantes.

Les seves tres filles –Malak, d’11 anys; Yasmin; de 6, i Nour, de 3– i el seu únic fill, Malik, de 10 anys, van acabar sota la runa.

“Us podeu arribar a imaginar el meu dolor?”, ens va demanar.

Sharaf explica que almenys 30 familiars s’allotjaven amb ells, amb l’esperança de trobar seguretat si estaven junts i es protegien els uns als altres. 13 nebots van morir, entre els quals Lana, de 16 anys; Hala, d’11; Jana, de 9; Juri, de 6; Tuleen, de 4; Karim, de 2, i Obeida, de tan sols 1 any.

El seu germà acabava de tenir un fill després de setze anys d’intents amb la seva dona. També són morts.

“Els vaig portar amb les meves mans, el meu germà, la seva dona i el seu fill, i els vaig enterrar plegats”, explica. L’exèrcit israelià no ha respost a la sol·licitud de The Washington Post de fer un comentari sobre aquest atac.

Cada deu minuts es mor un nen a Gaza

Més de 3.700 nens han mort a Gaza d’ençà del començament de la guerra, el 7 d’octubre, segons les dades del Ministeri de Salut de Gaza. Les famílies estan de dol no solament per les pèrdues pròpies, sinó perquè ja sembla la pèrdua d’una generació sencera.

Els nens han representat fins ara dos morts civils de cada cinc a Gaza, segons que diu Jason Lee, director de Save the Children per als territoris palestins. I això no inclou els prop de mil nens que el grup estima que encara resten atrapats sota la runa.

“Ara som en una situació en què podem dir que a Gaza un nen es mor cada deu minuts”, diu.

En total, més de 9.000 palestins de Gaza han mort fins ara, segons el Ministeri de Sanitat, en la cinquena guerra d’Israel amb Hamàs, el grup armat que controla l’enclavament costaner, i la més sagnant de totes. El conflicte va començar el 7 d’octubre, quan militants d’Hamàs van atacar el sud d’Israel, on van matar més de 1.400 ciutadans i van prendre més de 230 ostatges, inclosos almenys una dotzena de nens.

“No hi ha guanyadors en una guerra en què milers de nens són morts”, va dir el Comitè de Drets dels Infants de les Nacions Unides dimecres en un comunicat en què demanava un alto-el-foc.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) diuen que ataquen milicians i la infrastructura d’Hamàs i que prenen precaucions per evitar víctimes civils. Han qüestionat obertament la xifra de morts del Ministeri de Sanitat de Gaza, que diuen que no distingeix entre militars i civils. Les FDI han acusat el grup extremista d’amagar combatents, armes, centres de comandament i túnels en àrees residencials.

Però en solament tres setmanes de guerra, el nombre de nens morts a Gaza ha superat el nombre total de morts en totes les zones en conflicte del món en qualsevol any d’ençà del 2019, segons que explica Save the Children.

I l’UNICEF encara és més clara: “Gaza s’ha convertit en un cementiri per als nens”, va dir James Elder, el portaveu d’aquest organisme de les Nacions Unides, en una conferència de premsa aquesta setmana passada.

La meitat dels habitants de Gaza té menys de divuit anys

La major part de les criatures de Gaza ha viscut unes quantes guerres. Prop del 50% dels 2,3 milions d’habitants de la franja –una de les àrees urbanes més densament poblades del món– té menys de divuit anys, segons les Nacions Unides. La major part dels nascuts d’ençà del 2007, quan Hamàs va prendre el poder, no han sortit mai de Gaza a causa del blocatge israelià imposat aquell mateix any. La majoria ha crescut en la pobresa; pocs han tingut accés regular a una atenció mèdica adequada, educació o aigua neta.

Però aquesta darrera guerra n’ha remarcat la vulnerabilitat.

Molts viuen amuntegats en blocs de pisos amb desenes de familiars, a la recerca de seguretat, o amagats en refugis i escoles de l’ONU amb milers de nens més, dormint sota taules on s’espera que facin classe.

Alguns nens desplaçats viuen al carrer o en tendes en camps improvisats. Per tot Gaza hi ha una manca desesperant d’aigua, menjar i medicaments. La deshidratació i la diarrea, que poden ser mortals per als infants, augmenten molt de pressa.

I també hi ha els atacs aeris israelians, milers i milers d’atacs, que cauen dia i nit, de nord a sud, sobre els túnels i amagatalls d’Hamàs, però també sobre cases, escoles i espais de culte.

Quan els nens són ferits, són traslladats als hospitals, però els metges cada dia hi poden fer menys per salvar-los la vida, segons que ens explica Ahmed al-Farra, cap del Departament de Pediatria de l’hospital Nasser a Khan Younis, al sud de Gaza.

“La potència destructiva dels míssils és molt gran”, diu en referència a les municions israelianes. “Molts nens arriben a l’hospital amb ferides horribles, com ara desmembraments, ferides de metralla, cremades greus i hemorràgies internes a causa de la força de les explosions”, diu.

Mentre parlem, darrere d’al-Farra hi ha un nen que pateix una hemorràgia renal. Al llit del costat, un nen amb una hemorràgia cerebral té cremades per tot el cos.

“Ia Al·là!”, crida un dels nens una vegada i una altra. “Ia Al·là!” [Expressió equivalent en àrab a “Déu meu!”.]

L’hospital Nasser i el més gran de Gaza, el d’Al-Shifa, han mogut les plantes de maternitat per deixar lloc als ferits.

En tres hospitals de diferents parts de Gaza, els metges han explicat al Post que no havien vist mai nens amb ferides tan horribles.

“He treballat aquí més de vint-i-cinc anys i he vist totes les guerres, però aquesta guerra és diferent”, ens va dir Hussam Abu Safiya, metge a l’hospital Kamal Adwan, al nord de Gaza.

Israel ha ordenat repetidament que l’hospital sigui desallotjat, però el personal mèdic ha decidit de romandre-hi amb els pacients. “Parlem de centenars de nens que necessiten atenció mèdica o moriran al carrer”, explica Abu Safiya.

Shahad, de divuit anys, havia somiat de tenir filles que creixessin i esdevinguessin amigues seves. El 18 d’agost va parir bessones, la Misk i la Masa. La Misk va néixer prematurament i va passar el primer mes a l’hospital.

Tan sols havia estat a casa unes quantes setmanes quan va començar la guerra. El cinquè dia, Shahad va fer cas a les ordres d’evacuació de l’exèrcit israelià i va fugir amb la seva família de la Ciutat de Gaza cap a Nuseirat, al sud.

El 18 d’octubre, un atac a la casa d’un veí va ensorrar part de la seva nova casa temporal. Misk es va morir el dia que feia dos mesos. Shahad va perdre la germana i una cosina.

“No hi ha cap seguretat en aquest lloc”, ens va dir Shahad, que va parlar amb la condició de ser solament identificada pel seu nom, per protegir la seva seguretat. “Tots els meus somnis són un miratge sense sentit.”

Després, la família es va traslladar a un altre habitatge de Nuseirat. Deu dies més tard, durant l’apagada de les comunicacions que va durar més de trenta hores a Gaza, un altre atac israelià va impactar en una mesquita a la vora. L’explosió va destrossar els edificis adjacents i va matar tres nens de la família –Lana, de 9 anys; Hassan, de 8, i Rana, de 6– segons Saadia, una tia.

La neboda de set anys de Saadia, Nouran, va acabar completament desfigurada per la metralla. “Volíem que Nouran fos metgessa de gran”, explica “però avui ja no sabem ni com es podrà veure a si mateixa quan es posi davant el mirall”.

“Aquests són els objectius de la guerra?”, demana Saadia entre llàgrimes. “Els nostres nens no són solament números. Tenen una història que heu d’explicar.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb